Com un incendi forestal

Amb aquesta calor, tantes excuses per sortir de casa i tan poca roba, es va propagant una febre d’autodestrucció. No és el desig normal d’alguna cosa més, sinó una voluntat irracional, activa i inexorable d’estripar les coses que portes apedaçant durant molts mesos de fred. Ets parlant i rient al bar, i de cop una gota de baf condensant-se sobre el vidre de l’ampolla t’arrenca del moment i t’obliga a jutjar els teus èxits i fracassos amb un menyspreu aristocràtic, la insatisfacció creix amb cada centímetre que regalima, voreja l’autoodi; quan toqui el fons faràs un glop i saltaràs al buit sense comprovar el nivell de l’aigua.

Segons George Bataille, no hi ha res a fer: la culpa la té el Sol. D’acord amb una teoria irresistiblement estrambòtica del filòsof nietzscheà francès, a la Terra hi arriba un excés d’energies còsmiques que no pot ser absorbit per la mera necessitat, la vida tranquil·la i el treball laboriós. El Sol ens enfarfega amb més del que podem pair. El que Bataille anomena “la part maleïda”, arriba a les nostres vides petitburgeses i les infecta amb deliris d’autoafirmació violenta. No ens manca de res, però un desig creix en nosaltres.

Tan estúpida com sembla, la teoria de Bataille explicaria la coneguda estadística segons la qual la majoria de les parelles es trenquen a l’estiu, mentre que, quan comença a caure el termòmetre, qui més qui menys arreplega el primer que troba i prepara un cau de pel·li i manta per passar l’hivern. Els psicòlegs diuen que és perquè passem més temps amb l’altre i de sobte descobrim que ens hem tornat persones diferents i ni ens n’havíem adonat, mentre que els darwinians pèrfids ho redueixen tot al fet que veiem més centímetres de carn enrojolada. Però la teoria de Bataille és molt més fidel a l’experiència d’un superàvit d’energia caòtica que t’arriba d’un més enllà inhumà, i captura la naturalesa suïcida i gratuïta d’aquest desig, que no busca millorar, sinó forçar que passin coses noves.

Hi ha un estiu calmat de banquets platònics a la fresca, indolents. Però si tu escoltes el tercer moviment de l’estiu de Vivaldi, el presto amb aquella ràfega salvatge de violins, entens que tot es podria incendiar. Contents i agraïts amb la calor i les hores de llum que ens deixondeixen, donem la benvinguda al clímax de la vida. Però la vida és un regal enverinat que no pots tornar a ningú, i només et queda complicar-te-la. L’entusiasme del començament de l’estiu és tot just el principi d’una força que s’ho pot acabar enduent tot, l’abisme de les parets negres del bar, l’olor d’una suor que es torna saborosa.