La norma i l’enemic

17.11.2018

En relació a la darrera polèmica cultural barcelonina, que esquitxa Paul B. Preciado, m’agradaria comentar l’article que Pere Antoni Pons ha publicat en aquest mitjà. A “La Petra, la Norma i la infàmia”, Pons critica una de les cartel·les de l’exposició Rèquiem per la norma, comissariada per Paul B. Preciado, que actualment es pot veure a La Virreina.

Paul B. Preciado

En aquesta cartel·la, Preciado relaciona la Petra –la mascota dels Jocs Paralímpics del 92– i la Norma –el personatge que Lluís Juste de Nin va crear per, i cito la cartel·la, “normalitzar l’ús del català encarnant una nova ciutadania exempta dels perills tant de la repressió franquista com del mestissatge xarnego”. Pons afirma que aquest text se serveix de l’argumentari espanyolista i catalanòfob per “acusar la catalanitat de supremacisme […] quan el que intenta és assolir una (sempre incerta i precària) normalitat”.

Pretendre desmuntar el pensament de Preciado a partir de les ratlles finals de la cartel·la d’una exposició és, pel cap baix, perillós, perquè el material de què disposem és limitat i difícilment pot representar una filosofia que és complexa i multidimensional, i que s’ha manifestat en llibres, articles, conferències i fins i tot en altres exposicions (recordeu la polèmica d’aquella escultura del rei Joan Carles sodomitzat que el MACBA va voler censurar? Preciado n’era un dels comissaris). Si ens fixem en el text de la polèmica amb el pensament de Preciado com a rerefons, podem llegir-lo com una crítica a la Norma, no només el personatge, sinó també aquell moment de la nostra història recent en què es va fixar una manera conservadora i estàtica d’entendre el català. La proposta de ciutadania que critica Preciado es fonamenta en aquesta oposició a la fluïdesa de tota llengua –una oposició tant al perill binari de la imposició del castellà com a llengua dominant (“la repressió franquista”) com a un català excessivament purista i poruc, que negui que una llengua s’embruta i es contamina constantment (“el mestissatge xarnego”). Paul B. Preciado és un pensador queer: problematitza els binarismes i rebutja la normativitat. ¿Anar contra aquesta Norma el fa catalanòfob i l’insereix, com afirma Pons, en una “tradició intel·lectual [no sé si la idea de “tradició” encaixa en el pensament d’un teòric rupturista com Preciado] presumptament progressista però sobretot profundament espanyolista”? No ho crec pas. Suposa, més aviat, entendre la catalanitat d’una altra manera, més fluida, que qüestiona la norma(tivitiat).

Titllar Preciado de “catalanòfob” és un argument que grinyola, si tenim en compte diversos articles que el pensador ha publicat al diari francès Libération (i que aquí ha publicat, per fortuna, el Diari Ara). Si Pons llegeix un article com “La Catalogne Trans”, on Preciado parla de la magnífica oportunitat que representa el procés d’independència a l’hora de repensar la idea de nació, potser llegirà la cartel·la de l’exposició amb més coneixement de causa. Preciado veu Catalunya com a una oportunitat de pensar un territori en clau de segle XXI – moltes de les propostes conservadores de la nació i la cultura catalanes es basen, penso, en la idea decimonònica, i per tant obsoleta en el nostre món global, dels estats-nació. Qüestiona les polítiques identitàries simplistes en les quals sovint ens movem, i proposa una manera queer d’entendre Catalunya.

Penso que Pons s’equivoca quan critica Preciado per ignorar la relació opressor-oprimit entre l’espanyolisme i el catalanisme. Preciado parla explícitament dels perills (encara recents en el context que descriu la cartel·la) de la repressió franquista, i no minimitza en absolut el catalanisme. El que fa Preciado és una altra cosa: critica la Norma com a estratègia cultural, política i lingüística excessivament rígida i tancada. Hi ha moltes maneres d’entendre la difusió d’una llengua: l’aposta per una normativitat proteccionista només n’és una. Pensar el discurs de Preciado, com suggereix Pons, en relació amb el Foro Babel, la política de Ciutadans, i “un odi visceral per qualsevol noció de catalanitat no sotmesa” em resulta, ho sento, ridícul i completament esbiaixat. Preciado no elabora un pensament per “legitimar els discursos i la violència de qui sempre ha tingut la força i el poder”. No ho fa en els seus llibres, ni crec que ho faci en aquesta cartel·la. Penso, més aviat, que hi ha un tipus de catalanisme conservador, unidireccional, estàtic, que interpreta les anàlisis crítiques de la nostra història com un ultratge que dóna força a l’opressió espanyolista. Som un petit país, però no cal que siguem un país petit. No hi ha una sola manera d’entendre Catalunya, ni el que significa la cultura catalana, ni com la llengua catalana ha de créixer, nodrir-se d’allò que l’envolta i fer-se forta. Estar en desacord amb la Norma no et transforma, per defecte, en enemic del catalanisme.

A nivell personal, m’agrada la línia de pensament que proposa Preciado a llibres com Testo Yonqui, un text de lectura obligatòria, que es mou en la mateixa categoria de Foucault i Butler. No comparteixo necessàriament la seva manera de construir l’argumentari –penso que sovint abusa de neologismes que només fan que la lectura sigui més obscura–, i crec que un dels seus punts de partida (comprar testosterona al mercat negre i dissenyar els seus tractaments, com a acció performativa contra la regulació dels gèneres que estableixen els organismes de govern) passa de puntetes pel fet que el mercat negre també és un mercat, i per tant es regeix per uns principis, sovint vinculats a un liberalisme sense cap mena de control. Un tema molt complex que aquí, penso, no toca tractar. Ara bé, pensar en Preciado com un manipulador que justifica l’opressió espanyolista és, senzillament, no conèixer, o no voler entendre, la seva filosofia. Preciado s’oposa a una catalanitat del segle XIX, i en formula una del segle XXI. Potser el problema, en aquest cas, és que ens fa por anar més enllà d’una manera de pensar exclusivament conservadora.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Les llengües no evolucionen ni flueixen. Son fenòmens sincrònics, no diacrònics. En Preciado de segurament no en sap massa de lingüística filosófica.