Cinquanta anys de Comediants

Una de les companyies teatrals històriques de Catalunya està de celebració. Comediants ha arribat a la cinquantena i ho celebra amb la publicació del llibre Comediants 50 anys. Històries d’una història (Edicions de l’Eixample), un gran volum que intenta aplegar en dues-centes pàgines i a tot color algunes de les històries viscudes per la companyia. Des de l’estrena de Non plus plis, el 6 de juny de 1972 a l’Institut del Teatre, fins a arribar al 2022, Comediants ha fet de tot i a tot arreu: teatre al carrer, espectacles amb foc, cerimònies de Jocs Olímpics, òperes i sarsueles, cinema, circ i televisió, desfilades i saraus de tota mena als cinc continents. Fullejar aquest llibre és submergir-se en la història dels darrers cinquanta anys del nostre teatre, però, també, del nostre país. Un volum que, evidentment, conté una sèrie de sorpreses.

Si la setmana passada es va presentar el llibre al Teatre Biblioteca (acte al qual no vaig poder assistir), aquest dilluns va tenir lloc una xerrada-conferència de Joan Font a la seu de la SGAE Catalunya, al Passeig de Colom. Una parròquia d’edat estupenda es va reunir a la Sala Pompou per escoltar les històries de Font, que va anar convidant a l’escenari alguns dels protagonistes de la trajectòria de Comediants. L’històric Jaume Bernadet (“Jaumet”), actor, guionista i director de diversos espectacles de la companyia, la coreògrafa i ballarina Montse Colomé, el músic Saki Guillem, els escenògrafs i constructors Castells i Planas o el guionista Piti Español van compartir vivències i anècdotes en una sala on vam trobar a faltar, a la platea, la presència de gent més jove. Si a Catalunya som exportadors de teatre visual i multidisciplinari, si vam crear una certa idea de mediterraneïtat i som imitats arreu, és gràcies a gent com Comediants, que es van inventar un tipus de teatre quan el franquisme escurava els seus últims anys. Franco va morir al llit (sempre va bé recordar-ho), i una de les sorpreses del llibre és l’esquela que hi trobem entre les seves pàgines: per una banda és un comunicat mortuori i, per l’altra, una invitació a la farra de celebració a la platja de Canet.

Intentar parlar de Comediants de forma ordenada o acadèmica està condemnat al fracàs, perquè el caos i desordre sempre ha acompanyat a la companyia. Si l’exposició dedicada a la història de Comediants que es va poder veure el 2016 al Palau Robert era una amalgama sorollosa i sobrecarregada d’ítems (i aquesta era la seva gràcia), el llibre és un batibull d’imatges, textos i regals de paper en forma de pàgines desplegables, cartes als Reis o pàgines d’almanac. La subversió de Comediants va iniciar-se quan van trencar la clàssica separació escena-públic i van fer seure els espectadors a terra, en una rotllana envoltant l’escena, i quan adoptar elements de la cultura popular catalana (gegants, cap-grossos, bèsties) per donar-los un nou significat. La companyia va conviure i crear a La Vinya de Canet de Mar durant una pila d’anys, en una comuna artística feta d’afectes de tota mena, i el caràcter col·lectiu és de vital importància per entendre la multidisciplinarietat que sempre ha caracteritzat Comediants. Dels grans esdeveniments –sent els Jocs Olímpics els més bèsties– als més petits i casolans, la festa i l’artesania ha impregnat tot el que ha fet la companyia. Montse Colomé va mostrar els dibuixos que va fer servir per coreografiar la clausura de les Olimpíades de Barcelona: mentre els americans ja treballaven amb ordinador, ella preferia el llapis i la llibreta. Si afirmem que “els carrers seran sempre nostres” és, també, gràcies a Comediants, que de seguida es van adonar del poder de l’espai públic, el més democràtic i el més inclusiu de tots. La Fira de Tàrrega o actuar davant de cent mil persones a Colòmbia, tot és la mateixa cosa. Fer ballar dimonis i planetes, o realitzar una mena de pre-mapping a La Pedrera el 1996, tot és tecnologia.

Cal tenir present que Comediants també ha publicat discos i llibres, al llarg de la seva història: obres visuals i sonores dedicades al sol o a la nit que, com aquest llibre, són un document d’un valor incalculable sobre els darrers cinquanta anys del nostre país. “Fèiem tants bolos que teníem temps per corregir els espectacles”, explicava Colomé, lloant la tranquil·litat de Font a l’hora de dirigir, un director que “sempre et donava la possibilitat d’equivocar-te”. A l’Institut del Teatre no ensenyen com fer ballar a tres-centes persones alhora, i Colomé resumeix els seus anys a Comediants com la seva millor escola. La vida en companyia permetia crear espectacles a foc lent, ja que mentre se’n girava un ja s’estava assajant el següent, i la poca divisió entre art i vida va quedar molt ben exemplificada pels germans Castells. “El Josep s’explica millor que jo, però jo soc més graciós”, va començar el Jordi. Aquests germans bessons de Cardedeu van veure, en pocs anys, com passaven de programar els Comediants al Casino dels senyors de la colònia a ser contractats per la companyia, amb qui han treballat en multitud d’espectacles i saraus. “Ens van canviar la vida”, va resumir el Josep.

Per tancar l’acte, Piti Español va explicar-nos la seva relació amb la companyia, que va iniciar-se com a admirador, va continuar com a amic i amant, per acabar convertint-se en guionista i historiador de Comediants. “Et fas amic d’ells, i després hi treballes”. Quan va preguntar-los quines banderes havien onejat a la companyia, va aconseguir unes respostes molt reveladores. “Els diners són papers, les banderes són draps”, va contestar Jaume Bernadet, afirmant que “el somriure és la bandera dels pobres”. Font va afegir que a Canet va onejar durant molts anys la bandera amb l’arc de Sant Martí (que els havia regalat en Jordi Petit) i una bandera d’Astúries. A Vietnam, per exemple, els van prohibir que sortissin amb banderes blanques a l’inici d’un espectacle: per a ells la bandera blanca significava rendició, i Vietnam no s’havia rendit mai. L’endemà se les van trobar pintades de colors, cosa que també els va agradar. Quan Español va preguntar a Font com s’havia pres la seva família el fet que fos artista, aquest va respondre que, quan els seus fills havien d’explicar a l’escola la feina del seu pare, simplement deien “el meu pare no treballa”. Els fills veien com els seus pares jugaven, posaven música, ballaven, dinaven amb amics, feien festes, viatjaven… “Els meus fills tenien raó”, reconeix Font amb un somriure murri. Comediants 50 anys. Històries d’una història és un document valuosíssim de la memòria escènica i sentimental del nostre país.