Carta oberta per a una futura consellera de Cultura

No hi ha hagut manera, fins ara, que la persona que arribi a la Conselleria de Cultura sigui capaç de dir-nos quins problemes estructurals voldrà deixar resolts a cinc o deu anys vista. I, evidentment, els problemes estructurals queden sense resoldre. I, evidentment, la possibilitat que Catalunya disposi d’un marc cultural prou sòlid i no subsidiari esdevé un impossible. Precarietat i incapacitat de proposta han esdevingut les normes d’una governació cultural trista, anèmica, inane.

Tot fa pensar que tornarem a les mateixes argúcies ‘estratègiques’ de les últimes dècades. Ho hem vist a la Generalitat i ho hem vist a l’Ajuntament de Barcelona: les institucions convoquen el ‘sector’ a expressar les seves necessitats, i construeixen uns projectes de ‘futur’ –i, en la mesura dels recursos, matisen uns pressupostos– que l’únic que fan és cobrir les urgències, i pagar els endarreriments o les despeses corrents, dels interlocutors habituals de l’Administració. (I, d’això, barroerament, en diuen ‘plans estratègics’. I no ho són.)

Una cultura no és (només) un teixit empresarial, malgrat tota l’autopropaganda de les anomenades indústries culturals –que tutelen i coarten els discursos de la resta dels actors culturals

A més: una cultura no és (només) un teixit empresarial, malgrat tota l’autopropaganda de les anomenades indústries culturals –que tutelen i coarten els discursos de la resta dels actors culturals– per erigir-se com a ideòlegs de l’oferta cultural, en lloc de ser-ne els facilitadors eficients. I la ideologia dels gestors d’aquesta oferta –diguem-ho clar–, sovint, no és més que una samfaina, crua i recremada alhora, d’un neoliberalisme de mercat subvencionat i d’un antiintel·lectualisme de mediocritats acomplexades.

D’una banda, menystenen el risc cultural (i l’exigència) en favor d’un mercadisme populista i, de l’altra, han estat –una vegada i una altra, després de quaranta anys– incapaços d’edificar una oferta que sigui gestionable en un mercat autosuficient sense suport públic.

La contradicció és flagrant. Accepto, personalment, que les empreses culturals requereixin suport públic –és inevitable, sí–, però també reclamo que tinguin la decència de deixar d’alliçonar-nos amb tòpics suats, i mal païts, de primer curs de màrqueting com si fossin veritats culturals incontestables. Ja n’hi ha hagut prou, trobo: perquè el seu discurs ha contaminat tot el sistema cultural (públics, mitjans, sistema educatiu), i l’ha empobrit irreparablement, estigmatitzant tot el que pogués tenir l’aire de l’alta cultura, o els bats d’una cultura popular incòmoda, o… O la solidesa d’una cultura nacional.

I és urgent fer un canvi radical, perquè, malgrat els seus fracassos reiterats, són aquests fracassats reiterats (malgrat els èxits ocasionals, que hi són) els que marquen, un cop i un altre, l’agenda cultural: i són els que parasiten una bona part del pressupost públic que hauria d’estar afavorint condicions de transformació, d’equitat i de diversitat cultural. Eh, i que a més parasiten el pressupost en favor de propostes uniformitzadores, i innòcues, de cultura franquiciada. De cultura tèbia de colònia cultural.

Després de destruir l’intent de Pacte Cultural, i la possibilitat futura de reprendre’l, l’única Política cultural fàctica va ser la de repartir els diners suficients que garantissin el silenci acrític del ‘sector’.

El pujolisme va fabricar el model de la Repartidora. Després de destruir l’intent de Pacte Cultural, i la possibilitat futura de reprendre’l, l’única Política cultural fàctica va ser la de repartir els diners suficients que garantissin el silenci acrític del ‘sector’. I el ‘sector’ –la part subvencionable i supervivent– ha acabat sent una rècula de lobbies finançats amb diner públic que no hi volen (o no poden) veure més enllà de la defensa de la seva subsistència.

No s’ha consolidat, entre aquests agents (malgrat excepcions heroiques o intents de molt mèrit), cap visió global, cap ambició de centralitat social de la cultura. Res d’això no hi ha sigut en quaranta anys.

Per això, quan el ‘sector’ s’asseu a negociar amb l’Administració, s’hi asseuen els supervivents d’aquesta dinàmica. I, en la falsa ‘selecció natural’ d’acomodació a aquest Repartidorisme, els supervivents no són, precisament, els agents més innovadors o més compromesos culturalment del ‘sector’. I el fal·laç ‘diàleg amb el sector’, simplement, reforça les deformitats monstruoses del nostre sistema cultural: i això és i serà així per més diners (fins i tot amb el promès 2%!) que s’aboquin a un sistema malalt… L’únic que s’alimentarà serà la malaltia. La inconsistència del sistema.

La literatura catalana té dèficits supervivencials de visibilitat, de prestigi i d’accessibilitat.

D’aquí deu anys, què m’agradaria que hagués canviat?… D’acord, concretem.

Concretaré, tan sols, en l’àmbit de la literatura catalana. I en els problemes bàsics que té: dèficits supervivencials de visibilitat, de prestigi i d’accessibilitat. Que són dèficits que cap membre de la ‘indústria cultural’ no posarà damunt la taula: perquè la indústria no té com a prioritat la preservació o la redinamització dels ecosistemes culturals. Agricultura dedicarà un milió d’euros a subvencionar els pagesos que erradiquin el cargol poma: però, culturalment, en canvi, se’ns convenç que si el que cria sol són els cargols poma, cal invertir –sobretot, i entusiastament– en cargols poma.

(I una coseta: ja seria hora que els economicistes de la cultura comencessin a entendre-la des de la lògica dels ‘serveis’ relacionals i no de les ‘indústries’ de masses. El concepte ‘indústria cultural’ és una de les animalades conceptuals més inadaptables al segle XXI que ens puguem haver tirat mai a la cara, em temo…)

Concreto, doncs:

1. D’aquí deu anys, un ciutadà hauria de poder entrar a les principals llibreries i biblioteques de Barcelona i de les principals ciutats del país, i trobar-hi edicions actuals i solvents de les 200 obres completes més importants del patrimoni literari català. I aquestes obres hi haurien de ser accessibles de manera permanent. Si pot ser, en una col·lecció (formal o agregada) consultable conjuntament.
2. D’aquí deu anys, 100 d’aquestes obres completes haurien d’haver estat traduïdes i publicades en anglès.
3. D’aquí deu anys, l’accés digital universal –pagant, si cal– a les obres dels dos punts anteriors hauria de ser una realitat.
4. D’aquí deu anys, hi hauria d’haver almenys dues companyies teatrals estables que representessin de manera continuada les obres del patrimoni teatral català de totes les èpoques. I un programa de 5 adaptacions audiovisuals anuals de grans obres de la literatura catalana.
5. D’aquí deu anys, tots –tots– els estudiants de batxillerat catalans haurien de sortir amb una formació completa i troncal, i àmplia, de la literatura catalana des dels orígens i fins a l’actualitat.
6. D’aquí deu anys, tots els estudis d’humanitats –en sentit ampli– de les universitats catalanes haurien d’oferir una formació troncal i completa, i aprofundida (especialitzada, comparada), en la pròpia tradició.
7. D’aquí deu anys, hauria d’existir un Institut Interuniversitari de Recerca en Literatura Catalana ben dotat, o algun instrument de coordinació equiparable.
8. D’aquí deu anys, hauria d’existir una política d’excel·lència per a la creació literària en llengua catalana, que oferís recursos i estabilitat a autors que hagin demostrat ambició i capacitat: amb la mateixa implicació pública –i continuada!– que les inversions en alt rendiment esportiu, per exemple. Amb ajuts de carrera, plurianuals, amb pautes de continuïtat.
9. D’aquí deu anys, hauria d’existir una Agència de Desenvolupament Literari, que oferís recursos intensos de perfeccionament i de millorament de textos en procés editorial, amb dinàmiques de tutorització experta, d’edició textual o d’adequació –en el cas d’obres amb esperit popular– a públics i mercats. I, sens dubte, això es podria fer donant suport als recursos privats (escoles, agències) que ja fan aquesta feina.
10. D’aquí deu anys, hauria d’existir una oferta singularitzada, i culturalment vinculada a la tradició, de literatura infantil i juvenil escrita en català, i divulgada inequívocament com a literatura catalana (o, en cas contrari, no subvencionada amb ajuts a traduccions, etc.).
11. D’aquí deu anys, si la Generalitat homenatja o commemora algun autor, haurà de ser com a resultat d’un programa de treball iniciat deu anys abans de la commemoració: que, com a tal, hagi de deixar resolt l’accés durable a l’obra de l’autor commemorat, l’estudi aprofundit de la seva obra, el seu reconeixement permanent en l’espai públic i la popularització (editorial i mediàtica) dels seus textos.
12. D’aquí deu anys, la xarxa d’ajuts a editorials, llibreries, festivals, fires, etc., de promoció de la literatura catalana s’hauria d’organitzar amb projectes de suport, ben dotats, a deu-vint anys vista. I no amb convocatòries anuals assistencials i sense compromís de continuïtat.

Són dotze exemples de coses que podrien canviar. Més n’hi ha, esclar: xarxes digitals de promoció ben finançades, o una xarxa d’espais de divulgació (cases-museu, una Casa dels Llibres, rutes permanents, etc.), o xarxes estables d’interacció literària entre els territoris de parla catalana, per exemple.

I més feina caldrà fer. Però donant prioritat a inversions generoses, amb continuïtat, per a pocs projectes i amb ambició de màxima qualitat. No tant per acumular producció, sinó per generar canvis memorables.

Existim –i som presentables al món– per la qualitat, problemàtica i desafiadora, de la nostra literatura: no invertir en qualitat –i en una literatura intensament problemàtica– és desaparèixer.

Ho sabem per la nostra història: si hem sobreviscut –si existim– com a literatura (i com a cultura, i com a país), és per la qualitat del nostre patrimoni. No per la quantitat de vulgaritzacions que se’n puguin haver fet; no per la implicació de les creacions en projectes de benestar social ni en valors cívics; no per la conquesta de mercats emergents que desapareixen amb cada canvi de context tecnològic… I això reclama ambició: i no anar demanant perdó per invertir en cultura, amb la coartada que la cultura ‘cura’!, o animalades similars.

No, la cultura no cura: desassossega, trasbalsa, inquieta.

Existim –i som presentables al món– per la qualitat, problemàtica i desafiadora, de la nostra literatura: no invertir en qualitat –i en una literatura intensament problemàtica– és desaparèixer.

I l’únic problema urgent que hem de resoldre, com a cultura, és el de la nostra supervivència.

La nostra aportació a la diversitat cultural universal –com ens demana la Unesco– ha de ser mantenir en vida la cultura catalana. En l’àmbit de la diversitat literària: la literatura en llengua catalana.

(I, ah, Consellera del futur: si la ‘qualitat’ cultural és un tabú per a la teva política, deixem-ho córrer. I quedem-nos, com fins ara, en el voluntarisme de la residualitat i en el pegats institucionals, i les xifres de consum… I, ah, futurs Consellers d’Educació, i d’Universitats i Recerca, i de Turisme, i d’Indústria, futur director de la CCMA… la literatura catalana també és una prioritat vostra, com a membres d’una Administració que hem guanyat, sobretot, per no desaparèixer.)

(I, ah, futures conselleries valencianes i baleàriques… el mateix va per vosaltres.)

(I, ah, Ministro español: això és el que et tocaria fer possible per començar a complir, d’una punyetera vegada, l’humiliat i obviat article 3.3 de la Constitución Española.)