Aquest escrit és el fruit d’una reflexió conjunta de cinc persones que es van trobar a la taula rodona titulada: «Hi ha vies de transformació de les institucions culturals i artístiques per garantir el dret d’accés i d’exercici dels drets culturals?», al congrés acadèmic que acompanyava la programació de les primeres Jornades Internacionals pels Drets Culturals, Culturopolis, celebrades a Barcelona del 16 al 19 de novembre.

La finalitat principal de Culturopolis és explícita en el seu propi nom: la polis, la ciutat; el context essencial en què es desenvolupa la civilització. El marc en el qual es desplega i creix la riquesa cultural. També és sabut que els grecs percebien la polis com a mitjà de convivència social, com a una totalitat orgànica que capacita l’intel·lecte i forma el caràcter de la ciutadania garantint una vida comunitària política i cultural. Per això, Aristòtil considera que l’individu és fill de la polis. Així doncs, en el pensament de l’Antiga Grècia, la polis era inseparable de la cultura, de l’educació i capacitació de la seva ciutadania.

És aquesta la idea que hi ha a la base de Culturapolis en tant que pretenia esdevenir una trobada per reflexionar i debatre sobre els drets culturals des d’una lògica municipalista per tal d’imaginar i trobar mecanismes que els impulsin i els garanteixin. Tanmateix, la mateixa polis de l’antiga Grècia és el bressol d’una clara desigualtat social entre l’home lliure i els altres: infants, dones, estrangers i esclaus, basada en la creença ben arrelada que aquests grups tenien una capacitat intel·lectual, moral i cultural menor comparant-la amb la dels homes lliures.

Un element fonamental i necessari per a la garantia de drets culturals és poder obrir espais de debat.

El nostre panel dins Culturapolis, justament, va ser un intent de reflexionar sobre les vies per garantir el dret d’accés, el dret de participació i el dret de contribució a la vida cultural comunitària de subalternitats d’alguns col·lectius com les persones amb capacitat diversa, infants, o d’origen migrant. És a dir, un intent d’abordar els reptes actuals de la polis perquè totes les persones puguem percebre-la com un context de vida i de capacitació col·lectiva sense traves, sense desigualtats i sense discriminacions estructurals i personals davant del nostre exercici de drets culturals.​​

Tenim molt clar que un element fonamental i necessari per a la garantia de drets culturals és poder obrir espais de debat, crear processos de pensament i escriptura compartida, i intentar mantenir-los oberts  permanentment. Generant, d’aquesta manera, interseccions durables a partir de la idea d’ecosistemes: comunitats veïnals, comunitats artístiques i culturals o comunitats de persones individuals. Volem que aquest text permeti una transmissió de metodologies que qui el llegeix pugui fer seves, incorporant-les en dinàmiques habituals de la seva pràctica cultural i artística. És per això que compartim a continuació les qüestions principals que els i les integrants de la taula van plantejar, de forma conjunta, en aquest panel, amb la intenció de fer-les arribar a més persones i, així, ampliar la base de reflexió i debat.

Cal garantir l’exercici dels drets culturals de les persones amb discapacitat i diversitat funcional

Si considerem els drets humans (i dins seu els drets culturals) com a instruments que protegeixen o faciliten béns per al desenvolupament d’una vida humana digna, un requisit imprescindible per a la satisfacció d’aquest dret és que aquest bé sigui accessible. L’accessibilitat és l’element que, entre altres, permet que les persones amb discapacitat i diversitat funcional puguin funcionar en igualtat, llibertat, independència i participar plenament en tots els aspectes de la vida.

Sense accessibilitat no hi ha satisfacció del dret en la seva doble dimensió, individual i col·lectiva, cal fomentar el respecte i l’accés a realitats humanes no normatives com a consumidors/es, però també com a agents i creadors/es de cultura i, fins i tot, facilitar la seva participació en el disseny de les polítiques culturals. L’accessibilitat a la cultura és un dret que constitueix una obligació per als diferents governs, institucions públiques, i també per al mateix sector cultural. S’ha de facilitar l’accés i la inclusió de les persones amb discapacitat i diversitat funcional a tots els espais i accions culturals en igualtat de condicions que la resta de la població.

Tenint en compte que fa més d’una dècada que es va revelar l’última estratègia en l’àmbit nacional, l’Estratègia Integral Espanyola de Cultura per a Tothom (2011), i que l’escenari social, polític i econòmic ha canviat, cal elaborar una nova estratègia d’accessibilitat a la cultura. Aquesta nova estratègia cal que permeti marcar noves fites i quantificar el seu possible abast. Que s’alineï amb les Estratègies Europea i Espanyola de Discapacitat; atengui les diferents Observacions de la Relatora especial de Drets Culturals de la UNESCO; continuï el progrés iniciat per a la implementació dels drets reconeguts a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (ONU, 2006) en matèria de cultura; i que promogui una perspectiva interseccional d’acord amb l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides. Així mateix, és imprescindible generar un sistema d’avaluació i seguiment i control de l’impacte d’aquesta estratègia encara pendent d’establir.

Escola i cultura popular poden operar contra la segregació

Sovint a l’escola trobem accions i omissions segregadores i discriminatòries envers les cultures originàries de certs alumnes i famílies, perquè se les considera subalternes o no se les té en compte. És com si l’escola hagués de tenir una cultura i unes manifestacions culturals concretes amb independència del seu professorat, alumnat o de les famílies que conformen la seva comunitat educativa.

La vivència de la cultura popular i tradicional pot ser una estratègia positiva en termes de superació de la segregació cultural i a favor de la inclusió, però aquest concepte és de difícil definició. Termes com «cultura popular», «tradició», «cultura popular i tradicional», «folklore», «arrel», «patrimonial», etc., sovint són conceptes, constructes, artificis o dispositius que depenen de la intencionalitat i que malauradament s’usen massa sovint com a arma ideològica o identitària. La cultura popular i tradicional a l’escola és un eix transversal, amb continguts o sabers bàsics específics i interdisciplinaris i, alhora, un context generador de situacions d’aprenentatge i una estratègia i un recurs afavoridors de la inclusió.

Un exemple és el Fòrum d’Educació i Cultura Popular que es va realitzar durant el curs 2017-2018 i que partia d’una inquietud: la manera d’abordar la cultura popular a l’escola continuava seguint els models dels anys vuitanta, quan el context cultural, polític i social no tenia res a veure amb l’actualitat. El comitè científic del Fòrum va revisar l’afer des d’una perspectiva teòrica, actualitzant conceptes i marcs de referència que es van contrastar amb aportacions pràctiques presentades per administracions, entitats i centres educatius. El resultat del procés va ser una jornada i una publicació amb un conjunt important d’aportacions teòriques i un llarg catàleg d’activitats culturals i educatives de referència.

Per a Culturopolis, vam identificar i analitzar les aportacions del Fòrum relacionades amb els drets culturals i la inclusió, i constitueixen un bon recull de reflexions i propostes sobre com abordar la cultura popular a l’escola perquè sigui efectivament inclusiva. A partir d’aquesta anàlisi, vam concloure que la relació entre l’escola i la cultura popular i tradicional és una estratègia i un recurs afavoridor de la superació de la segregació i de la universalització de la inclusió, que ha de complir les següents condicions:

1. Cal que el món educatiu i el món de la cultura popular i tradicional, amb els seus agents, pràctiques i coneixements, treballin plegats amb abordatges comunitaris i sistèmics.
2. Cal partir de l’alumnat, posar-lo al centre i partir d’allò que ja és la seva cultura popular i tradicional per obrir-li el ventall d’altres expressions culturals.
3. La cultura popular no s’ha d’adaptar a l’escola, ni l’escola a la cultura popular, sinó que han de créixer plegades en un principi de simetria, col·laboració i cocreació.

Les vides migrades importen

En la mateixa línia, també ens vam interrogar sobre les pràctiques culturals i polítiques que sostenen i argumenten els mecanismes d’exclusió, i com operen aquests sobre les vides migrades. La nostra reflexió, en relació amb aquesta qüestió, parteix de l’experiència del projecte escènic Forasters vindran…, estrenat el març del 2021 al Teatre Lliure de Barcelona sota la direcció de la Marta Galán.

El projecte Forasters vindran… buscava transferir la informació que procedeix de les narratives humanes, de la vida, al context de l’obra artística o de la ficció escènica. L’equip creador del projecte va recollir, mitjançant una investigació-acció de tipus etnogràfic, testimoniatges de protagonistes del fenomen de la migració de la població del sud d’Espanya a Catalunya durant els anys 50 i 60. Aquest mètode etnogràfic que es denomina «arqueologia del quotidià» consisteix a activar la memòria a partir d’un objecte personal o una fotografia, amb la finalitat de recuperar memòries subalternes a través del relat de vida; tal com expliquen Eva Bretones, Neus Alberich i Pep Ros a Biografías al descubierto. Historias de vida y educación social (Col·lecció Manuales, UOC, 2013).

• 

  Crítica

  Migracions i arqueologia del quotidià

  Ana Prieto Nadal

En aquest projecte es pretenia generar un espai de creació de diferents processos comunitaris i artístics en els quals es proposava reflexionar sobre els processos de migració des d’una perspectiva antiracista, descolonitzadora i neomarxista. Pensar el desplaçament des de les seves múltiples arestes: socioeconòmiques, psíquiques, identitàries, humanistes, i de la manera en què, des de múltiples situacions de vulnerabilitat i precarietat, el desplaçament i la migració possibiliten moviments d’autoorganització, autoconstrucció identitària, suport mutu i lluites col·lectives.

En la primera fase del projecte es van recollir testimonis de persones travessades per la xenofòbia per a reconèixer-los com a memòria viva, duent a terme, així, el treball d’arqueologia del quotidià esmentat. En la segona fase del projecte, els relats de la Custodia Moreno, en Francisco Rosales, en Francisco Barranco, la Gracia Alférez, la Lolina Alférez, en Francisco Arévalo “El Rubio” i la Trinidad Abadía, convidaven l’espectador de l’obra de teatre a aturar-se, prendre consciència, reflexionar i qüestionar-se sobre la seva posició davant la problemàtica del racisme i la violència sistemàtica. El situaven davant una realitat incòmoda, per la seva dificultat social, i invitaven al canvi en la mirada dels espectadors cap a la identitat de l’altre i la d’un mateix.

A més, l’equip de Forasters vindran… establia un paral·lelisme entre el que van patir les persones nouvingudes en el procés de migració interna dels anys 50 i 60 i els processos migratoris actuals, obligant-nos a reflexionar sobre els mecanismes d’exclusió a les quals s’enfronten, per exemple, els menors estrangers no acompanyats de l’actualitat. Perquè, segons Andrés Antebi i Pablo Morandi, «són temes que segueixen com insistint i persistint i no s’acaben de resoldre socialment i, per tant, no s’acaben de resoldre tampoc en l’individual, o en la vivència o fins i tot en la conceptualització teòrica d’això».

Relacionat amb l’element d’accessibilitat que hem esmentat, el projecte Forasters vindran… va més enllà d’aquest repte, alçant-se a partir de tot un treball comunitari previ, que ha permès als artistes construir un espectacle amb la veu i els testimonis de persones travessades per aquestes experiències d’exclusió i racisme. En el cas d’aquest projecte, la participació cultural i la dimensió comuna recullen manifestacions simbòliques (casticismo periférico) que habitualment no es troben a la programació cultural de les arts escèniques. Hi ha un efecte transformador no tan sols en els participants, sinó també en els equips tècnics i artístics, on la generació de consciència, la lluita contra els prejudicis i la revitalització del valor de la cultura popular esdevenen una posició comuna.

Conclusions finals

A partir d’aquest diàleg sobre els obstacles estructurals que impossibiliten l’accés a la cultura de diferents col·lectius de la societat i les possibles propostes perquè això canviï, ens trobem davant del repte de concloure aquest escrit amb algunes reflexions que puguin ser útils per a la recapitulació. Les enunciem una per una sense posar-les en un ordre de prioritat.

A les complexes societats actuals és innegable el valor central de la cultura com a eina per a millorar la qualitat de vida, per la seva connexió amb aspectes com la dignitat humana, el desenvolupament, l’educació, el medi ambient, la comunicació o la ciutadania. Afirmar que la cultura, si no és inclusiva no és cultura, pot semblar molt agosarat i radical, però si entenem que la cultura és per a tothom, cal que sigui diversa, inclusiva i democràtica. Que inclogui totes les diversitats, bé siguin funcionals, socioeconòmiques, sexuals, culturals, econòmiques, religioses, ideològiques, etc.

La cultura ha de ser intrínsecament inclusiva, ja que tothom té dret a la vida cultural, a accedir-hi, a participar-hi, a gaudir-la, a expressar-s’hi, a compartir-la, a aprendre’n…, i tothom té dret a viure la cultura, en tant que l’accessibilitat de la cultura des d’una perspectiva interseccional és una de les qüestions cabdals.

També cal integrar la idea que la cultura és educació, l’educació és cultura i l’escola és un agent cultural i, com a tal, s’ha d’obrir a la cultura popular, sortir del seu edifici i participar en els actes culturals de la comunitat, tot incentivant-los. La cultura popular a l’escola ha de partir de l’alumnat (personalització, interessos, participació, reconeixement de la diversitat, arrels pròpies i/o familiars, allò que els és significatiu, etc.) i implicar tota la comunitat educativa suggerint noves formes, formats i innovacions que puguin general noves pràctiques.

És per això que ens subscrivim en la declaració final de la Conferència Mundial de la UNESCO (2022) i manifestem que cal teixir un canvi progressiu cap a una major transversalitat de la cultura, cosa que facilitaria l’elaboració de polítiques culturals inclusives i participatives, implicant múltiples agents, entre ells les dones, els joves, els infants, els pobles indígenes, les persones amb discapacitat i diversitats funcional i els grups vulnerables, assenyalant accions concretes i els seus beneficis com a imperatiu ètic, social i econòmic.