L’abjecció

Declarem que el sistema és arcaic i obsolet, però hi ha una por vaga, una vergonya íntima de quedar-ne fora.

Els dijous et llevaves a l’hora i t’asseguraves de no tenir ronya a les ungles. A les nou en punt arribaves al setè pis de la facultat de comunicació de Cooper Union. L’aula consistia en una taula llarga de fusta i unes vistes al Lower East Side que semblaven un decorat de sitcom. Quan la Katie arribava ja érem tots a lloc. Durant tres hores esbudellàvem els nostres textos amb fredor analítica. L’ànsia d’excel·lir ens desbordava a tots per igual. Si el comentari era passable, la Katie deia “good”; si li complaïa, “excellent”; si erraves imperdonablement, repassava els presents amb la mirada i inquiria, “anyone else?”. Quan et comentava escrits a la cara ho feia sense veredicte ni instruccions precises. Simplement assenyalava un fragment amb un gest vague de la mà i deia, “this is weak”, i sabies que era el teu deure millorar-ho.

Katie Roiphe diu que hi ha qui escriu per ser estimat i qui escriu per ser odiat. Per confessió pròpia, ella pertany al segon grup. El 1993, quan tenia 25 anys, va publicar un llibre on comparava els manuals anti-violació als campus amb pamflets victorians. Ja aleshores les reaccions van ser furibundes. Encara ara, pronunciar el seu nom en segons quins cercles provocava tics labials. Professors de la facultat havien intentat boicotejar el seu ascens. Estudiants d’altres programes sospiraven amb intenció quan la mencionaves. Des de fora no semblava que res d’això la pertorbés massa. Una vegada ens va fer llegir un article seu on criticava els darrers intents eròtico-literaris de Philip Roth: “quan escriu sobre vells que fracassen en el sexe i es lamenten del seu fracàs sexual, el que nosaltres veiem és un escriptor vell fracassant en l’intent d’escriure sobre sexe, un espectacle evidentment molt més desolador”. Un lector va acusar-la d’atemptar contra els fonaments de la civilització occidental. Roth mateix va declarar que mai no assistiria a un acte on hi fos la Katie. Mentre ens explicava tot això li brillaven els ulls amb un delit salvatge. 

Quan un vespre pre-pandèmic la Katie va comentar que el seu nou llibre, The Power Notebooks, tindria contingut personal, l’adjectiu em va inquietar. La imatge de la professora venerada baixant al fang sonava lleument sacrílega. Havíem parlat sovint sobre l’expectativa editorial que plana sobre les dones d’obrir-se en canal i regurgitar els seus traumes en nom del progrés. L’abjecció femenina té tota una tradició literària pròpia, representada per noms majúsculs com Doris Lessing, Chris Kraus, Simone de Beauvoir, Elena Ferrante o Ingeborg Bachmann. És una literatura viscosa que et xucla com unes arenes movedisses. Dones que s’agenollen durant hores davant d’un telèfon esperant la trucada de l’amant casat, o que s’exposen al ridícul perseguint cowboys, o s’abandonen al desfici davant la intolerable absència d’un home. D’aquests relats en surts pertorbat i buscant l’oxigen com un lluç moribund. No pel seu patetisme, que una mica també, sinó per la seva lucidesa.  

La idea que en supura és que l’enemic més perillós de les dones no és tant el patriarcat com el seu propi impuls de rendir-se.

The Power Notebooks arrenca admetent una fascinació morbosa per aquesta literatura de l’abjecció. Reflecteix, diu, un fenomen subtil però persistent: la temptació femenina de buscar en l’àmbit romàntic una escletxa per cedir el poder amb què ens ha dotat l’emancipada existència moderna. Mary McCarthy es queda amb el seu marit abusiu perquè és “l’únic home sobre qui no puc manar”. Simone de Beauvoir plora per les cantonades “gaudint perversament del patiment” de saber que el seu Jean-Paul s’ha escapat amb alguna joveneta, i ho deixa tot per córrer als seus braços cada cop que la requereix. Fins i tot la cerebral Sontag es lamenta patèticament als diaris personals que l’amada no la correspon: “Escriure potser aturarà la inutilitat de seure i observar-la i pregar-li que em torni a estimar… Fa mal, llavors, estimar… onades calentes de vergonya, tot això”. La Katie anota, comenta, i hi intercala un relat clínic dels periples sentimentals propis. El patró és clar: ambició i poder en públic, submissió en privat. “¿Hi ha un tipus particular d’abjecció que ens atrau, de la qual participem, possiblement romantitzant-la, fins i tot quan res de la nostra vida externa ho indica?”, es pregunta al pròleg. Després prova de respondre, com tots els escriptors interessants, amb l’objectiu únic d’explicar-se a si mateixa.

Certament no se’ns mostra sota la millor llum. La veiem empetitint-se davant d’un marit que crida tant que fa tremolar el bebè comú a la cadireta, però al qual no defineix com a abusiu, “no tant pel que això diria d’ell sinó pel que diria de mi”. Se’ns mostra, a les acaballes del matrimoni, sortint a les escales de la biblioteca de 5th Ave i formulant el pensament: “no li agrado al meu marit”. L’arribada d’un segon fill després del divorci, fruit d’un affair intranscendent, la burocràcia i alegries quotidianes de la maternitat en solitari. Una vida romàntica erràtica on abunden ex-addictes i literats volàtils. Caure de morros enmig del carrer, amb el nadó de setmanes al braç, perquè no ha volgut renunciar a posar-se talons d’agulla; córrer cap a una cita després de donar l’últim biberó del dia; plorar a la vorera d’un restaurant després que l’amant de torn l’abandoni arran d’una banal disputa semàntica.

La idea que en supura és que l’enemic més perillós de les dones no és tant el patriarcat com el seu propi impuls de rendir-se. Tant li fa si és un impuls innat o l’herència de segles d’irrellevància i submissió. La neguem taxativament, però l’abjecció espera rere les cantonades. Declarem que el sistema és arcaic i obsolet, però hi ha una por vaga, una vergonya íntima de quedar-ne fora. Inclús les que s’enorgulleixen de dur vides heterodoxes topen de tant en tant amb els seus contorns. En un moment del llibre la Katie explica una estampa seva de mare soltera. Arribar tard a casa després d’una barbacoa surburbana i trobar-se la bombeta del rebedor espatllada, els bebès plorant d’esgotament, cap mà masculina per trobar claus i obrir portes. Posar els nens al llit amb les dents brutes i retirar-se amb una sensació general d’esfondrament i fracàs. L’endemà al matí, amb el cafè i la serenitat de la perspectiva, pren forma un pensament: “rere la por de no ser capaç de sortir-me’n sola, hi havia una por molt més terrorífica: la de ser-ne capaç”.

Simone de Beauvoir deia sovint que considerava la relació amb Sartre el seu major assoliment, per sobre de la pròpia obra.

Escriure és un intent de delimitar l’allau amorfa de l’experiència. Mesos d’insomni matinal i plors a lavabos aliens poden redimir-se amb una sola frase; a vegades una paraula ben triada ja fa el fet. És així, amb les seves frases quirúrgiques i una mirada alegre i zenital sobre la vida, com The Power Notebooks s’eleva per sobre de les arenes movedisses. És una acceptació lúcida de l’ambivalència elemental de les coses, i un homenatge a la joia que s’escola per les escletxes i les zones grises. Tot final és un fals fons que condueix a un altre rebedor, potser amb una bombeta trencada. En algun moment recull una anècdota de Simone de Beauvoir, que deia sovint que considerava la relació amb Sartre el seu major assoliment, per sobre de la pròpia obra. Quan un biògraf li pregunta si la submissió romàntica a un home no contradiu els seus principis, Beauvoir respon que li sap greu decebre les feministes, però que més trist és que tantes feministes visquin “només a la teoria i no a la vida real”. Com la Katie, envejo la llibertat de la resposta de Beauvoir. Conté la certesa que només val la pena passar per la vida segons els termes propis, sense malgastar energia reconciliant allò que no es pot reconciliar. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació