Saluda en català

Tots sabem que passa massa sovint. Quan veiem una persona que “no fa pinta” d’entendre el català, li parlem en castellà. Ja sigui perquè el seu aspecte és massa del nord, massa del sud, massa de l’est, massa de l’oest. De vegades és la forma com va vestida la persona amb qui parlem, o bé el context o l’espai on ens la trobem, que també ens fa dubtar. Sovint, més que com a raonaments, aquests conceptes es manifesten com un costum o com un pensament subconscient: “Ui, aquest no entendrà el català!” La conseqüència és que acabem fent servir el castellà “per defecte”, mentre el català retrocedeix per a convertir-se en una llengua familiar i d’amistats properes, no permetent, a més, que l’aprenguin els que ho volen fer.

Abans de res, tranquil: no ets cap supremacista per sentir tot això que he explicat. Més aviat és al contrari. En el nostre incoscient, considerem que la nostra llengua no té prou prestigi, no és prou important, ni prou útil per a parlar-la amb qualsevol. És un símptoma propi de les llengües minoritzades o de les societats diglòssiques. 

Contra aquest fenomen sovint hauràs sentit consells que ens conviden a parlar en català amb tothom i a no canviar de llengua si ens entenen. Segurament estàs a favor d’aquestes iniciatives, però acabes no fent-ho. És massa difícil o fa massa mandra. De nou, tranquil: és normal. Però tinc una proposta ben fàcil per a tu.

A partir d’ara, quan et dirigeixis a algun desconegut, saluda’l en català. En comptes de dir “hola”, que és igual en castellà, prova de dir “bon dia” o “bona tarda”. Si demanes quelcom, també pots fer-ho: “Un cafè amb llet, siusplau”. Si ets tu qui atens algú, pots dir “en què puc ajudar-lo?” o similars. Es tracta, simplement, que la primera frase que li diguis a un desconegut sigui en català. Res més. Fàcil, oi?

Si no t’entenen, o et contesten en castellà o en qualsevol altre idioma, cap problema. Tens tot el permís del món, i el de la Moreneta i tot, per a seguir la conversa en un altre idioma. No cal que et forcis a repetir cinc vegades “un-ca-fè-amb-llet”, ni cal que marxis indignat de la cafeteria, ni cal que mantinguis la conversa en català, perquè si no hi estàs acostumat és cert que es fa estrany estar parlant en català i que l’altre respongui en un altre idioma. Això, si de cas, ja ho faràs més endavant.

(Nota per als qui parleu amb tothom i a tothora en català: seguiu així. Però també es tracta que tothom faci el que vulgui i pugui fins on vulgui i pugui.)

Saludant en català, el primer que et trobaràs és que l’entén i el parla molta més gent de la que tu creies que “no feia pinta” de parlar català. I això et posarà les coses molt més fàcils: ara que saps que l’altra persona el parla o l’entén, la conversa pot seguir de forma natural en llengua catalana. També evitaràs una de les situacions més absurdes i perilloses per a una llengua, que és que dos catalanoparlants natius es parlin en castellà perquè cadascun pensa que l’altre no parla català. I sí, això passa. 

Un altre benefici ben interessant és que faràs de model als altres. Sovint, qui està darrere teu a la cua del mostrador també pensa que el caixer “no fa pinta” de parlar català. Però gràcies a tu, que ja hauràs obert la llauna, el del darrere també s’hi dirigirà en català sense pors ni dubtes.

Pensa, per contra, què passa quan no fas això. Quan, per un prejudici, optes per començar les converses en castellà per defecte: frustres, sense cap necessitat ni sense cap coneixement real, qualsevol possibilitat de tenir una conversa en català. Te la carregues abans de néixer. Impedeixes que altres persones aprenguin o practiquin la llengua. I pitjor encara, transmets que no és necessària.

Una acció tan simple com aquesta, començar la conversa en català (i, de moment, sense necessitat de continuar-la si no et sents bé), té un efecte multiplicador gegant en el nombre de converses en català que hi ha als nostres carrers. Tant en les converses dels que ja el parlen habitualment, com les oportunitats de tenir-les per als qui l’estan aprenent. Si això ho fan centenars de milers de persones, l’efecte és enorme.

I tot comença amb un senzill “bon dia!”.