Entre la llengua i la literatura

No vull cansar els lectors amb una polèmica ja massa llarga, però l’últim article d’Oriol Ponsatí-Murlà té la virtut de posar sobre la taula el nucli del problema, i seria una llàstima no mirar de fer-hi una mica de llum.

El nucli de tota la qüestió és la relació entre lingüística i literatura, o entre els normativitzadors i els escriptors, i el que s’ha de fer quan els primers s’equivoquen. Alguns pensem, sense caure en purismes ni mitificacions (no hi ha edats d’or), que existeix tanmateix una llengua genuïna (Ponsatí-Murlà, en comunicació privada, em deia que preferia l’adjectiu idiomàtic, un terme que em sembla tautològic però sanament desessencialitzador; d’acord, accepto idiomàtic) la codificació de la qual és responsabilitat dels gramàtics i els tractadistes. Els escriptors i el poble són les fonts en les quals es basen els lexicògrafs. En aquest punt, Fabra i Coromines són modèlics. Quan Sagarra enllestia un llibre, Fabra deia que era aleshores que començava la seva feina: l’estudi del català de Sagarra li permetia afinar la seva tasca lexicogràfica i gramatical. I no és gratuït que Fabra digués això de Sagarra, un autor no pas precisament noucentista. Per la seva banda, Coromines també es fixava especialment en Verdaguer, Maragall, Pere Coromines (¡esclar!) i Sagarra mateix (malgrat les «putes gallines»). I optava, així mateix, pel parlar popular com a font lingüística de primer ordre. Fixem-nos que l’esquema és sempre el mateix: el lingüista aprèn dels escriptors i del poble. Primer és l’ús genuí; després, la sanció normativa. No a l’inrevés. El procés a l’inrevés es dóna tan sols en les llengües artificials: l’esperanto ha tingut abans gramàtica que ús. En les llengües no artificials, primer és l’ús: el gramàtic ve després.

¿I què hem de fer quan el gramàtic s’equivoca? ¿Què hem de fer quan, amb la millor bona fe, el parlant es pensa, erròniament, que certes formes artificioses són més idiomàtiques que altres, i les desplaça indegudament? ¿Què hem de fer quan la inseguretat ha dut molts parlants a creure sospitoses formes tan catalanes com viuda, verdader i últim? Tenim dues opcions: fer l’orni o encarar el problema. Fa l’orni qui diu: No passa res, és «una simple qüestió de gust personal». Davant un despropòsit com guixeta, que tots hem posat d’exemple centenars de vegades com a model del que no s’ha de fer (inventar un gal·licisme de laboratori per substituir un castellanisme viu), Ponsatí-Murlà ens diu que no passa res: guixeta potser va ser un error, però com que molta gent ho diu, ho hem de donar per bo (!).

No cal recórrer a la falsabilitat de Popper per constatar que, en ciència, quan es comet un error, es rectifica. Continuo pensant que rectificar és virtut, no pas vici. Durant uns anys els mestres de català feien dir guixeta als alumnes, però allò era un error, i sortosament es va rectificar. I si en el futur arribéssim a la conclusió que la proscripció normativa del lo neutre va ser un error, també hauríem de rectificar sense fer-ne escarafalls. ¿En medicina no passa el mateix? Avui els metges no aconsellen curar els constipats amb els mateixos tractaments que prescrivien fa cent anys. Quan jo era petit, la llet de vaca ens donava calci i era bona pels nens; ara sembla que les coses es veuen d’una altra manera. ¿He de donar llet de vaca als meus fills en la mateixa quantitat que me’n van donar a mi per no desautoritzar els dietistes de fa trenta anys?

Alguns pensem, hi insisteixo, que la codificació de la llengua s’ha de fer a partir de la llengua del poble i dels escriptors no arbitraris. I per això no ens inquieta que els lexicògrafs rectifiquin quan convé. Coromines va fer més d’una i més de dues crítiques a la codificació fabriana. Ponsatí-Murlà ho despatxa parlant de «corominades» i li perdona la vida. Fabulós: ¡ja ens hem carregat Coromines! ¡En sabem tant, nosaltres! Fabra i Coromines valoraven la llengua de Verdaguer per la seva genuïnitat (pel caràcter idiomàtic de la seva llengua), i Pla considerava que la seva prosa era la millor del XIX català. Per Ponsatí-Murlà, en canvi, no té sentit dir «que és preferible que [els parlants] diguin no sé què perquè un capellà del segle XIX ho deia així». Fantàstic: ¡ara ens hem carregat Verdaguer! (Per mi, i que em disculpi l’amic Ponsatí-Murlà, el que és propi del XIX és aquest anticlericalisme tronat.)

El doctor Ponsatí-Murlà compra els bitllets en guixetes, planteja problemàtiques, creu que la governança resol determinades dinàmiques i sembla que no vol recolzar-se en Verdaguer ni en Coromines. Jo no sóc ningú per donar-li consells en matèria de lectures, però crec que llegir Verdaguer (i Coromines) no li faria cap mal. Sí, no ho puc negar, Verdaguer era un capellà del segle XIX. Però (detall sense importància) també era un gran escriptor. I sospito que sabia molt més català que Ponsatí-Murlà i jo junts.