nou (+un) aforismes

16.05.2014

En resposta a Ignasi Moreta, que ahir va interpel·lar Oriol Ponsatí-Murlà amb l’article Nou aforimse lingüístics publicat a Núvol en el debat sobre el català als mitjans de comunicació, ara Oriol Ponsatí-Morlà respon amb aquest article titulat “nou (+un) aforismes”, que segons el mateix autor són un xic allargassats i gens bel·ligerants.

Ignasi Moreta, editor de Fragmenta

 

1.- Ignasi Moreta (com també Xavier Serrahima) consideren bel·ligerant el meu article que Núvol va publicar a principis d’aquesta setmana, sota el títol “La llengua que ara en Garolera ens vol fer parlar”. Em sorprèn enormement que les meves assenyades reflexions, exemplificades per la millor tradició literària, des de Llull fins a Riba, puguin ser considerades bel·ligerants per ningú. Moreta, en qualsevol cas, opina que criticar només sis casos “dels centenars d’exemples adduïts per Galorera no justifica la filípica”. Bé, els centenars d’exemples adduïts per Garolera, si no m’he descomptat, són exactament 102 (deixo al marge del recompte, només, els casos fonètics). I és veritat que sis contraexemples representen només el  5,88%. En el meu article ja indicava que “ens hem limitat només a aquests exemples però no són pas els únics qüestionables”. Com que Moreta troba el percentatge escarransit, l’incrementarem una mica. Per raons similars a les que ja apuntava en la resta de casos (fonamentalment: perquè em sembla que la crítica de Garolera no se sosté en criteris filològics seriosos sinó en dèries personals), no em barrufa que algú em qüestioni si puc dir o no puc dir ubicar, que fa un dia tranquil, generar, obviar (en el sentit que Garolera critica i que és, per cert, la primera accepció que recull el DIEC), referent, emblemàtic, dinàmica, apropar, gratis, molestar, reinventar, entorn, escenari, iniciar, finalitzar, culpabilitzar, parlar, autoenganyar-se, destrossar, asintonia (que no és, precisament, un calc del castellà), relat, per part de, (passar) fam, sensat/sensatesa, laborable, proper, dèbil, sortejar (el problema que realment planteja aquest verb i que Garolera hauria de denunciar no és que hagi substituït “rifar”, sinó que el personal es dedica a “sortejar obstacles”), felicitats, adéu-siau, marxar, retornar, retrocedir, desvelar, caldre, mític, patètic, paradigmàtic, valoració, important, estel, natura, olor, vèncer, estri, refiar-se, guixeta (si hi ha tants parlants que opten per guixeta, en lloc de taquilla, no és perquè “donin preferència al francès”, com diu Garolera —els filòlegs, a vegades, tenen idees molt estranyes sobre la mena de coses que passen pel cap del parlant quan parla—, sinó, simplement, perquè, durant anys i panys, els filòlegs amants de fer llistes de les coses que no podem dir, ens van estar recordant que taquilla era un castellanisme i ara que hem après a dir guixeta se n’han revingut que el que havíem de dir era taquilla, que ja ho recomanava Fabra… A prendre vent!), cérvol i nínxol (em sembla el súmmum del ridícul que Garolera proposi seriosament que ens dediquem a dir i escriure “cervo” i “ninxo” només per una corominada). Ja tenim cinquanta casos més en els quals no estic d’acord amb Garolera. En rasat (expressió que no apareix en cap diccionari però que al meu poble sempre hem fet servir amb normalitat): 56 casos, és a dir, el 55% del total. Millor, oi?

Hi ha, a més, tota una sèrie de casos que no he inclòs en el recompte precedent no pas perquè hi estigui d’acord sinó perquè em sembla que Garolera adopta un to apocalíptic que no es correspon amb la realitat de la llengua de la majoria de mitjans. Per exemple: els queixals corcats no han estat substituïts per “queixals on s’hi ha fet una càries”; a la meva ciutat no tinc present haver vist mai un cartell que digués “en lloguer”; no he sentit mai cap periodista que es “desnortés”. I, encara, sobre els escurçaments hipocorístics “a la castellana”, ja comença a ser hora que deixem de dir disbarats. És cert que alguns noms (com els que exemplifica Garolera: Bartomeu, Salvador Sebastià) alternen l’escurçament per afèresi (Tomeu, Vador, Tià) amb l’escurçament per apòcope (Barto, Salva, Sebas). Cadascú en fa el que li dóna la gana, del seu nom. Però hi ha tota una altra sèrie de casos en què l’escurçament “a la catalana”, per afèresi no és viable (és molt més raonable que jo escurci el meu nom per afèresi: Oriol < Uri, i que els meus amics Xavier i Rafel ho facin igualment, “Xavi” i “Rafa”, que no pas que fem coses estranyes i ens fem dir “Iol”, “Vier” o “Fel”. No fotem.

Oriol Ponsatí-Murlà a l’entrada de la llibreria La Impossible

 

2.- És cert que Garolera no diu pas que “compadir” o “onejar” siguin incorrectes. Però en el context d’un article en el qual lamenta la degradació del model lingüístic dels mitjans de comunicació Moreta m’acceptarà, si més no, que no podem pas considerar que n’emeti un judici gaire favorable. Sobre el cas “malgrat”, tampoc no diu que sigui incorrecte, és cert. Diu quelcom molt pitjor: “que, en català, no ha sigut mai viu”. Fot-li!

3.- Moreta aventura la hipòtesi que jo no devia anar a classe el dia que, a tercer de BUP, a ell li van explicar “l’ús impropi de recolzar”. Efectivament, no hi vaig anar. A tercer de BUP anava tan poc com podia a classe perquè d’aquesta manera m’estalviava que m’expliquessin bestieses com ara “l’ús impropi de recolzar”. Dels dos exemples que Garolera posa, no pronominal i pronominal, jo només critico el pronominal. No veig cap motiu per no recolzar-me a la barana, si em ve de gust, ni sé veure per quin motiu m’hi hauria de repenjar si el que vull és recolzar-m’hi.

4.- Governança. Lamento que la meva “lliçó” sobre genitius objectius i subjectius no quedés prou clara a Moreta. Garolera criticava que “acció de govern” s’hagués vist substituïda per “governança”. Aquest darrer terme no hi té res a veure, amb l’acció de govern (que és l’acció pròpia d’un govern quan governa), sinó que és una paraula encunyada per la teoria política per expressar les dinàmiques (paraula proscrita per Garolera) de descentralització del poder respecte el poder estatal. Governança i acció de govern, doncs, són expressions gairebé antitètiques. (Per saber-ne més, per exemple: Jon Pierre. Debating governance. Oxford, 2000.)

5.- Com Moreta, jo també faig servir “malgrat” en santa alternança amb “a pesar”. Ara bé, dir que Gabriel Ferrater “pren els gramàtics com a font lingüística” no acabo de saber ben bé què vol dir. Ferrater pren Fabra com a font lingüística quan fa lingüística i Baudelaire, Foix i Riba quan fa literatura. Naturalment.

 

Narcís Garolera

6.- Que Garolera fos el primer a utilitzar “malgrat” l’any 1986 i ara es dediqui a bescantar-lo no em fa pensar precisament en una sàvia rectificació. No pots afirmar que malgrat “no ha sigut mai viu” si tu mateix el feies servir en articles acadèmics fa 30 anys. Aquí no hi ha un problema de rectificació sinó de contradicció: exactament la mena de contradicció a la qual es veu abocat algú que s’entesta a proposar un model de “llengua pura” i això l’obliga a reprimir-se per no dir allò que ha dit tota la vida. Viure així deu ser un malviure constant. Jo no penso pas apuntar-m’hi.

7.- Sobre el caràcter no dogmàtic de Fabra, no hi puc estar més d’acord. Visca Fabra; morin els fabrians més fabristes que Fabra!

8. La correcta comprensió del problema que planteja una expressió com ara «la senyera catalana» la dec, justament, a Moreta, i li he d’agrair. Tal com ja recordava jo en el meu article, però, no sembla que Garolera hagi entès ben bé el problema. Li recomano una llarga conversa amb Moreta, que segur que li aclarirà unes quantes coses.

9.- Si una notícia ha de ser impactant o potent, i si això és o no és cursi ho deixarem al gust personal de cadascú. Recórrer, però, al Diccionari Normatiu Valencià, com fa Moreta, per justificar una forma (impactant amb valor adjectival) que diria que no té cap tradició en català oriental és fer una mica de trampa. Em sembla que el problema no és aquest. M’agradaria veure quina cara fa Garolera el dia que senti dir a la Núria Soler, presentant el TN Migdia: “Li la va torcar” en lloc de “L’hi va eixugar”.

(+ 1).- Podríem discutir llargament sobre el centenar de casos que denunciava Garolera i tots plegats ens ho passaríem molt bé (com efectivament estem fent gràcies a Núvol). Ara bé: no podem perdre de vista que el problema realment important i que va motivar el meu primer article és que un exercici com el de Garolera, a hores d’ara, no té cap sentit i és, fins i tot contraproduent. Garolera li fot pel broc gros i parla de mitjans de comunicació com si fossin tots iguals. I no ho són. El model lingüístic de diaris com l’Ara o el Punt-Avui és perfectament defensable i probablement no havíem tingut mai una premsa tan ben escrita com la que tenim avui (llegim, sisplau, diaris catalans dels anys trenta, tots post-fabrians, i després parlem-ne). Si, en canvi, Garolera es refereix als diaris bilingües de Barcelona, que fan ús i abús del traductor automàtic, aleshores s’ha de mullar i dir-ho: estic atacant La Vanguardia i El Periódico. Igualment per les televisions. El català de TV3 és, ben segur, millorable i tots ens escandalitzem de tant en tant, quan sentim segons què. Però ha aconseguit consolidar un estàndard molt seriós mentre la nostra il·lustre màxima institució acadèmica de la llengua embolicava la troca amb una proposta d’estàndard composicional per als mitjans que mai ningú no ha acabat d’entendre com s’havia de concretar.

Despertem-nos, si us plau (o sisplau)! El problema del català no són ni els diaris ni TV3. El problema del català és que els nostres fills, els fills de filòlegs, juguen en castellà al pati, “se’ls hi cauen” les coses i, com recordava Roser Atmetlla, “es fiquen contents”. I d’això no en té cap culpa TV3. Només faltaria, ara, que els volguéssim convèncer que és preferible que diguin no sé què perquè un capellà del segle XIX ho deia així. D’això se’n diu no tocar de peus a terra. I no ens podem permetre que els nostres filòlegs no hi toquin. Perquè aleshores, el que estarà tocat, i de mort, serà el català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Perdoneu-me si em faig pesat, però és que no em puc aguantar.

    És veritat que els nostres fills juguen en castellà (no a tot arreu, però per entendre’ns allà on Catalunya està més habitada), i que senten i repeteixen “s’ha caigut” o “s’ha sortit del camp” o “calla’t la boca” o “si no m’ho dones et donaré” o “puja’t aquí”…. Però si, a més, durant una transmissió del Barça, els comentaristes (professionals que cobren per ser eficients) es dediquen a dir “aquest jugador s’ha caigut” o “la pilota s’ha sortit del camp” o “tal jugador no té cap (tarjeta)” o “l’equip està que se surt”, o “ha despejat la pilota”. O, sense anar més lluny l’altre dia, en un programa dels matins a Tv3, la presentadora va dir, textualment: “Ho sento, se m’ha caigut”. Aleshores, aquesta canalla i tots nosaltres, sobretot els que no tenim un criteri lingüístic, sinó que més aviat ens grinyola, que no llegim gaire o gens, ni llibres ni diaris en català, perquè altre feina tenim, aleshores aquests girs mal construïts que sentim a Tv3 i a les ràdios (podríem parlar de Polònia o i Crakòvia) se’ns reforcen perquè si els diuen uns professionals no pot ser que s’equivoquin.

    I no cal anar-nos-en al segle XIX, fins fa quatre dies es feien servir uns mots i uns girs genuïns que ara han desaparegut. Ni frases fetes ni refranys. I, esclar, quan algun locutor o presentador necessita la crossa d’algun refrany o frase feta, en no saber-la en català, tira de la traducció literal del castellà, que és la que li ve directament al magí en aquell moment, ja que, és probable que aquesta persona no hagi llegit gaire en català i no tingui per la mà una bon feix de frases memoritzades perquè les desconeix. En canvi, sí que ha escoltat molta televisió, sobretot en castellà, i, segurament, ha llegit més premsa en castellà que en català, si és que n’ha llegit, a pesar de tenir el títol de periodista.

    També és veritat que hi ha mitjans i mitjans. I en honor a la veritat, aprofito per dir, que hi ha una sèrie de columnistes extraordinaris, que a través de diaris en paper o digitals (com Núvol) o del blog particular demostren un gran nivell. Com també disposem d’un bon grapat d’escriptors i escriptores joves que escriuen com els àngels. Amb el seu català, el dels columnistes i el dels escriptors, jo m’hi reconec. No tot està perdut, gràcies a Déu.

      • Gràcies Sr. Garolera. No afluixi, que és el que volen. I no em refereixo als que discrepen de vostè, que no els considero enemics, al contrari, tots ens preocupa la nostra llengua, sinó els veritables enemics, aquells que ens voldrien collats per sempre a la bota castellana, els que no volen que votem, els hereus dels guanyadors del 1714 i 1939.

  2. Què és el que llegeixen, els nostres estudiants de periodisme (i en general)? ¿Sagarra, Pla, Gaziel, Soldevila, Espinàs, Rovira i Virgili, Bladé i Desumvila, Josep M. Planes, Xammar…? ¿A les facultats els fan estudiar aquests escriptors, els nostres clàssics del periodisme? De tots ells trobaríem, encara que sigui a les biblioteques, reculls d’articles i llibres de memòries, la majoria dels quals són excel•lents. Que em perdonin, però mirat des de fora, més aviat sembla que prefereixin altres lectures més “cosmopolites”. Al ser modernets prefereixen uns autors anglosaxons que els expliquin històries de Manhattan i Los Angeles, que sí que molen. I quan sigui l’hora d’enfrontar-se a un micròfon o a un paper en blanc els eixirà un català macarrònic que farà esgarrifar.

    • D’acord, Pere. Una llengua també s’aprèn llegint els bons escriptors, sobretot els prosistes: Sagarra, Pla, Gaziel, Soldevila…

      • La llengua s’aprèn TAMBÉ llegint els grans escriptors. Subratllo el “també” perquè si, prèviament no s’ha après, de petit, una base fonamental, ja pots llegir grans escriptors que mai no parlaràs un català “de carrer” genuí.
        Si abans de llegir Pla o Sagarra ja et menjaves el pronoms, te’ls continuaràs menjant tota la vida.
        Si de petit creuaves els carrers o et recolzaves a les baranes, de gran, després d’haver llegit Pla o Sagarra, no els travessaràs (de fet, jo els “atravesso”) ni t’hi arrepenjaràs.
        Si de petit no has après a parlar sense fer servir “quelcoms” i “àdhucs”, de gran els deixaràs anar a tort i a dret.
        Si de petit no has sentit mai a dir coses tant estranyes com “guixeta”, quan ho sentis de gran, et semblaran com un cop de roc al cap.
        No n’hi prou amb el català que (mal) s’aprèn a l’escola o als llibres. S’ha de mamar. S’ha de mamar dels pares, dels veïns, del barri, de l’escola (dels companys no dels mestres). I em temo que aquesta batalla l’estem perdent.
        Que consti que jo vaig anar a l’escola als anys seixanta i setanta, que era gairebé tota en castellà (una hora de català a la setmana), que la televisió era tota en castellà i que la meva mare era de Valladolid.
        I que, abans de llegir Pla o Sagarra, vaig llegir Folch i Torras, Sorribas, el Cavall Fort i algun Astèrix i Tintin en català.

  3. Probablement fora bo que l’aspiració independentista anés en orris i els catalans ens sentíssim profundament humiliats. L’obsessió que tenim ara per aconseguir-la ens porta a voler convèncer com més gent millor, de manera que les rebaixes i renúncies són cada dia més insuportables. La independència només té una raó de ser: la preservació d’una cultura i sobretot d’una llengua. I em sembla que pocs ho tenen clar.
    Si esclafen el nostre anhel d’independència es podria produir una mena de rebel·lió interior que, paradoxalment, ens podria enfortir.
    Els balcons es buidarien d’estelades, però les prestatgeries de les cases s’omplirien de bona literatura, catalana naturalment. Els pares i mares llegirien les rondalles populars als seus fills a peu de llit i als nens la llengua genuïna se’ls faria familiar, íntima, entranyable. Els nens, aquí està la clau, la llavor. No a l’escola, no solament: a casa. Llegiu als nens bona literatura, doneu-los-hi bona llengua. O se’ns acaba tot.

  4. De vegades no pots evitar la desmoralització. Penses que no tots els catalans (la majoria?) hem sigut conseqüents amb aquest suposat nacionalisme (més aviat ful o, estirant una mica, només de boca) que se’ns atribueix. Mandrosos per a l’esforç com som sempre l’hem evitat, “que s’hi escarrassi un altre que jo no estic per orgues i, a més, el català no morirà mai, MAI !”. I això sí: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A. Hem delegat la nostra part de responsabilitat a l’escola i als polítics. I resulta que l’escola és una fàbrica de menfots i incompetents lingüístics i els polítics no han fet els deures perquè s’han escagarrinat davant d’un possible preu a pagar i amb l’excusa de la pau social. Pau social a costa de l’idioma, vet aquí, ja que els que afluixem sempre som els mateixos. I nosaltres tampoc els hem exigit compliments de promeses electorals, ja que ni la llengua ni la cultura, en el fons, ens importen un rave. Aquí hem fallat tots, començant pels de dalt i acabant pels de baix o viceversa. Els de baix no tenim ni l’esma de corregir els fills, podent-ho fer, quan et vénen amb un “avui se m’ha caigut l’entrepà”. I els de dalt: polítics, mestres, professors, periodistes…, amb la capacitat intel•lectual suficient, dimiteixen de la llengua, tan sols hi tenen un tracte burocràtic que els lliga per contracte les vuit hores diàries de conveni a un lloc de treball de funcionari. Hi ha polítics molt nacionalistes que amb els fills parlen en castellà, mestres carregats de títols de pedagogia i que no solen pronunciar els pronoms febles ni que els matin, professors molt savis i que no s’enrecorden quan va ser l’última vegada que van llegir un llibre en català i periodistes que omplen les ones hertzianes d’un català digne de màquina traductora. Davant d’aquest panorama no sé el que s’ha de fer. A mi no se m’acut trencar-m’hi més les banyes, per la part que em toca: llegeixo premsa i llibres només en català, no canvio de llengua davant d’un interlocutor castellà, estic apuntat a tot el que puc apuntar-me, no piratejo res i faig el que puc amb el meu migrat nivell de català. No sé què puc fer més per convèncer els que em poden escoltar que ens en anem a la merda si no canviem alguna cosa.

    • Jo ja fa temps que he decidit somriure com un imbecil mentre el Titànic català s’enfonsa. L’únic que em queda com a català conscient és comportar-me com un imbècil, conscient d’aquest comportament, vet-ho aquí. N’hi ha que opten per les drogues o l’alcohol. Doncs jo opto per somriure imbècilment com a recurs desesperat. Paradoxalment, és l’única manera de suportar tanta imbecil·litat masoquista i suïcida catalana.

  5. Si amb l’assoliment d’un estat propi, una llengua tan castigada i eternament convalescent com la nostra no disposa de l’última oportunitat de recuperar-se, no sé de què tanta frisança.

    Els catalans hauríem d’oblidar-nos del castellà per tornar-lo a recuperar al cap de vint anys, però com a una segona (o tercera) llengua tal com l’anglès ho és per als holandesos. Immersió nautílica per a mestres, professors i mitjans informatius, sense la qual poca immersió rebran els alumnes i ciutadans en general. Si els mestres ja no parlen correctament; si el català genuí de casa s’espatlla a l’escola; si els mitjans informatius reforcen barbarismes i males sintaxis, tot allò viral que se’ns encomana o aprenem (i desaprenem) a través de la interferència; si no disposem de pel•lícules traduïdes, amb multa per aquelles sales que no n’exhibeixin, si l’hipotètic estat propi no serveix per garantir la supervivència del català, no sé el perquè de tant enrenou.

    • La claves una altra vegada, Pere. Més val una nació sense estat que un estat sense nació.

  6. És xocant que amb referència a “impactant” l’autor diga que no té cap tradició en català oriental. Això és mesclar ous amb caragols. “Impacte” en sentit figurat es troba en el DIEC. “Impactant” com a adjectiu es troba en l’esmentat DNV, però també en el GDLC i en el GD62LC. ¿Ponsatí fent de Garolera?

  7. No sé com ho feu anar per ahí, però per ací, torcar no és el mateix que eixugar. Ah, i perdoneu-me que em recolze en la varietat de la llengua que vaig aprendre de menut, perquè per ací el problema és essencialment que sense mitjans d’informació, ni cinema i amb una Generalitat valenciana centrada en produir documents en valencià amb el programa traductor Salt, encara gràcies que tenim llengua de poble.

  8. Fins ara no m’havia vagat de llegir l’article de Narcís Garolera a la revista Els Marges: només havia anat seguint tota aquesta polseguera que se n’ha derivat, sobretot arran de la combativa rèplica d’Oriol Ponsatí-Murià. Un cop llegit l’article, m’afanyo a dir que faig costat al doctor Garolera en la gran majoria d’exemples que fa servir per il•lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic; i que, per descomptat, subscric sense reserves la tesi i el diagnòstic que hi ha darrere aquesta llista d’exemples tan generosa.
    He dit que li faig costat “en la gran majoria d’exemples”, de la qual cosa es desprèn que amb la modesta minoria restant no hi acabo d’estar d’acord, però ara això no fa al cas.
    Només em vull centrar en un detall biogràfic: no conec Narcís Garolera personalment, però internet m’acaba d’informar que som ben bé de la mateixa quinta.
    I què? Doncs que tots dos vam aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història.
    Dit tot això, goso concloure —i l’interessat em guardarà de mentir— que el fet més decisiu perquè a Narcís Garolera li grinyoli tant aquesta llengua embastardida que encara anomenem català no és que sigui doctor en filologia, sinó que és un parlant que va néixer el 1949 i que té prou memòria, prou sensibilitat idiomàtica i l’orella prou afinada per denunciar el que denuncia.
    No sé quina edat té Oriol Ponsatí-Murià, però n’he vist fotografies i, si no és que es conserva molt bé, diria que Narcís Garolera l’avantatja en unes quantes dècades. I, en aquest país i pel que fa a la condició de parlant, molt sovint la veterania és un grau.

  9. L’escurçament de Xavier és Xevi o Xavi, i Iol no és cap cosa rara, és diminutiu d’ Oriol.
    I Manel ve de Manuel com Rafel de Rafael, l’escurçament castellà de Rafa, dues síl·labes igual que Rafel, no té sentit en català.

  10. Jo al meu home li dic Vier de Xavier i no m’ha sonat mai estrany. Ostres tu, sembla que el món s’acaba en allò que vosaltres heu sentit.