La Petra, la Norma i la infàmia

No sé si gaire gent sap –jo me’n vaig assabentar fa pocs dies– que la inspiració de la Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92 dissenyada per Javier Mariscal, va ser Lorenza Böttner (1959-1994), una artista d’origen alemany nascuda com a Ernst Lorenz Böttner que va perdre els dos braços en un accident quan tenia vuit anys i que va dedicar la seva curta vida i la seva prolífica trajectòria artística a posar en dubte, flexibilitzar, negar i lluitar contra les categories –transgènere, discapacitada– amb què la societat pretenia etiquetar-la, oprimir-la i marginar-la.

Per fer-ho, Böttner va aprendre a pintar amb la boca i els peus –amb uns resultats d’un virtuosisme tècnic que mereixeria el qualificatiu d’admirable fins i tot si haguessin estat obtinguts amb les mans– i va convertir el seu cos en un instrument d’expressió personal i política.

L’exposició Rèquiem per la norma, que pot veure’s actualment a La Virreina. Centre de la Imatge, és la primera exposició monogràfica internacional que es dedica a l’obra de Lorenza Böttner. I és molt notable. A través de pintures, dibuixos, fotografies i vídeos (imatges d’un documental i de performances), permet descobrir una figura tan singular com extraordinària. Que Barcelona aculli una exposició de caràcter pioner com aquesta té la seva lògica, perquè Lorenza hi va viure a finals dels 80, va fer amistat amb artistes de la ciutat i, com ja hem dit, va inspirar la Petra.

Llàstima que la qualitat de les obres exposades i l’interès fascinant de la descoberta –o la coneixença a fons– de Lorenza Böttner es vegi distorsionada per la trampa ideològica, la manipulació històrica i la barroeria intel·lectual del text d’un dels plafons explicatius de la mostra. El text en qüestió –se suposa que escrit o supervisat pel comissari, Paul B. Preciado– diu, a grans trets, que la Petra és una traïció a l’esperit de la Lorenza, perquè contribueix a integrar els cossos amb discapacitat –o amb diversitat funcional– fent-los pagar el preu de la seva submissió social: “heroisme personal, readaptació prostètica i superació esportiva mantenen el cos no conforme en una posició de subalternitat política”. Fins aquí, tot correcte. O, si més no, discutible d’una manera raonable i constructiva.

Per rematar l’explicació/reflexió, però, es completa el text amb un últim paràgraf que, presumptament, serveix per contextualitzar la Catalunya de l’època. Val la pena citar-lo sencer: “A Catalunya, aquest procés de mercantilització identitària del cos, del territori i de la llengua es duu a terme a través de la normalització lingüística, de la gentrificació de Ciutat Vella i de la reforma urbana. En aquest context, el dibuixant Lluís Juste de Nin crea la Norma, una mena de contra alter ego de la Petra, també una nena, que anima els catalans a normalitzar l’ús del català encarnant una nova ciutadania exempta dels perills tant de la repressió franquista com del mestissatge xarnego”.

Més enllà de la mescla d’ignorància i de manipulació històrica en què se sosté el lligam entre la Norma i la Petra –tal com apuntava Josep Pedrals a Twitter la Norma és del 82 i la Petra del 91: quin contra alter ego més H. G. Wells!–, el text fa servir un dels recursos més habituals i tronats de l’espanyolisme catalanòfob: acusar la catalanitat de supremacisme (o d’abús de poder, o de toxicitat identitària) quan el que intenta és, simplement, assolir una (sempre incerta i precària) normalitat. O plenitud.

Tenint en compte qui és el comissari –Paul B. Preciado, nascut com a Beatriz Preciado, és un reputat filòsof feminista, que ha estudiat a fons la qüestió de les identitats sexuals i de gènere minoritàries–, l’argument catalanòfob encara resulta més inquietant. Com pot ser que un intel·lectual que, en termes de gènere i de sexualitat i de sociopolítica, per sistema s’ha posat sempre al costat de l’oprimit, del sotmès, de l’esclafat, del perseguit i del minoritzat, en qüestions nacionals i lingüístiques prengui partit pel fort, en legitimi el discurs i en blanquegi les estratègies més opressores, i alhora culpabilitzi el feble de no deixar-se trepitjar? Perquè justament això és el que fa Paul B. Preciado quan associa la normalització lingüística amb l’especulació econòmica (“la gentrificació i la reforma urbana”) i amb un presumpte afany d’higienització nacional i de preservació d’una diguem-ne puresa identitària (“exempta dels perills […] del mestissatge xarnego”).

Igual que en qüestions sexuals i de gènere no hi ha res inofensiu ni neutral –quan en una tertúlia només es conviden homes, quan les dones són forçades a tenir una presència testimonial o subalterna en quasi totes les esferes de la societat, quan els transgèneres només ocupen un racó ocasional en tota mena de debats públics–, tampoc en qüestions de llengua res no és inofensiu ni neutral. En aquest sentit, si estem d’acord que en les qüestions sexuals i de gènere no podem deixar que les inèrcies –la llei del més fort– s’imposin –i per això cal legislar, i incentivar debats, i donar carta de naturalesa a unes idees i unes actituds en front d’unes altres–, per què hem de permetre que la llei del més fort prevalgui en la qüestió lingüística?

Amb aquest text de l’exposició de Lorenza Böttner –molt notable, hi insisteixo–, Paul B. Preciado s’insereix dins una tradició intel·lectual –presumptament progressista però sobretot profundament espanyolista– que es remunta als babèlics de principis dels anys 80 i que va culminar amb els taxidermistes que engendraren Ciudadanos el 2006. És una tradició de la qual participen persones que, més enllà dels interessos personals, les inquietuds intel·lectuals i el posicionament ideològic o socioeconòmic de cada un, tenen en comú un odi visceral per qualsevol noció de catalanitat no sotmesa, assumida i viscuda amb la mateixa plenitud i normalitat –tan problemàtica, incerta i relativa com es vulgui, però normalitat al cap i a la fi– amb què els espanyols viuen l’espanyolitat o els francesos la francesitat.

No sé com s’hauria sentit Lorenza Böttner si hagués vist com la seva figura i la seva obra eren utilitzades per manipular la història d’una manera tan indecent, per legitimar els discursos i la violència de qui sempre ha tingut la força i el poder (l’expansionisme castellanitzador de l’estat espanyol, que per activa i per passiva fomenta una concepció pura i orgullosa de l’espanyolitat i una concepció diluïda i tímida de la catalanitat) i per problematitzar, afeblir i marginar encara més qui sempre (avui, també) ha tingut problemes i ha estat feble i marginat. Crec que no li hauria fet gràcia, i que se n’hauria burlat amb una expressió desafiadora del seu rostre fascinant, o amb un moviment gràcil i insolent del seu cos mutilat i meravellós.

Si t’ha interessat, pots llegir La norma i l’enemic, la resposta d’Isaias Fanlo a aquest article.