Ara poesia a Girona i en femení

Durant el mes de febrer, la poesia s’ha convertit en la protagonista de la Casa de Cultura de Girona. Aquest any, del 2 al 25 de febrer se celebra la vint-i-setena edició de l’Ara Poesia, el Festival de Poesia de Girona amb una programació que ofereix diversos tastets de poesia en diferents formats: taules rodones, diàlegs entre poetes i traductors, poesia i música, recitals, preestrenes d’espectacles poètics i la poesia en ruta, la novetat d’aquest any amb la qual es vol apropar l’obra de poetes de diferents indrets dels Països Catalans. A menys d’una setmana d’acabar el festival, us portem un tastet de tres actes del festival, una taula rodona, un recital i un concert, que, malgrat la diferència de temàtiques i de formats de cadascun d’ells, comparteixen un tret en comú: l’autoria femenina.

Taula rodona “Hereves de les dones”

Quina rellevància té la tasca del traductor? Com varia aquesta importància quan es tracta de traduir poesia d’autores? Com ajuda la traducció a la visibilització de poetes estrangeres? Amb aquestes qüestions es va inaugurar el primer acte de l’Ara Poesia, una taula rodona sota el títol “Hereves de les dones” i protagonitzada per Meri Torras, professora de teoria de la literatura i de literatura comparada a la UAB, i Mireia Vidal-Conte, poeta, crítica literària i traductora.

La traducció de la poesia d’autores és important perquè ens empodera i construeix una genealogia que es diferencia del cànon masculí: “Cada vegada que es tradueix poesia d’una dona s’obre una finestra”, va començar apuntat l’escriptora i crítica literària M. Àngels Cabré, moderadora de la taula. Les protagonistes del diàleg es complementaven bé: Torras aportava la vessant teòrica i Vidal-Conte, l’experiència com a traductora. Més enllà de ser una tasca subsidiària, inferior a l’obra original —i, per tant, “femenina”—, la traducció té una gran dificultat i importància: “Traduir no és traduir paraules, és traduir contextos. És traduir un text en tota la seva potència significativa intertextual”, afirmava Torres. Allò no traduït no existeix en el nostre panorama literari.

“Cada vegada que es tradueix poesia d’una dona s’obre una finestra”

M. Àngels Cabré

Citant Virginia Woolf i la seva tesi de l’intel·lecte androgin —una dona no ha d’escriure pensant en el seu sexe—, Vidal-Conte va preguntar: és important que a una poeta la tradueixi una traductora i no un traductor? Per a Vidal-Conte no es tracta només d’una qüestió de gènere, sinó que sigui també bon traductor. Per a Torres la qüestió va una mica més enllà: “Que tu no hagis de pensar en el teu sexe no vol dir que el teu sexe no pensi en tu”, afirmava. Potser no hi ha un determinisme genital sobre els textos —la feminitat està en el mateix text i no en els genitals de qui l’escriu—, però com afecta la teva escriptura o traducció el fet de ser dona?, va preguntar Torres.

La taula rodona va permetre oferir al públic una porta d’entrada a la importància de traduir i de traduir dones, per entendre la urgència d’anar trasbalsant el cànon masculí de mica en mica i per veure la complexitat de la tasca del traductor i la seva rellevància: permet establir diàlegs enriquidors pel patrimoni català, obre portes a noves veus i posa les nostres poetes al nivell de les poetes estrangeres. I això, en el cas de la literatura escrita per dones, és de gran importància.

Recital poètic amb Àngels Gregori i Teresa Pascual

El dimecres 8 de febrer, en un vespre plujós i fred que devia espantar part del públic, l’Ara Poesia va viatjar fins a terres valencianes amb un recital d’Àngels Gregori, poeta i gestora cultural, i Teresa Pascual, poeta, llicenciada en filosofia i traductora. Les dues autores van pujar dalt de l’escenari per recitar alguns dels poemes de la seva obra i mostrar com d’entrellaçades estan les seves poesies.

Només amb la presentació inicial, ja es respirava la complicitat entre les dues autores. Gregori i Pascual són totes dues de la mateixa comarca, La Safor, són amigues de fa temps i van escriure a quatre mans el poemari Herències, un llibre que “a mi em feia baixar i a ella enlairar-se”, explicava Pascual. En el recital, les autores van anar intercalant les seves lectures i es va fer palès com darrere dels seus poemes hi ha molta part de la seva quotidianitat i de les inquietuds que les travessen, com la memòria i el passat, la incertesa vital o l’amor no correspost. Gregori va llegir algun poema inèdit i va fer evident les seves influències literàries, com Elizabeth Bishop o Emily Dickinson. “Com els guions en un vers d’Emily Dickison / estimar-te és això / un balbuceig suspès en l’aire”, eren els primers versos del seu poema “Carrer de Sant Agustí”.

Si Pascual va ser elogiada per la seva companya per la seva rellevància i transcendència en el panorama literari valencià, Gregori va ser alabada per la seva facilitat de fer poemes llargs, narratius, on escriu i descriu i, en paraules de Pascual, crea “una atmosfera que ens fa volar”. Són una fan de l’altra.

Les explicacions i contextualitzacions de les autores enriquien les lectures dels poemes i aquests sortien del paper, creixien. El recital va permetre mostrar la poesia de Pascual i Gregori en la seva versió més viva, real, propera i amistosa. Amb un univers poètic propi definit en l’obra de cadascuna d’elles, els temes dels seus versos es trobaven i es complementaven, igual que les seves mirades i somriures, al·legant a la relació que les unia, molt més propera que un vincle merament professional.

“Pau revolta” de Neus Borrell i Bru Ferri, amb text de Blanca Llum Vidal

El 17 de febrer, divendres de carnestoltes, la preestrena de “Pau revolta” va aconseguir omplir l’auditori de la Casa de Cultura. Neus Borrell i Bru Ferri són les dues veus cantants i els creadors d’aquest espectacle, amb text de Blanca Llum Vidal i acompanyats d’un quartet de corda format per Asia Jiménez i Luís Lax al violí, Nina Sunyer a la viola i Carolina Bartumeu al violoncel. Dalt l’escenari, els músics es van col·locar en semicercle i els dos cantants, l’un davant de l’altre, amb una mirada recíproca i contínua durant tot el concert que va fer-ho tot encara més sentit.

La proposta dels músics va ser un concert de 45 minuts de música seguida, arranjada per Ferri. Amb aquest projecte, el duet s’allunya de la seva formació habitual per compondre una peça per a quartet de corda i dues veus. La posada en escena era solemne, seria, però molt passional i sentida. La melodia no tenia res de monòtona, era agitada, canviant, amb molt de moviment, mentre Borrell i Ferri anaven saltant per totes les possibilitats: cantaven alhora, a cappella, en diàleg amb la música, fent veus diferents o recitant. La melodia, de caire predominantment greu, tràgic, fins i tot èpic, i d’allò més passional, acompanyava uns versos amb contingut polític, bèl·lic i reivindicacions feministes. Van ser tres quarts d’hora de concert sense interrupció, on la música i la poesia van entrar en un diàleg que va portar el poema a un altre nivell. Els versos creixien i es desinflaven quan els instruments callaven, el públic palpava l’emoció dels músics però sobretot dels cantants, que no deixaven de mirar-se en cap moment i s’anaven movent sovint asseguts a la cadira resseguint la melodia que els acompanyava.

La preestrena va ser tot un èxit tant d’assistència com d’alabances; els aplaudiments al final de l’actuació van ser generosos i abundants. Neus Borrell i Bru Ferri van fer una aposta arriscada però molt potent i els arranjaments musicals van aconseguir que versos i música es compenetressin d’una manera molt fluida i encertada.