Hi ha creativitat en la música en català?

Els lingüistes fa temps que ens preocupem per revertir la desaparició accelerada de llengües que està patint la humanitat. La creativitat és de les primeres coses que es perd en el procés de substitució lingüística, i analitzar i reactivar la creativitat d’una llengua és clau per al seu manteniment. Per aquest motiu el grup de recerca GLiDi (Grup de Lingüistes per la Diversitat) hem decidit reflexionar sobre el concepte de creativitat. En sessions anteriors vam tractar aquest tema encarat a l’humor, amb un article i una taula rodona, i també a la traducció literària, amb una altra taula rodona. La pregunta que avui ens fem és: funciona la creativitat en la música en català?

El primer tema que ens posa en alerta és la falta de diversitat de la música en català, ara que es reclama tant el trap en la nostra llengua. Quant a la música electrònica, disco, metal o new age, per citar-ne alguns tipus, n’hi ha en català? Si comparem la diversitat de gèneres de la música d’una llengua amb més de 5 milions de parlants diaris, com és el català, amb la diversitat de la música en albanès (7 milions) o estonià (2 milions), ens adonarem que aquestes llengües toquen molts més gèneres. De fet, ens falta fins i tot el típic pop comercial eurovisiu. Això sí, de cantautors en tenim un munt (i de molt bons!), però sense aquesta diversitat estem renunciant a la subcultura en català. 

Més ben dit, sí que hi ha grups catalanoparlants que toquen alguns d’aquests gèneres, però per alguna raó ho fan cantant en altres llengües, com la música indie de Love of Lesbian, la música electropop de La Casa Azul, la música electrònica de Rebekah Brown o el grup de metal de Castelló Lépoka. Quines son les raons que decanten algú a cantar en una llengua concreta?

A l’article sobre humor ja vam parlar del marc mental de l’estat-nació o del poder de la llengua dominant, un dels factors que afecta la tria lingüística. Aquest marc mental típic de nació subordinada es pot copsar observant la tendència a mirar la música llatinoamericana o a col·laborar amb músics de la resta de l’estat espanyol. Així és més fàcil entendre per què Ramon Mirabet vol començar a créixer a Madrid, o la resposta de la cantant emergent Suu quan li pregunten per les col·laboracions que li agradaria fer: “M’agradaria col·laborar amb artistes llatinoamericans […] i després amb gent de l’Estat”. Tanmateix, encara que renunciïs a la teva llengua i cantis en la dominant, el simple fet de formar part de la nació subordinada seguirà sent motiu suficient de repressió, com il·lustra aquest cas patit per Sergio Dalma. 

Els referents musicals són un altre factor que es vincula a la tria de llengua. El duet de nois de Blanes, Kids from Mars, després de publicar el seu primer EP en anglès, reconeixen que “ens és còmode perquè quasi tota la cultura que consumim, sobretot música i sèries, és en aquest idioma. Hem provat d’escriure en català o castellà, però no ens acaba de sortir”.

A les cantants Pavvla i Suu els passa quelcom semblant, però a més afegeixen que el català els és massa proper. Pavvla diu: “Sempre he escoltat molta música anglosaxona. Quan comences, imites la gent que t’agrada fins que trobes la teva veu. I també canto en anglès per prendre certa distància sobre les lletres que escric. Parlo de coses meves”. Suu reconeix, però, que el català suma autenticitat a la seva obra. De fet, l’única cançó en català Tant de bo) del seu segon disc és la més escoltada:

[Nació Digital] Abans comentaves que els fans demanaven alguna cançó més en català. A Natural n’hi havia quatre i ara són totes en castellà tret de la versió Tant de bo. Què et porta a crear en aquesta llengua?

[Suu] Amb el català em sento més despullada. És la meva llengua materna, […] quan canto en català, canto més jo. […] Les cançons en català són les més sinceres que tinc, perquè és quan més em despullo.

Artistes amb més trajectòria, però, lliguen l’evolució del propi estil musical amb un canvi de llengua. És el cas del cantautor sueco-argentí José González, que canta en anglès perquè “la gran part de música que escoltava de jove amb els meus amics era en anglès. Quan vaig començar a escriure cançons, sense pensar-ho em va sortir fer-ho en anglès i m’hi sentia bé. Li donava un toc místic”. Seguidament, però, manifesta: “Ara escriure i cantar en anglès ja s’ha convertit en un hàbit que segurament canviaré en algun moment”. Els nostrats Mishima també responen a aquest cas. Segons explica el seu vocalista David Carabén, cantar en anglès i imitar els seus referents anglosaxons per divertir-se van donar pas a cantar en català per afirmar la seva vocació de músic i “professionalitzar-se”.

Una altra raó que duu a triar la llengua dominant com a vehicle comunicatiu és el propòsit de comunicar missatges de caire universal. Arran de les manifestacions del 8-M molta gent es va preguntar per què no podem fer feminisme en català, per què hem de renunciar a la llengua per causes universals, per què els eslògans i pancartes han de ser en castellà o anglès. En aquesta línia s’entén que See the Woman, l’últim disc de la cantant sami Mari Boine hagi estat el seu primer disc en anglès. Un dels temes principals del disc, precisament, són les dones, amb un aire reivindicatiu i que pren referències, sobretot, del mon anglosaxó. 

Finalment, les raons potser més evidents, però, són les comercials. Quan l’objectiu prioritari és tenir com més públic millor, i per tant com més vendes millor, la llengua deixa de ser una tria. Aquesta és la raó que s’ha atribuït a Bad Gyal, que es va fer famosa per ser pionera en fer dance hall en català, per passar-se completament al castellà. L’objectiu prioritari sembla clar també en el cas del cantautor català Ramon Mirabet, que canta en anglès: “A Catalunya soc un músic a qui li estan anant bé les coses i ara és moment d’anar a Madrid per obrir territori i arribar a Espanya. Un cop se’m conegui a Espanya serà moment d’anar fora.” Tot i que en el fons els motius comercials deuen ser els principals que menen a escollir una llengua dominant, pocs artistes ho reconeixen i cerquen altres arguments més rebuscats.

El fet és que, com en la literatura, escriure o cantar en la llengua dominant fa que la competència en un mercat molt més gran sigui molt més difícil, i alhora treu autenticitat a l’obra. Precisament, cantar en la llengua pròpia ha dut a la fama escriptors, youtubers i també grups de música, com per exemple la músic aranesa Alidé Sans —que ha dut l’aranès fins a Nova York—,  la cantant escocesa Julie Fowlis, el grup gal·lès CALAN o la cantant algueresa Franca Masu. L’algueresa vincula la tria del català a l’autenticitat i reconeix que l’ha fet coneguda internacionalment. En altres països com Holanda, deixar de cantar en llengües dominants també és vist com un gest d’autenticitat, com explica aquest article sobre un festival on la majoria de la música és en anglès. 

Voldríem acabar amb aquestes interessantíssimes reflexions de la cantant britànica Gwenno, que ha ressonat pel panorama musical amb el seu últim disc en còrnic, havent cantat abans en anglès i en gal·lès: “Podria haver nascut a qualsevol lloc, parlar qualsevol llengua. Per què he acabat aquí amb el do d’aquestes tres llengües? […] La meva experiència amb cada llengua té a veure amb l’estatus de cada llengua i el seu propòsit. Generalment em sento molt propera amb la gent amb qui parlo còrnic, perquè la meva experiència amb el còrnic és la família”. El caràcter familiar i privat del còrnic per a Gwenno no li ha impedit de fer-hi un disc.

Diu que “cada llengua té la seva identitat perquè ha estat un viatge. […] Evidentment sona diferent, i hi ha menys cançons en còrnic. Hi ha molta feina al darrere, però és molt petita. El paisatge és simplement més buit, o sigui que hi ha més espai per explorar i intentar fer coses diferents. […] Quan explores les coses a través de la música, és sempre bo de tenir noves idees que t’excitin. És un tresor d’història i cultura.”

Sembla que Alidé Sans, Julie Fowlis, Franca Masu, CALAN i Gwenno han trobat la clau de la seva creativitat musical tot explorant el seu patrimoni lingüístic, sense haver de renunciar a res.