Adrià Targa, canviar de cel per canviar d’esperança

Si hi ha algun element que atorga caràcter a un poeta és, sens dubte, la veu; la particular entonació que imposa als poemes i que ressona en cada un d’ells. Un poeta, al meu entendre, pren rellevància quan aconsegueix crear música genuïna dins l’encaix de forma i fons. Hi caben matisos, per descomptat, però la poesia guanya sentit dins d’aquests paràmetres. Aquesta reflexió ve a tomb després de llegir l’obra del poeta Adrià Targa (Tarragona, 1987) que, des dels seus primers reculls, mostra un rigor i exigència difícil de trobar en la poesia contemporània. L’exquisidesa en la construcció mètrica i rítmica que aplica als seus poemes evidencia el seu bon coneixement de la tradició clàssica. és impecable.

Adrià Targa, amb una mostra de precocitat literària, es va donar a conèixer a vint-i-un anys amb el llibre de poemes L’exili de Constança (Cossetània, 2008) on, en paraules del crític Pere Ballart, el poeta “intueix molt bé quina és la mida justa del poema”. Poc després publicà Boques en calma (Edicions 62, 2010), títol que prové d’un vers del seu admirat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Cinc anys més tard presentà Ícar (Edicions Poncianes, 2015), un poema llarg compost de trenta octaves reials i set poemes addicionals, que representen una meditació sobre la creació poètica dins d’un joc de màscares. Ha traduït del gallec Celebració de Gonzalo Hermo (Godall, 2016) i té poemes publicats a Amors sense casa (Angle, 2018), antologia LGBTQ de la poesia catalana. 

El primer llibre que vaig llegir d’Adrià Targa, Boques en calma, guanyador del IX Premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat, em va sorprendre per diferents motius; molt especialment, per com conjuga el vers amb senzillesa, lirisme i tradició, aconseguint un treball d’orfebreria impecable: “Sóc la paraula hereva dels meus llavis. / Vaig ser murmuri abans de ser crit / i m’esvaeixo encara mentre dic / que vinc d’un bes i no podré tornar-hi.

He llegit amb molt d’interès el seu darrer títol, Canviar de cel (Godall Edicions, 2021) amb el qual ha guanyat el XIX Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot. El llibre inclou, a més dels poemes premiats, alguns del llibre Ícar. Desconec el motiu d’aquesta addició però la celebro. Poemes, tots ells, d’un gran voltatge líric que evoquen l’estranyament de la realitat més quotidiana, “canviar de cel per canviar d’esperança”. I és així perquè, de les emocions més habituals, copsa l’excepció i la transmet de forma bella i fluida amb una alta exigència formal i sense falques gratuïtes. De la simple anècdota, de la fotografia d’un instant, provoca la reflexió amb versos de bellesa intensa: “Tots els castells il·luminats són de mentida, / però graten el mar amb la forquilla / de la llum quan el mar és com un plat.”

Els poemes de Canviar de cel  “contenen allò que no va ser, però podria haver estat” i excel·leixen en la pulsió per desenterrar vivències i andròmines abandonades en un calaix oblidat. De forma molt original, però compromesa amb la tradició, Targa busca “la sublimació de tots els personatges” que l’han atret. Potser per això pren com a referents els clàssics antics, com Horaci i Virgili; o el mite d’Eurídice, en aquest cas, per formular un deliciós poema que versa sobre la bellesa que es va fonent d’un noi amb “rínxols color d’habitació amb els llums apagats”. I, com si es tractés d’un collage, copsem l’eco dels seus referents més actuals en versos com aquests: “els cucs rosegaran la calavera tètrica”, “aquest matí cruel d’abril”, “i tu, lector, per què vens a mirar-te?”.

Aquesta capacitat de trobar la mida justa i l’accentuació perfecta dels versos, em recorda a Carles Dachs, poeta de gran facilitat formal i expressiva. I una altra curiositat: tot i que hi ha il·lustres crítics com Pere Ballart que consideren Adrià Targa el Rimbaud de les lletres catalanes, no se l’inclou en les antologies més actuals… No sé pas per on anem!

Canviar de cel consolida una de les veus més lúcides i singulars del panorama poètic català. Un poeta que fascina per la seva capacitat de polir el vers, per crear música genuïna en l’encaix de forma i fons. No deixeu de llegir-lo!  

Escolteu un poema del llibre Canviar de cel en la veu de la rapsoda Daniela Brown: