Castellanarcat

Gent que visita la Franja de Ponent i que evita parlar-hi en català per por que el seu interlocutor no hi parli i li respongui a tres quarts de quinze. Parlants de català oriental que, en adreçar-se a algú, al País Valencià, ho fan en castellà per por de rebre un moc (o una agressió verbal) en notar-se-li l’origen. Catalanoparlants habituals que, en arribar a les Illes, passen a fer servir per defecte en castellà als seus interlocutors per si hi hagués alguna dificultat de comprensió (ai, les assimilacions vocàliques i consonàntiques dels parlars balears, tan belles com són i tan inhabituats com n’estem!) però també, almenys de vegades, per si la resposta incorporés algun retret davant de la gosadia de viatjar fora del Principat o del País Valencià amb el català posat.

Usuaris que, en pujar a un taxi, es deixen la llengua a la vorera, no fos cas que el conductor oblidés tota cortesia i el trajecte es convertís en un mal viatge. Alcoians que es castellanitzen en deixar l’auto aparcat en un carrer d’Alacant, per tal d’estalviar-se una previsible hostilitat alicantonal. Nens que no intenten fer servir la llengua amb els companys de classe perquè volen estalviar-se el possible rebuig d’algun d’ells amb idees sobre el valor de les llengües adquirides en les converses domèstiques a taula, davant del televisor o de boca d’un influenciador. Clients que volen evitar conflictes amb cambrers i dependents, i clients potencials que no volen rebre respostes airades de teleoperadors. Veïns que es deixen el català dins del pis quan es troben en una reunió d’escala perquè no volen que la seua suposada manca d’educació passi a formar part de l’ordre del dia. Militants de moviments a favor de tota mena de drets i llibertats que intueixen que ser lingüísticament lliures a casa seua ja és tan excessiu que els pot valdre ser cancel·lats per intolerància.

Ciutadans que no gosen dir ni «bon dia» a un uniformat. Entrevistats que s’estimen més apartar d’ells el calze d’una possible resposta humiliant per part d’un periodista saturat de suficiència lingüística. Conferenciants que es posen la bena abans de la ferida de sentir-se a diré. «En castellano!». Futbolistes que no volen ser esbroncats per emprenedors del negoci de l’espectacle esportiu per a víctimes de TDAH. Adolescents catalanoparlants que es parlen en castellà en travessar la porta de l’institut per a estalviar-se burles i menyspreus. Usuaris de xarxes socials que s’hi tornen castellanoparlants per si els insults… Por, en definitiva, de parlar (o escriure) en català dintre del seu mateix domini lingüístic històric perquè el supremacisme castellanista (o francès) ha difós un discurs que produeix individus castellanonormatius apoderats, que agredeixen perquè l’espai lingüístic és seu i qüestionar-los-ho, no sols és una mostra de manca d’educació, sinó una limitació intolerable de la seua llibertat absoluta, cosa que els autoritzaria respondre com volguessin, des de la mala cara fins a l’insult o la multa, passant pel castilianspreading alliçonador

La certesa d’aquest risc, fruit de l’experiència, s’ha de tenir també en compte a l’hora d’entendre el fenomen de la “norma de convergència lingüística al castellà”, que alhora contribueix a consolidar. L’angoixa i la por dissuadeixen el catalanoparlant en moltes ocasions i contextos. Angoixa i por de vegades davant d’actituds que derivarien de l’autoodi (com seria el cas d’amagar el català, o certes formes de català, en determinats indrets del domini lingüístic), però també davant d’una possible (sovint probable) reacció catalanòfoba; tot plegat, l’una i l’altra cosa, fruit d’un discurs identitarihispanocastellà (o francès) excloent que el filòsof valencià Xavier Serra no s’està de qualificar de “discurs d’odi”, parangonant-lo a narratives semblants.

Explicitar aquest discurs, propi d’un nacionalisme prepotent, expansiu i, repetim-ho, supremacista, i il·lustrar-lo amb exemples alhora que es posa en evidència els qui el fan seu i se’n serveixen (com s’ha fet davant d’altres tipus de discriminació com el masclisme o el racisme) pot ser una bona manera de combatre’l.

No és cap mala idea pensar a fer ─com el mateix Xavier Serra proposa─ campanyes de sensibilització lingüística en aquesta clau, campanyes que, en comptes d’animar els ja favorables a un més gran ús de la llengua o d’empènyer els catalanovalencians a ser lleials al país a través de la seua llengua, ens ajudin a prendre consciència de la situació en què ens trobem tot recorrent a les conductes inacceptables que genera i posin davant d’un espill els individus que les protagonitzen, malgrat que, és d’esperar, més d’un, quan s’hi vegi reflectit i desacreditat no dubti a plànyer-se tot demanant, respecte i llibertat, entesa com a alliberament dels qui els desemmascaren… uns veritables catalanazis, és clar (i potser és justament aquest reacció el que ens atura de fer-ho: la mateixa por). Molt a aprendre d’altres moviments d’alliberament.