Capbussar-se en la tradició alegrement

No passa gaire sovint que puguem llegir textos d’un compositor de renom. Tal com expressa Raül Garrigasait, que signa el pròleg, la música de Joan Magrané (Reus, 1988) és celebrada i interpretada aquí i a fora, perquè sorprèn, emboira i alhora revela alguna cosa original, que no podem desestimar perquè ens és coneguda, és propera. Magrané coneix bé i es capbussa sovint en textos i pentagrames de la tradició, la més propera o la més llunyana. Una de les idees que tinc la sensació que porta gravada amb foc és del compositor vallenc Robert Gerhard: «aquells que mantenen viva una tradició no són aquells que es conformen, sinó aquells que la transformen».

Antologia sentimental de la música catalana (Peu de Mosca, 2022) és tot acció. Es tracta d’un recull de textos, de píndoles sobre els noms clau de la música catalana sobretot del segle XX, amb una mà estesa al XIX i una altra al XXI. És posar fil a l’agulla per presentar de manera planera noms i obres que formen part de la nostra tradició, és a dir, que estan incrustades en la nostra cultura. Com ressalta Garrigasait, «Magrané s’adreça a tothom, sense refugiar-se en la comoditat del llenguatge tècnic i amb el toc de febre de l’entusiasta que té coses importants a dir». Fa punta a cada autor destacant-ne aquella cosa, o potser aquell parell d’idees, més fonamentals, juntament amb una peça, una música que comenta amb llengua viva i entremaliada (i que pot escoltar en una magnífica llista a Spotify). Per ser moderns, doncs, no cal trencar amb res, sinó capbussar-se dins del tot, alegrament.

El compositor s’ocupa primerament dels clàssics del segle XX, que per la seva convulsió, per la guerra, acostumen a estar una mica enterrats. Enric Morera (1865-1942) és el primer, un pal de paller per l’articulació musical de Catalunya, en un moment on, culturalment, es començava a agafar alçada europea. Des de la poesia, amb Jacint Verdaguer, o des del teatre, amb Àngel Guimerà. Magrané situa a Morera aquí, entre l’eufòria que generava Richard Wagner al tombant de segle i la tradició popular, a la qual no es renunciava. Melangia és el contraexemple que porta al personatge més enllà de les seves reconegudes sardanes, a partir d’una melodia descrita com una densa flama.

La constel·lació il·lumina una nova estrella: l’empordanès Joaquim Serra (1907-1957), que segueix els passos de Morera, en la mesura que també contribuí a enriquir la modernitat musical catalana. «Fugaç i resplendent». Puigsoliu és l’obra que escull, la darrera que va escriure. Resulta absolutament sorprenent: es tracta d’una petit poema per a cobla, que pren una dimensió que va més enllà de qualsevol tòpic. Però, si es pot dir que és el Sol,  Manuel Blancafort (1897-1987) és la Lluna. Se’n destaquen els Cinc Nocturns delicats i enigmàtics, precisos, que donen forma als records, «arran de terra», de manera senzilla i íntima. El primer comparteix òrbita amb l’esperit de Wolfang A. Mozart i Fèlix Mendelssohn i, el segon, amb Frédéric Chopin.

Com si es tractés d’un tapís, emergeix un tramat de relacions que combinen la quotidianitat, el paisatge i la curiositat com a fonts d’inspiració. L’autor no construeix mai els perfils de la mateixa manera, però atrapa amb un llenguatge amic i veí, honest i rigorós. Tot plegat aixafa i dissol qualsevol idea que empetiteixi o menyspreï una tradició rica i heterogènia. Juli Garreta (1875-1925), per exemple, demostra com destorba la connotació i encasellament que recau sobre la música per a cobla, que el compositor de Sant Feliu de Guíxols no distingia de la seva producció clàssica en general, com la simfònica.

Eduard Toldrà i Frederic Mompou són els dos imprescindibles que clouen els capítols de la secció «Antologia sentimental». El primer donaria un nou impulsa a la direcció orquestral a Catalunya, sota la influència de Gustav Mahler i es caracteritzaria per treballar a l’estil preciosista la melodia, com es percep en les seves cançons o a l’òpera El giravolt de maig. El segon, per Magrané, és més aviat un descomspoitor, artesà de la miniatura i del silenci, mestre de «desbrossar i polir» la música, per a quedar-se amb l’essencial. Només cal escoltar les Cançons i danses o els plecs de Música callada, on plana el recolliment.

El nucli del llibre el dedica a dos compositors de la seva terra: «Dos compositors del Camp», de Valls i de Riudoms, Robert Gerhard i Joan Guinjoan. Es tracta de dos puntals intel·lectuals per a Magrané, que coneix bé i explica sense apriorismes ni vacil·lacions. Els fa propers. Gerhard (1869-1970) és l’ambaixador de la música dodecafònica a casa nostra, aquella que depassa la tonalitat tal com estem acostumats a escoltar-la. És un avantguardista nostrat, en la mateixa òrbita que Josep Vicenç Foix o Joan Miró. Amb Joan Guinjoan (1931-2019), Magrané hi va coincidir en persona. El defineix com un compositor de la sorpresa, de l’experimentació i la descoberta. Escull Fantasia del Trencadís, puntillista i dinàmica. Entre línies es llegeix admiració i respecte per qui va ser un mestre i un amic en la cerca d’un camí propi, d’imaginació desbordant i colors coneguts i resplendents.

La darrera secció del llibre té un interès especial: si fins ara havia cartografiat des de certa distància, històrica i temporal, ara emprèn el repte de parlar sobre la música dels seus contemporanis, dels presents, que no deixa de col·locar a la punta del tapís que havia anat teixint. A Hèctor Parra, energia; a Benet Casablancas, aforisme; a Josep Maria Guix, destil·lació; a Ramon Humet, tècnica; a Albert Guinovart, verí; i a Bernat Vivancos, antídot. Ser capaç de condensar cada personatge amb un mot, que es desplega, és un exercici de complexitat i de comprensió. Un comentari agosarat però interessant sobre el que s’està creant avui. Finalment, glossa alguns noms d’una generació heterogènia i generosa, la seva, en plena ebullició creativa, a qui val la pena seguir la pista: Raquel García-Tomàs, Núria Giménez Comas, Fabià Santcovsky, deixebles d’Agustí Charles, però també Carlos Castellarnau i Luis Codera Puzo.

Quan no saps per on començar, un petit cànon esdevé la brúixola indicada. Antologia sentimental de la música catalana esdevé un mapa molt valuós, franc i rigorós, dels pocs que disposem en aquestes aigües. No es pot oblidar, però, que és una selecció personal, i com a tal té els seus biaixos, com el fet que només hi apareguin dues dones, al final. Seguir la màxima de Gerhard i enfangar-se en la tradició és un exercici complicat, però la millor manera d’acostar-s’hi és arremangar-se i obrir camí, desbrossar i fer que sigui possible orientar-se. Magrané ens ofereix una entrada privilegiada al seu pensament i ens explica, i escriu finament, per què ell creu que és important seguir descobrint-los i escoltant-los.