Cels Gomis i Mestre, anarquista de capçalera

Observava l’historiador Xavier Diez al recentment desballestat pòdcast ‘El tren de la història’, que Catalunya ha comptat amb el sindicat anarquista més important del món: la CNT. L’obrerisme català primerenc, altament vinculat al republicanisme i de clara vocació cooperativista, va atreure a la seva òrbita persones provinents d’arreu del territori català. Des de Reus, Cels Gomis i Mestre (1841-1915) esdevenir una de les grans personalitats dintre dels moviments d’inspiració anarquista, advocant per la llibertat última dels pobles.

Publicacions de la URV torna a unir forces amb Edicions UB per continuar la col·lecció “Lliurepensaments”, on enguany es publica Biblioteca llibertària. Antologia de textos anarquistes de l’escriptor i folklorista Cels Gomis i Mestre. El pròleg l’escriu Magí Sunyer i l’edició ha anat a càrrec d’Emili Samper Prunera que, seguint l’estela de treball de Jordi Martí Font amb Josep Llunas, La Tramontana i l’anarquia en català (URV) -obra ressenyada per Pau Valls Gorchs a Núvol-, recupera de l’Arxiu de Reus els poemes, opuscles i articles de vessant polític i social dels darrers vint anys de vida de Gomis, ja allunyat de l’activisme a peu de carrer.

Íntim amic de Valentí Almirall, antic correligionari de Conrad Roure o Frederic Soler, conegut de Mikhaïl Bakunin i saludat de Giuseppe Fannelli, Gomis va fer gala d’un anarquisme voluble que va virar del republicanisme i el federalisme a un internacionalisme revestit d’una fèrria creença en la ciència i la germanor dels pobles. Nodrint els seus textos de dades i defugint judicis infundats, Cels Gomis va adscriure’s a un anarquisme que pretenia nodrir de proves empíriques, partint d’una base sociològica, tot un aparell teòric sobre el qual construir la revolució social.

El poder clerical era, per Gomis, el principal atiador d’una moral coercitiva. “La religió no ha curat, ni cura, ni curarà els mals que en el passat, en el present i en lo futur han pesat, pesen i poden pesar sobre la societat”, deixava escrit al primer opuscle que va publicar per la Agrupación de Propaganda Socialista de Sabadell. A la revista Acracia, Gomis va reverberar la crítica a la moral catòlica a través dels llibres d’història de l’època. Regits per l’òptica de la creació del món dels postulats catòlics, segons l’autor eren incapaços d’incorporar al relat historiogràfic les noves recerques i investigacions de l’època. L’aparell crític del folklorista també es va estendre a qüestions com “la maldita Reconquista”, el concepte relatiu de luxe, l’assumpció que el progrés és inherent a la història, el jou sobre el gènere que exerceix el poder clerical, la catalanitat i l’obrerisme que vira l’esquena als compatriotes ibèrics, entre d’altres.

Gomis també va advocar per l’emancipació de les dones com a víctimes principals de l’explotació capitalista. Als escrits s’albira una primerenca perspectiva de gènere i voluntat de deconstruïr arquetips que passa per la revolució social com a únic mecanisme capaç de “donar a la dona el seu vertader valor i el seu vertader paper”. L’alliberació de la dona, doncs, es teoritza sota els principis bakuninistes d’igualtat en la força del treball, articulant tot un pensament ben característic del moviment anarquista finisecular.

Al llarg i ample de la seva compromesa obra, Gomis també va plasmar les seves fèrries conviccions per rellançar una solidaritat obrera imbricada d’activisme i cohesió social. Els opuscles denoten una qualitat reflexiva superlativa. L’himne de Catalunya que va composar denota el tipus d’autonomia per la qual aspirava Cels Gomis i Mestre, una de “tan àmplia que de segur se n’esgarrifarien fins los que lluiten en les files més avançades del Catalanisme”. La cohesió dels pobles fou, sense cap mena de dubte, l’eix eclèctic d’una obra que dissecciona els pensaments d’un anarquista cabdal en la galàxia de l’obrerisme català.