Descobrint Claudi Montañà

Els que no vam ser testimonis directes de la crònica cultural de la dècada dels setanta hem descobert a Claudi Montañà d’una manera gairebé clandestina, amb moltes dificultats. Hi ha alguna cosa en Montañà que el converteix en un narrador i crític diferent, poc convencional, que trenca amb els cànons i l’estandardització del llenguatge periodístic. Les dificultats a l’hora d’acostar-nos a la seva figura eren majúscules: no va publicar cap llibre en vida. Els seus articles restaven dispersos en publicacions de finals dels seixanta i els setanta com Serra d’Or, Presència, Star, Vibraciones, Ajoblanco, el Papus, Nuevo Fotogramas o El Viejo Topo, per citar-ne les més destacades.

Canti Casanovas va ser una de les primeres persones que ens va posar sobre la pista de Montañà en penjar al seu blog Web sense nom alguns dels articles de l’escriptor fins fa poc oblidat. A part d’això, però, qualsevol que volgués llegir-ne més es topava amb la pesada tasca d’anar a les hemeroteques, triar i garbellar. Trobar testimonis directes que parlessin de primera mà de l’home i la seva obra era igual de difícil, però me’n vaig sortir. El productor musical Rafael Moll em va explicar que Montañà havia estat una figura important en donar a conèixer el projecte musical de la sala de concerts Zeleste. Es veu que el nostre periodista s’erigí en el primer gran cronista del lloc quan la premsa generalista encara els girava l’esquena. És per això que Rafael Moll comentava també que la desaparició de Montañà va implicar la pèrdua d’un gran còmplice.

Conversant en una altra ocasió amb Àngel Casas, se’m va ocórrer de preguntar-li per Montañà amb qui havia format part de l’equip fundador de Vibraciones i compartit llargues hores de conversa i amistat. Recordo perfectament com, just en pronunciar el seu nom, la cara li va canviar, es va posar seriós, ulls tristos, i durant uns segons eterns es va abstreure de la conversa. Casas el recordava com si fos ahir. Em recalcà la vàlua del seu estil: capaç de descobrir coses més enllà de la crònica de successos, d’aportar contextualització històrica, referències bibliogràfiques, paral·lelismes amb el cine i d’altres arts i, sobretot, de reflexionar. Segons Casas, va ser un pioner en aconseguir una crònica que exposava una transcendència incapaç de deixar indiferent. Encara avui dia podem trobar periodistes, Karles Torra, per exemple, que no amaguen la influència de Montañà a l’hora d’escriure sobre cultura. Malgrat tot, Montañà seguia sent massa desconegut, fora de circulació, descatalogat. 

Fa uns anys ens vam assabentar que Josep Maria Ripoll tenia previst publicar un llibre sobre Claudi Montañà, un recull dels seus articles més destacats, per tal d’aproximar la seva figura al gran públic. Però passaven els anys i la publicació no arribava. Resulta que Ripoll tenia dificultats en trobar editor; ho havia intentat amb diferents editorials, però cap no s’hi acabava d’atrevir. Molts anys després, quan semblava que la feina de Ripoll havia sigut en va, va aparèixer Claudi Montañá, Artículos 1972-1977. Estoy Hablando de mi generación. Antología y prólogo de Josep Maria Ripoll, publicat per la Biblioteca Secreta de l’Ajuntament de Barcelona. 

Així doncs, Ripoll ha seleccionat els articles més destacats de l’il·lustre periodista de Manresa i els ha estructurat en tres eixos fonamentals. En el primer, hi trobem articles sobre el cinema dels Estats Units (Pink Floyd, Jethro Tull o personatges com Andy Warhol i Carlos Gardel). Són textos on, en moltes ocasions, el tema en qüestió és una excusa per posar-nos en context, inserir unes idees i reflexions molt personals i desgranar la Història. En el segon eix, Ripoll inclou textos relacionats amb l’eufòria del sorgiment de Zeleste i tota la música anomenada «underground» que es feia llavors a Barcelona. El lector hi pot trobar des d’un acostament a la història musical d’aquest moviment contracultural fins a una visita a la Companyia Elèctrica Dharma a la seva comuna d’aleshores o una entrevista a Jaume Sisa que va molt més enllà de l’entrevista. En la tercera i última, Ripoll inclou els textos més polítics, crítics, plens d’una certa frustració del periodista davant la impossibilitat de fer un canvi real en la nostra societat. 

Cada eix ve precedit d’un text que Ripoll ha escollit molt encertadament com a preàmbul, «Escribir artículos también es escribir», on Montañà, cansat dels sentir comentaris insistents que li demanin que publiqui llibres, reivindica com a obra literària qualsevol classe d’escrit independentment del seu format. El llibre també inclou abundant material gràfic i imatges d’un Montañà més íntim i els escrits que van publicar arran de la seva mort Àngel Casas, Eduardo Haro Ibars, Oriol Llopis i Pilar Parcerisas. A la introducció de Ripoll descobrim detalls inèdits de la biografia del periodista. Per exemple, que havia estat l’editor de Self-Service, un llibre de narracions curtes de Biel Mesquida i Quim Monzó que explorava les possibilitats narratives del català a partir del que llavors es va denominar «textualisme», narrativa experimental. Un Quim Monzó que, per cert, té poc a veure amb l’actual i potser caldria redescobrir. 

Només podem acabar aquesta peça donant les gràcies a Ripoll per la seva tenacitat i per haver editat aquest llibre que ens apropa i estableix com a referència la figura de Claudi Montañà.