Literatura, ciutat i capital cultural

Però, sense Weimar, Praga, Trieste, Estocolm, Estrasburg, Lisboa,... Brussel·les, Sarajevo, Dublín... és impossible entendre Europa. No hi ha una capital d’Europa, o d’un segle, que pugui esborrar el que cadascuna d’aquestes ciutats hi aporta.

Entre el 6 i el 8 de maig es va celebrar al MUHBA el Simposi Internacional Barcelona-París: relacions intel·lectuals i capitals culturals, amb l’objectiu d’estudiar i donar a conèixer les relacions intel·lectuals entre Catalunya i França, a través de les seves respectives capitals, des de la perspectiva de la Literatura comparada i la Història comparada dels intel·lectuals. El professor de la UB Antoni Martí Monterde, impulsor del simposi, ens presenta les línies de treball.

Walter Benjamin

Les ciutats són el lloc per excel·lència d’acumulació de capital cultural i lloc central d’un camp cultural en la societat moderna i contemporània. Sense les ciutats, no pot comprendre’s l’articulació nacional i internacional de les cultures, especialment a Europa. Però, més enllà de l’evidència, què fa d’una ciutat una capital cultural? Les ciutats que són reconegudes com a capitals culturals, són sempre una ciutat gran? Metròpolis? Una capital d’Estat? Quin és el paper de la literatura en el procés pel qual una ciutat arriba a ser considerada una capital cultural?

Walter Benjamin va saber sintetitzar, amb la fórmula París capital del segle XIX, una part important de les respostes a les preguntes anteriors. Cap al passat, Atenes i Roma eren les respostes, però havien estat una altra mena de ciutat, i mostraven alhora la seva grandesa com a inventores de la humanitat i la seva caducitat com a civilització material; Londres podria perfilar-se com la capital d’una part del segle XVIII; París, ho havia estat al segle XVII, i ho seria encara més després de l’Encyclopédie, fins la Revolució de 1789 i les seves conseqüències. Al segle XX, per raons diverses, en diversos moments, Viena, Berlín, novament Londres i París, semblen disputar-se una capitalitat d’època que veu ciutats com Budapest, Buenos Aires, Tokio o Sant Petersburg postular-se tímidament i efímerament. Per la seva banda, Barcelona va intentar —tímidament, però amb conseqüències notables— tenir el seu propi somni modern, que abasta des de les dues darreres dècades del segle XIX fins, per raons òbvies, 1936. Fins que Nova York pren tots els relleus possibles després de 1945 i, si més no, fins setembre de 2001.

Però, sense Weimar, Praga, Trieste, Estocolm, Estrasburg, Lisboa,… Brussel·les, Sarajevo, Dublín… és impossible entendre Europa. No hi ha una capital d’Europa, o d’un segle, que pugui esborrar el que cadascuna d’aquestes ciutats hi aporta. Ara mateix, el segle XXI no permet fer un plantejament com aquells; però… Però el darrer número de la Nouvelle Revue Française és un monogràfic sota el títol: París, capitale du XXIe siècle. I, per la seva banda, Barcelona, posicionada com mai en el mapa de les ciutats —per allò bo i per allò dolent—, viu ara mateix un debat sobre la seva possible transformació en capital d’un nou Estat europeu que es caracteritzaria, entre d’altres coses, per una llarguíssima tradició d’europeisme que té, en la relació amb París, un dels seus puntals.

Barcelona i París: és evident que no han de comparar-se, aquestes dues ciutats; però no és menys cert que cal una reflexió com la que Christophe Charle i els seus col·laboradors van iniciar als anys noranta: una reflexió sobre les condicions per les quals algunes ciutats acumulen un capital simbòlic que les fa centre d’un camp literari i intel·lectual, però també referència per d’altres: capitals culturals, capitals simbòliques, determinades ciutats condensen en un determinat sentit, una pregunta que Europa s’hi fa, a través seu.

El Simposi Internacional Barcelona-París: relacions intel·lectuals i capitals culturals té com a objectiu estudiar i donar a conèixer les relacions intel·lectuals entre Catalunya i França, a través de les seves respectives capitals, des de la perspectiva de la Literatura comparada i la Història comparada dels intel·lectuals. Es tracta d’un Simposi doble, amb una primera seu a Barcelona, del 6 al 8 de maig, centrat en el pas del modernisme a l’exili, i una segona part a París, del 30 de setembre al 2 d’octubre, que n’ampliarà l’abast temporal. Impulsat pel Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu, en col·laboració amb el MUHBA i l’Institut Ramon Llull, vol aprofundir en el coneixement d’una relació que, per sobreentesa, mai no ha estat suficientment explorada com una constant cultural que ha estat determinant per la Catalunya contemporània. No es tracta de comparar aquestes dues ciutats, sinó de plantejar com la relació entre dues ciutats com aquestes, al llarg del segle XIX i XX, pot il·luminar no solament els respectius camps literaris i intel·lectuals —especialment el nostre, evidentment— sinó també aspectes força complexos del paper que juga la literatura en l’espai urbà.

Tot prenent com a punt de partida la noció de capital simbòlic i el seu desenvolupament amb relació a les ciutats europees en tant que capitals culturals, aquest simposi analitzarà com, entre París i Barcelona, s’ha donat un tipus especial de transfert intel·lectual, especialment vinculat al camp literari, a la vista de l’amplitud i profunditat d’aquesta relació. Al llarg del segle XIX i XX, París va ser una referència ineludible per a Barcelona, fins al punt que marca profundament el seu model de ciutat, de ciutadania i de camp intel·lectual. Fins ara les relacions de Barcelona amb la capital francesa han estat estudiades solament de manera parcial, donant prioritat a les arts plàstiques. Aquest Congrés, però, vol atendre fonamentalment les lletres, que són la clau d’aquesta relació, però que no han estat suficientment ateses fins ara.

L'estàtua de Cristòfol Colom a Barcelona

Transferts intel·lectuals

Les relacions intel·lectuals amb París han estat determinants en la constitució del camp literari i intel·lectual a Barcelona, i per extensió a la cultura catalana. La noció de Transfert intel·lectual, entesa per Michel Espagne com a recepció interpretativa dels elements d’internacionalitat cultural, i les reflexions de Bourdieu sobre les condicions socials de la circulació internacional de les idees, ajuden a clarificar el tipus de relació entre el camp literari català i el francès més enllà del comparatisme tradicional. Però cal tenir present que, en el cas d’aquesta relació, la literatura ocupa un lloc especial i determina un tipus especial de transfert, vinculat als debats i projectes ciutadans, de grans conseqüències per l’evolució de Barcelona com a ciutat, i del seu camp intel·lectual.

La major part dels grans escriptors catalans —i gairebé tots els altres— han passat en algun moment per París, sigui com a corresponsals, com a viatgers, o com a exiliats, i han desprès de la capital de França una visió del que hauria de ser Barcelona, o del que hauria de defugir. A més a més, la literatura catalana s’ha definit, durant una gran part de la seva història i de manera molt profunda, amb relació a la literatura francesa: lectures, referències, debats literaris i fonaments ideològics d’irradiació parisenca tenen a Barcelona un ressò i un desenvolupament específics, fins el punt que la relació més important que estableixen els escriptors catalans del segle XX no és amb la literatura espanyola, com podria semblar sobre el mapa, sinó amb la literatura francesa. Per la seva banda, encara que no gaire freqüents, diversos autors francesos han fet estades a Barcelona que mereixen ser contextualitzades i estudiades. Encara que el desequilibri i les asimetries en aquesta relació és evident, per la seva intensitat i amplitud desborda el tradicional estudi comparatista, i cal considerar-la des de punt de vista de la història cultural d’Europa.

Vista de la Torre Eiffel, a París | Foto: Griselda Oliver

Capitals culturals europees

Efectivament, la fórmula benjamiana segons la qual París era la Capital de segle XIX aconseguia sintetitzar el que havia significat la història simbòlica de París per Europa sencera, però també una manera de pensar la ciutat més enllà del seu propi marc geogràfic i polític. En aquest sentit, la noció de capital cultural/capitals culturals, que combina el concepte de Pierre Bourdieu (lloc d’acumulació d’un capital cultural), i lloc central d’un camp cultural segons els treballs de Christophe Charle, esdevé una troballa importantíssima per estudiar com s’estableixen les relacions entre les principals ciutats europees, que determinen noves formes d’internacionalitat cultural més enllà dels tòpics sobre el cosmopolitisme.

París ha estat des del segle XVII una excepcionalitat urbana, política, cultural i social en el conjunt d’Europa, i les grans capitals del continent partien de la idea que la seva pròpia capitalitat no era de la mateixa mena que la de la capital de França. En canvi, Barcelona, en no ser capital d’Estat, però sí una ciutat cada cop més gran i important en el terreny econòmic i cultural, especialment a partir de finals del segle XIX, en aquell moment, va establir amb París un altre tipus de relació: model ciutadà, polític, artístic i literari, prisma per relacionar-se amb la resta d’Europa, mirall en què veure el seu propi projecte modern.

En el mapa de les capitals culturals d’Europa, Barcelona i París mostren distàncies i afinitats, dependències i ruptures, èpoques de relacions estretes i moments d’indiferència relativa; però la intensa relació intel·lectual i literària que han tingut al llarg del temps defineix un tipus de vincle que, a banda del seu interès específic —sense comparació possible amb altres ciutats que no siguin capitals d’estat— que pot il·luminar també molts altres casos d’intercanvis entre cultures a Europa.

Barcelona i París constitueixen dues excepcionalitats en el context europeu. París, centre de la definició de la Universalitat durant molt de temps, també és la capital d’un model d’Estat que avui, a través del Grand Paris, acara els reptes d’una nova època; per la seva banda, Barcelona, sense ser capital d’Estat s’ha consolidat com una de les ciutats més importants en el marc de la globalització —no sense problemes, evidentment— en un moment en què, a més a més, es postula com a capital d’un possible nou Estat i pol d’una Euroregió transfronterera.

Dues grans ciutats que cal entendre en el context de les capitals culturals d’Europa, per tal de conèixer com s’ha desenvolupat aquesta relació en el pla cultural i ajudar a l’establiment de bases sòlides per a la nova època que s’obre a una Europa ampliada. Ser conscients de com s’han articulat aquestes relacions en el passat pot ajudar a establir les bases per aquesta nova època. En el mapa cultural de les ciutats europees, Barcelona i París mostren distàncies i afinitats, asimetries, dependències i ruptures, èpoques de relacions estretes i moments d’indiferència relativa; però entre aquestes dues capitals tan diferents existeix un tipus de vincle que, a banda del seu interès específic, pot il·luminar també el conjunt de la reflexió sobre el paper de les ciutats a Europa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació