Antoni Martí Monterde: “De la merda en surt el veritable sentit de la història”

Antoni Martí Monterde (Torís, 1968) és un escriptor la bibiofília del qual només competeix amb un amor igualment desaforat pels cafès i pels trens. La intersecció d’aquestes tres passions el converteix en un fan inevitable de Stefan Zweig. No obstant això, investigant la figura de l’escriptor austríac, Monterde va adonar-se que la imatge que s’ha construït de Zweig al nostre país no correspon amb tota la veritat, que només se n’ha llegit una meitat i que això obeeix a determinats interessos. A Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor, Martí Monterde rellegeix l’obra del gran escriptor, no pas per esmenar-lo, sinó per explicar la importància de llegir-ne tota l’obra, incloses les parts incòmodes. Quedem a la cafeteria de l’Estació de França per parlar de Zweig, la importància espiritual i revolucionària dels cafès, i per què la literatura catalana depèn dels trens que la comuniquen amb Europa.

Ets europeista i admirador de Stefan Zweig, però has fet un llibre crític amb Europa i Zweig.

A les memòries recollides a El món d’ahir, Zweig diu que a la Primera Guerra Mundial ell va mantenir-se radicalment pacifista, escandalitzat amb els seus veïns que volien anar a la guerra, i això és el que ha quedat en l’imaginari col·lectiu. Però la veritat és que els primers mesos de 1914, Zweig publica articles a la premsa de Viena completament bel·licistes i enfurismats: és exactament el contrari del que mostra a les seves memòries. D’altra banda, El món d’ahir és un llibre extraordinari. I s’hi veu molt bé el que és la vida de cafè. A finals del XIX començaments del XX, en un cafè de Viena es podia llegir tota la premsa europea. La joventut de Viena d’aquesta època són Zweig, Joseph Roth, Robert Musil, Karl Kraus, Peter Altenberg… el bo i millor de la literatura del moment i, a sobre, la gent més ben informada d’Europa. Com és possible que Zweig necessités fer unes memòries plenes de desinformació? Perquè és volia fer perdonar, o oblidar, el que va escriure els primers dies de la Primera Guerra Mundial.

L’èxit editorial de Zweig depèn de la nostàlgia perquè és productiva, perquè es ven com un souvenir. En canvi, la crisi de l’esperit europeu no ven. 

Dir això és gairebé un sacrilegi a Catalunya, on Zweig té un gran prestigi gràcies a una estratègia editorial que analitzes al llibre.

Acantilado, que és l’editorial que ha quedat veritablement forta després de la mort de Jaume Vallcorba, ha fet una cosa extraordinària: ha aconseguit posar de moda Stefan Zweig. Però és una moda basada en la nostàlgia: “Que feliços que érem a l’Europa de començaments de segle i, si vam ser feliços, podem tornar a ser-ho! I si no hi podem tornar, com a mínim poder ser feliços a través de la nostàlgia!”. Però la nostàlgia és un record reconstruït merament decoratiu, que alegra la vista però no l’ànima. I després de la nostàlgia, el que queda en l’ànima, és la melancolia. L’èxit editorial de Zweig depèn de la nostàlgia perquè és productiva, perquè es ven com un souvenir. En canvi, la crisi de l’esperit europeu no ven. 

Has treballat la gènesi d’aquest esperit europeu en relació amb els cafès.

El cafè és un espai completament ideològic. És una concentració molt densa de debat públic. En el cafè, a diferència de la taverna, hi ha tertúlies polítiques i agitació obrera. A finals del XVIII i començaments del XIX, els poders públics de grans ciutats com ara Paris tanquen cafès però no tanquen tavernes. Als cafès els obrers es donaven cita per comparar condicions de treball i esclataven revolucions. La Revolució Francesa va començar al Cafè de Procope. En canvi, a la taberna l’obrer hi va a gastar-se el sou per oblidar la seva vida. El cafè és un espai d’excitació, però no només per la cafeïna: és, sobretot, excitació política i social.

Tothom pensa que l’Holocaust va ser l’extermini de la població jueva, però la cultura jueva és la cultura europea.

Però aquesta excitació política ha de tenir ambivalències: tan europeus són els cafès com les Guerres Mundials.

En els cafès es registra el desastre d’Europa, però no hi comença el desastre. El cafè és el sismògraf. El llibreter Mendel és un relat important perquè és una autobiografia involuntària de Zweig. Aquest relat de Zweig explica la història d’un llibreter d’extraordinària memòria però incapaç de conviure amb el món real, que passa els dies atenent els seus clients en un cafè fins que, enmig del context bèl·lic, és detingut i empresonat en un camp de concentració, on perd les seves facultats. Quan pretén recuperar la seva taula habitual al cafè, el nou amo l’expulsa, tal com evoca la dona dels lavabos per al narrador quan aquest torna de visita al cafè molts anys després. L’actitud de Mendel, que no sap que la guerra havia esclatat al seu voltant, reflecteix com Zweig pensava que la guerra no anava amb ell, que el nazisme no s’atreviria amb ell perquè formava part de l’elit espiritual europea. En el moment en què veu que tots els seus llibres cremen a la plaça com els de la resta d’escriptors jueus, s’adona que estava equivocat i fuig cap a Argentina, on participa en el famós congrés del PEN Club, i finalment a Brasil, on se suïcida com un europeu.

Què converteix un suïcidi en un suïcidi europeu?

Un suïcidi que és fruit de veure com els mateixos valors europeus s’han autodestruït. Tothom pensa que l’Holocaust va ser l’extermini de la població jueva, però la cultura jueva és la cultura europea. Si treus la cultura jueva et quedes sense la meitat de les lletres europees que val la pena llegir. Tot plegat té a veure amb la Il·lustració. La Il·lustració és un projecte inacabat, però els seus valors van aconseguir sostenir una determinada idea de ciutadania. Aquesta idea s’estronca a partir de la Primera Guerra Mundial. Abans de la guerra, no calia tenir passaport per viatjar per Europa. A partir del moment en què cal un passaport per agafar un tren, la unitat espiritual d’Europa entra en fallida. És l’època en què Paul Valery escriu les cartes sobre la crisi de l’esperit, i més endavant Husserl parla de la crisi de les ciències europees. Tot allò que sustentava una certa idea, des de la història del racionalisme a la identitat cultural, passant per l’estil de vida, es desfà com si mai hagués tingut consistència. Tota la gent que basava la seva identitat individual i la capacitat d’intervenció en la vida pública en aquests valors, queda desorientada.

Hem de ser capaços de mirar totes les llums d’Europa com a bons europeus, però ser conscients que Europa és un espai de tensions, misèries i desgràcies.

Això té a veure amb una mala manera d’entendre el cosmopolitisme, que és una de les coses que critica Hannah Arendt en la duríssima ressenya que dedica a El món d’ahir?

El problema del cosmopolitisme de Stephen Zweig és que li ve d’una determinada matriu jueva que es concep a ella mateixa en termes extraterritorials i pensa que l’extraterritorialitat serà respectada. Fins l’últim moment abans de marxar, Zweig està escrivint llibrets per Richard Strauss, un nazi confés, i es pensa que és amic seu. Arendt explica com a El món d’ahir, Zweig ven una Viena on tothom era feliç quan, de fet, la Viena d’aleshores era la ciutat amb les taxes d’atur, delinqüència i pobresa més altes d’Europa. L’Imperi Austrohongarès s’havia començat a desintegrar per Galitzia, un territori de població majoritàriament jueva que es va veure obligada a marxar cap a les grans ciutats. Molts d’aquests jueus s’instal·len a Viena i Zweig no ens explica mai la seva història, només parla del món dels cafès, de la tranquil·litat i de la felicitat. I el món dels que morien de gana? Això ho explica Joseph Roth. Roth relata com els joves van anar a la guerra i, en tornar, s’adonen que la generació dels seus pares que els havien enviat al front, (i ara diré una cosa molt grossa però ho diré així) s’havien follat a les dones amb què els fills estaven destinats a casar-se. Això es veu en una novel·la que sortirà aviat, editada per Ela Geminada, que es titula Zipper i el seu pare, i narra el testimoni d’un jove que torna al seu cafè a Viena i descriu aquesta fractura generacional. 

Finalment, el teu objectiu no és carregar-te a Zweig.

Tot el que he escrit sobre Zweig és des de l’admiració. S’acaben de publicar els diaris a Acantilado, on sí que apareix part del que estem parlant. És molt bona notícia. No em vull atribuir cap mèrit, però crec que sense els articles que he anat publicant, aquest llibre inclús, potser els diaris no s’haurien publicat. Es tracta de reconèixer una cosa molt senzilla: que totes les societats tenen contradiccions i paradoxes, i el món de Zweig, també. Aquestes contradiccions queden molt clares a El llibreter Mendel. És algú molt europeu que s’oblida de mirar a Europa. Hi ha un incendi a la taula del costat i ni se n’adona. I de sobte la història entra per la porta i se l’emporta. I se l’enduu a un camp de concentració, detall premonitori, perquè el 1914, quan va ser escrit el relat, els camps de concentració no signifiquen el mateix que al 1945. Però quan Mendel torna del camp, no coneix ningú, s’ha convertit en una vergonya per al cafè i el fan fora i mor. Qui és el narrador dels fets que reconstrueix la història per al lector? La dona de la neteja dels vàters. De la merda en surt el veritable sentit de la història. El que hem de fer és això: ser capaços de mirar totes les llums d’Europa com a bons europeus, però ser conscients que Europa és un espai de tensions, misèries i desgràcies.

Però és que a més, no és la primera vegada que hi ha un boom editorial sobre Zweig.

Cada vegada que hi ha hagut un moment de crisi, Zweig s’ha llegit espectacularment en aquest país. A Poética del Café (Anagrama), vaig citar moltíssims llibres de Zweig, i cap era d’Acantilado. Per què? Perquè tenia totes les edicions dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Tot el que ha traduït Acantilado posteriorment ja estava traduït per Editorial Hispanoamericana o Editorial Juventud. El boom d’aleshores s’explica perquè el món d’aquells editors també estava en crisi. Sortien de la postguerra i, igual que nosaltres ara, volien reconciliar-se amb l’Europa d’abans. Vallcorba va ser molt espavilat, l’únic que va fer va ser tenir memòria de què s’havia publicat quan Zweig va construir la seva història mítica als anys quaranta: Carta a una desconeguda, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, llibres de relats, assajos com Montaigne o El llegat d’Europa. Com és possible que alguna persona de la meva edat (1968), ja tingués tots aquests llibres?

Pla viu alguns episodis de la seva vida com una equivocació absoluta, mentre que a les memòries de Zweig no hi ha sentiment d’equivocació.

Has treballat molt l’obra de Josep Pla. Es pot fer algun paral·lelisme entre Pla i Zweig?

El paral·lelisme no funciona. Pla intenta salvar un món que està desapareixent. Salvar la Catalunya dels anys vint, el seu Empordà, si vols, però també el món en què un periodista podia anar a París, Berlin, Madrid i Rússia. Però no intenta mentir sobre aquest món. Intenta esborrar alguns passatges foscos de la seva pròpia biografia, evidentment. Però Pla els viu com una equivocació absoluta, mentre que a les memòries de Zweig no hi ha sentiment d’equivocació.

Però sí que reivindiques a Pla i altres escriptors catalans com a part de les lletres europees, autors que participen de la mateixa textura espiritual que Zweig.

Si tu vas a Estrasburg, pots agafar un tramvia i, al cap de vint-i-cinc minuts has passat a l’altra banda del Rin, i et trobes a Alemanya, a una ciutat que es diu Khel, la ciutat on es van publicar per primer cop els obres completes d’Immanuel Kant. Fa uns anys, jo vaig agafar aquest tramvia fins a l’última parada possible, vaig enllaçar amb un autobús que em va dur a un polígon industrial abandonat, i darrere d’uns matolls vaig trobar una carretera que pujava cap a un pont. El 1940, en aquell pont hauria vist tot de cadàvers baixant pel Rin, tenyit de sang. Ara mateix, al pont, hi ha diverses plaques amb frases d’escriptors europeus, escrites en la seva pròpia llengua. El meu somni seria que també n’hi hagués una amb una frase de Mercè Rodoreda. No hi és, perquè la Unió Europea, malauradament, no és una unió de nacions ni de cultures, sinó d’Estats. Però si algun dia la Unió Europea fos una veritable unió, caldria aquesta placa de Rodoreda. 

Per això escrius que la cultura catalana és imprescindible per entendre la identitat europea.

Per què no hi ha euroescepticisme a Catalunya? Perquè els nostres grans escriptors han estat europeistes, crítics literaris i traductors. Josep Carner, Carles Riba, Joan Fuster, J. V. Foix, etc. Això determina una estructura intel·lectual a Catalunya, per exemple, a partir de llocs com ara la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que fan que Barcelona sigui una capital europea. Recordo una frase que Ada Colau va dir en campanya “Madrid puede volver a ser nuestra capital”. Doncs bé, és exactament el contrari. Si Madrid no és una cosa, és capital. Es la seu administrativa del govern d’un estat, però no és una capital intel·lectual ni cultural per a Barcelona.

Per això havíem quedat per parlar a la cafeteria de l’Estació de França (encara que l’hàgim trobat tancada)?

L’Estació de França és la veritable estació central de Barcelona, i per això se la volen carregar. De l’Estació de França han sortit sempre els trens cap a Europa. Eugeni Xammar diu: “De la Barcelona moderna, com de la Barcelona antiga, la cosa que més m’agrada és l’Estació de França, gràcies a la qual, després d’un bany de barcelonisme, us hi podeu presentar qualsevol dia a les tres de la tarda i prendre un tren que en divuit hores us portarà a París. L’Estació de França semblava feta expressament perquè jo pogués anar a Europa quan volgués, com aquell qui diu, a qualsevol hora del matí o de la tarda. Aquesta era una qualitat única de l’Estació de França, i una qualitat que per a mi no tenia preu”. 

El problema és que les grans editorials han dimitit literàriament. Les editorials de referència ara mateix son Periscopi, Ela Geminada, Flâneur, Minúscula. Editorials radicalment i insubordinadament literàries i europees. 

La literatura catalana actual encara mira cap a Europa?

Continuem sent una literatura europea. Com diria Joan Fuster, “una literatura entre literatures”. Veiem la situació de la literatura catalana com una cosa molt dramàtica, sobretot per l’asimetria amb els autors en castellà. Però no estem pitjor ni som més petits que la literatura sueca, la literatura noruega, la literatura eslovena, la literatura islandesa, etc. La resposta al fet que som una literatura petita i minoritzada és escriure més i millor. És el que van fer Pla i Gaziel, memorialistes i europeistes. Hi ha una conferència de Borges ,“El escritor argentino y la tradición” que és molt recomanable per als escriptors catalans. Borges l’escriu contra els discursos que diuen que la literatura argentina és literatura espanyola a Amèrica. Borges ho desmunta explicant com, en el seu temps, quan un argentí llegia una traducció del francès, de l’alemany o de l’anglès, la llegia amb delectança, mentre que un Baroja o un Unamuno li produïen incomoditat. El seu tronc intel·lectual ja s’havia emancipat, perquè s’havien independitzat el 1810, quan tocava. La seva ja no era literatura espanyola a Amèrica: era literatura europea a Amèrica. Per això la conclusió de la conferència de Borges és que la tradició dels escriptors argentins és l’europea. I en la segona versió ja va de la tradició occidental, per incloure la literatura nord-americana. Doncs bé, per mi la tradició literària catalana passa per les Elegies de Duino de Rilke traduïdes per Joan Vinyoli, o per Goethe traduït per Maragall. Això fa que Goethe i Rilke siguin part de la literatura catalana a través de la traducció, perquè les traduccions les han fet dos dels nostres grans escriptors. I que la nostra literatura incorpori el mateix món que la resta de literatures europees. Que ho fem amb un sistema editorial proporcionalment petit? No tan petit. El problema és que les grans editorials han dimitit literàriament. Les editorials de referència ara mateix son Periscopi, Ela Geminada, Flâneur, Minúscula. Editorials radicalment i insubordinadament literàries i europees.