A propòsit del cas de Laporta i el català als jutjats

En un article a El Periódico del 29 de març, Albert Branchadell explicava el cas en què el passat 2 de març es trobà Joan Laporta quan, en una vista oral, un jutge el va invitar a parlar en castellà, cosa que ell no va fer. Arran d’aquest fet, l’autor ens parlava de les dificultats que hi ha per a usar el català davant l’Administració de justícia (AJ).

Més enllà de l’acord amb la idea general de Branchadell que “el règim lingüístic de l’Administració de justícia espanyola conserva inquietants semblances amb el d’un sistema colonial”, l’article esmentat i el cas de Laporta em van suggerir les següents consideracions col·laterals o complementàries.

1. Hem de ser conscients que en casos com aquest la pressió que rep el ciutadà és brutal. Es tracta d’una enorme pressió per a dissuadir-lo de fer servir el català que tot el sistema fa recaure sobre ell. Ha de voler parlar català malgrat que les condicions generals i implícites en la situació comunicativa l’empenyen a parlar en castellà: malgrat l’entorn general de l’AJ espanyola; malgrat els sobreentesos sobre quina llengua ha de saber parlar tothom i quina altra no cal que sàpiga ni entengui ningú, ni tan sols els funcionaris judicials, des dels jutges, secretaris i fiscals fins als oficials o agents judicials; malgrat la llengua que molt probablement fa servir el jutge concret. Ha de persistir a voler parlar català malgrat que, com que d’entrada no s’ha plegat a aquestes condicions generals i implícites, rep una invitació concreta i explícita del jutge perquè parli castellà i, per tant, el posen en la situació d’haver de contrariar justament la màxima autoritat en aquella sala –la persona que, ves per on, haurà de decidir sobre el plet en què ell té uns interessos– negant-se a fer una cosa que tothom sap que podria fer, que li és demanada potser amablement –o potser secament­– i amb una finalitat tan plausible com és ajudar algú que suposadament té una dificultat (també plausible, només faltaria) amb la comprensió del català: sí, la pressió és brutal, i obliga el ciutadà a convertir en una intensa expressió de voluntat el que hauria de ser un acte tan natural com parlar, senzillament parlar per a respondre les preguntes que li facin o donar el testimoni que li demanin, etc. Efectivament, cal una gran intensitat de la voluntat per a anar contra tots aquests malgrats. Ja es veu que, en aquestes condicions, els drets respecte de l’ús del català que els ciutadans tenen reconeguts a Catalunya (i a les Illes i el País Valencià) com “una possibilitat prevista per la legislació vigent i emparada per la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries” són paper mullat.

2. Precisament per tot això, l’actitud i el comportament de Laporta en aquella ocasió pot donar peu a interpretacions que, només pel fet de produir-se, ja són injustes i inoportunes, perquè contribueixen a carregar de connotacions la conducta del parlant de la llengua discriminada, com sempre. El mateix Branchadell ho fa, quan esmenta de passada el “possible interès de Laportaa aprofitar la situació per realçar el seu patriotisme i posar en segon pla el contingut de la declaració”.

3. Tot el que l’article descriu amb precisió a continuació no són pas “algunes imperfeccions del plurilingüisme institucional a Espanya”. No, tot això és un sistema estructural d’àmbit espanyol radicalment desigualitari, que impedeix que els drets que diu que reconeix (ja prou limitats) es puguin exercir en la realitat en unes condicions raonables. El lector interessat a aprofundir en aquest tema pot fer-ho en aquest altre article publicat al Butlletí núm. 13 de cercle 21, en què es fa un balanç dels darrers 35 anys del català a l’AJ i s’apunten possibles línies de futur en una Catalunya independent.

Per això la conculcació dels drets dels parlants de català que en resulta és real, general, massiva, constant, persistent i emparada pel poder de l’Estat, que la practica o la permet, amb manifestacions encara més greus que el cas de Laporta i l’AJ, com les que l’autor de l’article esmenta, recollides en un recent informe de la Plataforma per la Llengua. Sovint aquests parlants viuen aquesta situació com una fatalitat o una subordinació contra la qual no es veuen amb cor d’enfrontar-se, atès que el marc legal i l’entorn judicial els és advers, i probablement els jutges que l’haurien d’aplicar també, de manera que és ben possible que obviessin els pocs aspectes d’aquest marc legal que podrien ser favorables als seus drets com a parlants de català. Per això hi ha moltíssims més casos de persones que ni tan sols es plantegen els seus teòrics drets, o que hi renuncien, perquè saben que així s’estalvien d’arribar a un conflicte en què probablement hi sortirien perdent i humiliats, o potser fins i tot agredits, si tracten amb certs cossos uniformats. I és així com molt sovint la possibilitat d’una queixa ja no s’arriba ni a plantejar.

4. Quant a les possibles solucions d’aquest estat de coses, després de constatar que per a un sector important de la societat catalana “l’única manera de posar fi a episodis vergonyants com els del 2 de març consisteix a construir un Estat propi”, Branchadell diu que “la política comparada ens pot ajudar a relativitzar”. Llavors, a partir de l’observació d’altres situacions del nostre entorn (Quebec, Flandes o Suïssa, o bé Irlanda o Bielorrússia), arriba a la conclusió que “disposar d’una Administració de justícia verdaderament plurilingüe és independent de la independència”. Aquí em sembla que el que fa Branchadell no és relativitzar, sinó al contrari: d’una afirmació que, plantejada com un joc de paraules i en termes generals, pot semblar certa, en fa una mena de principi absolut que, per tant, seria aplicable a qualsevol cas concret. Però no és així: precisament, el que la política comparada mostra és que el que és cert i constatable al Canadà, Bèlgica o Suïssa no ho és a Espanya, no ho ha estat mai ni es veu de cap manera que ho pugui ser en el futur. Al contrari: fa almenys vint anys que, a partir d’una situació que ja era molt desigual i precària per a la llengua catalana, hi ha una tendència involucionista ben clara i creixent. I és davant la constatació d’aquesta realitat (i d’altres involucions paral·leles en altres matèries) que aquest “sector important de la societat catalana” ha anat arribant a les seves conclusions.

5. Sempre està bé que recordem que la naturalesa humana no dóna gaire de si, que convé estar amatents a possibles actituds injustes envers les persones que es volen expressar en castellà (o en altres llengües, s’hi podria afegir); però, a propòsit d’una situació tan greu com la de l’ús del català en l’AJ, invocar “l’existència de situacions en què la persona que es troba en desavantatge és la que prefereix expressar-se en castellà” donant a entendre que es tracta de situacions equivalents, o almenys comparables quantitativament i qualitativa, és, si més no, una mica prematur i desproporcionat.

A Catalunya, com a la resta de l’àmbit lingüístic, els qui parlen castellà van a un judici i els jutgen en castellà (o a l’hospital i els atenen en castellà, etc.) sempre o gairebé sempre, i si alguna vegada no és així i els cal demanar-ho, llavors els hi atenen; doncs demanar que jutgin en català els qui parlen en català, que la sanitat atengui en català el qui parlen català, etc. és demanar massa? No, de cap manera, no ens conformem que ens entenguin, que ens “permetin” parlar en català (sempre sota pressió). Ara, és clar: això obligaria els jutges i altres funcionaris (també de la Generalitat!) a estar en condicions de parlar català i a fer-ho tot sovint, d’una manera equivalent a com ho fan ara en castellà. Alguns d’aquests funcionaris perdrien el “dret” que ara els reconeix la normativa vigent a ignorar de fet el català. Perquè l’única manera realista d’aconseguir que els qui parlen català siguin jutjats en la seva llengua és que els jutges i la resta del personal judicial el parlin com a mínim de la mateixa manera que usen el castellà.

6. Finalment, en una nova gestió lingüística més justa per a una possible Catalunya lliure, no veig que s’hagi de donar per descomptat i indiscutible que tots “els drets dels quals gaudeixen actualment els seus futurs ciutadans” s’hauran de mantenir exactament com fins ara. Alguns d’aquests “drets” (com ara el dret d’ignorar el català, fins i tot essent funcionari!), s’han imposat políticament en el context d’una situació injusta de subordinació política i representen, de fet, privilegis per a una part de població. A més, en la pràctica (i fins ara també en la llei) comporten la imposició al conjunt de la població catalana de tot d’obligacions respecte del castellà que, si Catalunya s’allibera de l’estat espanyol, s’han de poder reconsiderar. Perquè ara per ara el dret d’aquell funcionari a ignorar el català es dóna en un context en què (o més ben dit, es dóna perquè) tots els catalans tenen l’obligació, imposada per la llei espanyola, de saber el castellà exactament en el mateixos termes que un ciutadà de Castella! En definitiva, jo trobo que sí, que hi pot haver un marge per a modular, redefinir o posar certs límits a algun d’aquests “drets”; i sobretot a moltes de les obligacions respecte del castellà que ara tenen els catalans. Però això ja seria tema per a una altra ocasió.