A la recerca dels mites perduts

Dotze eren les tribus d’Israel, dotze els déus de l’Olimp, dotze els treballs d’Hèrcules i dotze els apòstols, tot i que, a l’últim sopar, el nombre de comensals ascendí a tretze. Diuen que els símbols són una crida a la possibilitat poètica i com que els números no deixen de ser això, símbols, seria difícil obviar que, l’altre dia, al Bosc de les Idees, érem tretze, tretze al voltant d’una taula. La part bona és que vàrem dinar i no sopar, que ningú va acabar crucificat i que, entre nosaltres, no s’hi trobava cap Judes, a no ser que, tenint en compte els estudis de filologia anglesa d’una de les presents, apel·lem a allò del traduttore traditore.

L’objectiu de la trobada apostòlica -amb el pa i el vi respectius- no era altre que participar al taller La natura en la mitologia, guiat per Mireia Rosich, directora del museu Víctor Balaguer de Vilanova i autora del llibre En la estela del mito (Kairos). Més enllà del seu amplíssim coneixement acadèmic, la Mireia compta amb una virtut encara més especial, sap transmetre’l, fer-lo arribar als profans. És així com, durant el passat cap de setmana, va introduir-nos en un univers de muntanyes, arbres, fruites i animals que no només ens van permetre ampliar el nostre coneixement sobre mitologia clàssica, sinó descobrir els vincles existents entre aquesta i la japonesa, la hindú o la cèltica. Entendre que, al cap i a la fi, no som tan originals com solem pensar.

Ho feu -detall important- ajudada per artistes del prestigi de Rubens, Botticelli, Klimt, Gentileschi, Renoir o Hokusai, que, amb les seves obres pictòriques, acompanyaren les efusives explicacions de la nostra Virgili particular. Però, a diferència del que passa als instituts, al Bosc de les Idees (iniciativa cultural sorgida tot just fa un any) l’aprenentatge no es limita a les sessions lectives tradicionals, sinó que, durant els àpats, els passejos pel bosc i, fins i tot, passant l’estona a la piscina, la reflexió i el debat continuen. Només cal recordar com acabarem repassant el temari a través d’un joc de mímica que, per un moment, convertí a alguns dels presents en Dafne, Paris o el temible Minotaure.

I és que, quan Jean Chavalier afirmava que “un món sense símbols seria irrespirable”, s’oblidava d’esmentar que, a més, seria molt avorrit. Potser -la professora Rosich confirmarà això que dic-, el gran problema del nostre temps no és altre que aquest, és a dir,  la pèrdua dels símbols, la incapacitat dels ciutadans d’occident per mantenir el vincle amb allò que ens envolta, amb allò que, durant tants segles, ens ha servit per explicar-nos, per dotar de sentit les nostres accions, el nostre estar al món. Potser, no mirar el cel estrellat a la recerca d’osses polièdriques i cinturons d’Orió o no seure a la vora del foc per tal que algun vell de la tribu ens expliqui d’on venim i cap a on anem és el que fa que les nostres vides es transformin sovint en l’amalgama grisosa, rutinària i depriment que pot ser observada qualsevol tarda de dimecres en un tren de Rodalies. Potser, la solució és més senzilla del que sembla i només cal que, com el petit gat Whisky, provem d’escalar les plantes de la sala d’estar de la forma en què Odín ho feia a l’Yggdrasil o que, tot emulant en Bitxo, intentem endinsar-nos en els boscos nocturns a la recerca d’un Axis Mundi que esdevingui el centro di gravità permanente sobre el qual començar a edificar una forma de viure diferent.

Nosaltres fem el que podem, que ja és molt. I mentre alguns fan la migdiada i altres esperen pacientment el seu cafè, jo provo d’enllestir aquestes línies, preguntant-me si un parell de dies més en aquest bosc podrien servir-me per trobar-los, per recuperar els mites perduts. Si és cert que els homes inventen els seus deus, mai és tard per crear-ne de nous.