A Vicent Salvador, in memoriam

Vicent Salvador havia nascut el 1951 a Paterna i viscut pels Carrerons pel poble/ cap a l’Horta [1]. Després d’exercir de professor de secundària, fou molts anys professor al departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, després catedràtic a la Universitat d’Alacant i finalment catedràtic emèrit a la Universitat Jaume I de Castelló. El llistat de les seues obres en prosa acadèmiques i alhora llegidores seria més llarg que aquesta necrològica. En citem dues: El gest poètic i Fuster o l’estratègia del centaure.

El seu alumnat dels anys noranta de la UV recordem amb estima les seues classes, que gaudia impartint. Recordem el seu saber enciclopèdic, el seu bon do de comunicador i el seu to de veu un pèl baix, dolç i segur. Recordem el seu somriure barbut ja canejant, enigmàtic i sorneguer. Recordem sobretot, sota unes ulleres rodones, els seus ulls d’aigua blava que s’il·luminaven per tancar-se quan reia a gust -i reia sovint- inclinant lleugerament el cap cap enrere. La seua inicial timidesa tranquil·la desapareixia amb un tracte personal empàtic i agradós. Era sempre atent a la realitat – també la política – que l’envoltava, sobretot als actes comunicatius, lingüístics i no lingüístics. També el seu alumnat notàvem que ens observava encuriosit, com un entomòleg. Què en pensaria? Només en tinc una prova; a la tercera assignatura que ens donava -érem la primera promoció d’aquells bojos nous plans d’estudi -recorde que va soltar a qui açò signa: “Ai, el de la Safor, ets pelut i vitalot com un personatge de pel·lícula de Pasolini.” Acabàrem tots i totes rient a bacs.

Parlem breument ara de la seua faceta d’escriptor i en concret de la seua poesia. Publicà, a banda de poemes solts, quatre reculls: l’inicial Argiles (1980) i els premiats Ritual de cendra (1981, Premi Jordi de Sant Jordi), Calabruix (1985, Premi Ausiàs March) i Mercat de la sal (1993, Premi Octubre). En una entrevista inèdita del 2009 ens contava:

“Per algun motiu desconegut els poetes solen començar molt joves, mentre que jo publique al voltant dels 30 anys. En aquell moment, i també en la meua poesia, hi ha un excés de producció. Ara no em sent identificat amb els meus primers llibres, sinó amb El mercat de la sal, elde més qualitat amb diferència. Excepte en aquest llibre no em rellig des de fa molts anys. No hi ha cap motiu ni cap patiment personal o biogràfic que explique el meu silenci publicacional. La meua necessitat expressiva la manifeste en prosa, ja siga en assaig o en l’estudi. Escric poquíssima poesia.” 

Quan el 1980 Salvador publicà Argiles fou una sorpresa: en primer lloc, perquè es declara espriuà, un nom injustament anatemitzat entre molts dels seus coetanis, i en segon lloc perquè practica, enfront del sector dur setantí més bé salvatge, una poesia humana i lírica -fet compartit, però amb un registre més planer i estellesià, pel també debutant Toni Mestre aquell 1980. Malgrat que vaja canviant d’estil i de metres, Salvador és fidel a certes temàtiques –la mort i l’amor sovint secret i eròtic-  ja siga mitjançant retrats intimistes, cròniques d’infantesa, somnis surreals (el patinatge artístic/ de la por) i reflexions metapoètiques. Creiem poder definir Salvador com un poeta eminentment líric. El seu jo líric malda per definir-se indissociablement entre l’hedonisme i l’omnipresència de la mort, entre l’argila i la cendra respectivament [2]. També el podem definir i, és clar, no és un retret ans el contrari, com un poeta-filòleg, per dos motius: l’autoanàlisi – i l’exigència que hi comporta – i l’alt grau d’intertextualitat. En el primer cas copiem algunes paraules seues sobre el seu estil mètric i versificador, com sempre al llarg d’aquest article, provinents de l’entrevista abans esmentada:

“Assenyales que a meitat de Ritual de la cendra hi ha com un canvi. Jo crec que l’estil és més disciplinat, que el llibre es fa més dur. Mètricament vaig començar practicant el vers lliure. […] A poc a poc treballe més el vers, sense arribar al formalisme de la sextina brossiana, és clar. El sonet em fascinava per l’Estellés d’El gran foc dels garbons o de Pedra de foc, però també per altres autors com Garcilaso o Quevedo. Pensa que vaig ser catedràtic de literatura espanyola. També vaig practicar les sèries més o menys arromançades que admirava en els Romances de Góngora o en Machado. L’alexandrí em va enlluernar i, a més, en ser un vers més ampli, em permetia de discursejar. Fins i tot a Calabruix contrastava la poesia massa discursiva amb texts de cinc versos, dels quals el darrer era una cloenda trencadora, de punt final, a la manera del kiresi o paraula brillant final en la tradició japonesa.” Caldria afegir que a Mercat de la sal practica i domina el poema en prosa. 

Pel que fa a la intertextualitat, veieu aquest mots:

“En el poema dedicat als “vells mestres” d’Argiles pensava, entre d’altres, en els catalans: els primers que vaig admirar foren Estellés i Espriu i posteriorment Vinyoli, un autor que em va marcar molt i que considerava i considere sense dubte un dels grans. Pensa que vaig dirigir la tesi de Ferran Carbó sobre aquest poeta.” [3]

Per acabar aquest text de comiat, i com a homenatge, en lloc de l’almoina d’un vers, hem preferit copiar un altre fragment de l’entrevista inèdita. Servisca com a botó de la prosa de Salvador i de l’herència que ens ha llegat com a professor, filòleg i bon escriptor. Malgrat que, com ja va anunciar ell mateix, Seran mudes les aules, i l’enyor, també va escriure: Avui, però, hi ha intacta l’estructura. Vos deixem amb les seues paraules:

“Moltes vegades el jo poeta es tanca en si mateix, en el “pelló” [4]. Ara som en l’espai de l’autoreflexió, del poeta tancat en la cambra però no en la de mapes com la de Jaén i Urban, sinó en el laberint interior, en el cervell. El poeta és com un boig que perd la sensació del món exterior i resta entotsolat, clavat en ell mateix. També hi ha un endinsament en el símbol del pou, potser d’origen espriuà. El pou és l’aigua negra on s’amaga la imatge profunda del mateix poema; si t’hi vols assomar…”

Assomeu-vos si no la coneixeu, a la seua obra. Cerqueu-la. Gaudiu-ne hui que som els habitants tristos dels seus llibres. Car, malgrat la farina del temps, podem també afirmar que han florit els mots i Demà serà dissabte, vida meua:/ no pot quedar en blanc aquesta pàgina.

Notes:

[1] En una entrevista inèdita del 2009 ens contava: “Per mi l’Horta és la frontera; és un territori compartit també per altres escriptors: pense en Vicent Andrés Estellés o el primer Joan Francesc Mira. L’Horta per mi és alguna cosa entre el mar i la terra. Des de l’Horta sempre he vist València d’una manera desclassada, amb enveja: és la gran urbs que resta al costat; no és idealitzada però és omnipresent; no té una vida autèntica, és artificial però molt pròxima. La “ciutat” negativa de Calabruix és el cap i casal de la Batalla de València; estem parlant dels anys de l’escarni al cementeri durant el soterrament de Manuel Sanchis Guarner, de les bombes a Joan Fuster… És la ciutat traïdora al país i a les arrels que pots llegir també a Museu de cendres de Jaume Pérez Montaner, autor que admire.” Amb aquest darrer autor, Salvador era present a casa de Fuster quan l’intentaren matar amb dues bombes. Els fragments que incloc en cursiva sense citar al llarg del present article pertanyen a poemes de Salvador.

[2] Ens contava Salvador: “La paraula “argila” sempre m’ha encisat; és el fang del que es crea segons la Bíblia; era un terme molt emprat per la Nova Cançó. Com va dir Miquel de Renzi en premsa: “l’argila és la carn”. Per mi “argila” és una paraula bonica, eufònica, que em sona bé perquè jo, apitxat familiarment, he aprés a pronunciar la “g” com toca. La unió de la cendra i l’argila és contradictòria: la cendra és el que resta de la creació, la penitència i la mort, el “dimecres de cendra”.”

[3] Ens deia Salvador: “Va haver un moment que part dels 70 (pense en Piera, en Jàfer, Bonet…) donaven signes de no ser gens estellesians. En canvi des de Lletra de canvis Jaume Pérez Montaner, Manel Rodríguez-Castelló, Vicent Escrivà, jo mateix i d’altres sí que vàrem reivindicar la figura d’Estellés. També ho féu Gaspar Jaén […] També és cert que, en general,  no eren molt espriuans els dels 70. Vaig introduir a Argiles un fragment de carta d’Espriu amb el qual vaig mantenir una breu relació epistolar. Jo sentia gran admiració per Espriu, del qual vaig aprendre molt però exclusivament ni principalment de l’Espriu més conegut, el de La pell de brau, obra amb la qual se l’identificava als anys 60. A mi el que més m’interessava era l’Espriu més metafísic.”

[4] Llegiu el poema “Perquè em mires” d’Argiles.