50 anys de Cavall Fort

Enguany fa mig segle de moltes coses. Cinquanta anys de la fundació de la Coral Cantiga i d’Edicions 62. Cinquanta anys de la riuades i de la publicació definitiva del diccionari Alcover Moll. A Núvol hem anat celebrant tots aquests aniversaris, però no ens volem oblidar d’una altra institució que aquest any compleix mig segle de vida: la revista Cavall Fort. 

En Francesc Pallàs encara recorda el dia que el seu pare es va presentar a casa amb el primer número de la revista Cavall Fort. “El va deixar sobre la taula, com qui no vol a cosa, i jo i els meus germans de seguida ens hi vam enganxar. Jo llegia només els dibuixos i les tires còmiques, però la meva filla que ara també n’és subscriptora, es llegeix tots els articles”, explica Francesc mentre m’ensenya un volum enquadernat que conté els primers números de la revista. Em sorprèn que la revista, havent passat per tants germans, es trobi en tan bon estat. “El meu pare, que era químic però un amant de la llengua, va agafar tres subscripcions i cada mes rebíem tres exemplars. Un exemplar que llegíem nosaltres i anava de mà en mà fins que es desfeia. Un altre que el pare guardava per enquadernar i que després, un cop relligat, es convertia en un llibre. I un tercer que donava ben intencionadament al fill de la portera de casa, de família immigrant, perquè el noi s’iniciés en la lectura en català.

Examinant el primer volum de la col·lecció sobta que en els dos primers númeos de la revista les aventures del Jep i Fidel no apareixen a la contra del Cavall Fort sinó en les pàgines interiors. És de suposar que el ganxo de les vinyetes de Josep Maria Madorell no fos evident d’entrada però sí indiscutible tan bon punt es van distribuir els dos primers números. A partir del tercer en Jep i Fidel van ocupar la pàgina de tancament i ja no se’n van moure fins que en Madorell va plegar.

L’escriptor Joaquim Carbó, un dels fundadors de la revista, celebra que des de Núvol hàgim convocat els lectors a aquest homenatge. “Per als que hi vam treballar des de l’inici, ens agrada saber que la nostra revista va ser, és i serà útil, ineressant i divertida per als nois i noies que la llegeixen”, ens escriu Carbó en un comentari al web de Núvol. “Ens hi esforcem com el primer dia, o més! Més, encara, perquè la vam començar uns indocumentats procedents de camps ben diversos que no teníem ni idea de com havia de ser una revista infantil en català després que entre 1938 i 1961 -vint-i-tres anys!- haguessin estat prohibides”.

Hem convidat a gent diversa a explicar la seva particular història d’amor amb Cavall Fort. Oriol Saladrigas, que n’era subscriptor des de petit, rememora en el seu article els seus personatges predilectes: en Jep i Fidel (que el van educar en el costum, traslladat després als diaris, de començar a llegir per la contraportada); en Benet Tallaferro, l’únic súper heroi amb txapel·la; Spirou i Fantasio; o l’humor absurd i dadaista d’en Sergi Grapes, el pirata Cresques i Ot, el Bruixot.

Per a Saladrigas “l’inici a la lectura en català havia estat feina dels (també heretats) Grumets de la Galera. Vaig ser l’onzè de La colla dels 10, i almogàver al rescat de Les presoneres de Tabriz. Però Cavall Fort ha deixat una empremta diferent. Una empremta que, amb els anys, reconec més profunda del que aleshores podia semblar”. A propòsit de La colla dels 10, Joaquim Carbó explica una anècdota divertida. Resulta que en una de les últimes reedicions (març de 2009), l’editor va constatar, perplex, que a la il·lustració que ocupa les pàgines 122 i 123 hi havia onze nois. Quan em va preguntar si corregíem l’error i n’esborràvem un, m’hi vaig ben oposar. Si hi havia viscut al llarg de quaranta anys, suprimir-ne un hauria estat un crim”.

Cavall Fort ha deixat en molts de nosaltres una empremta tan inesborrable com l’ombra d’aquest onzè noi de la colla dels deu. Per als que l’hem llegit de petits, la revista és ara un referent de la nostra educació sentimental. En el seu escrit, Mercè Ubach explica molt bé aquesta sensació quan diu que Cavall Fort per ella definia un territori sentimental sense que en fos ben bé conscient: “Quan me n’anava d’excursió amb en Jep i en Fidel, o a la selva amb l’Espirú, sabia que era una nena molt moderna que llegia el millor del còmic francobelga del moment? Era conscient que llegir una revista infantil en català no era un fet normal, com jo ho vivia, sinó excepcional? Potser sí que va ser més tard, a l’adolescència –quan als estius a Platja d’Aro em feia amb uns pijos del carrer Beethoven que practicaven el polo i no parlaven en català–, que em vaig adonar d’on venia jo, del territori sentimental al qual pertanyia, més enllà de la família”.

Per a Eugènia Morer, que actualment treballa a la redacció de la revista, Cavall Fort va ser una companyia constant en el seu aprenentatge de la lectura: “El Cavall Fort era, llavors, el complement ideal al procés de depredació de llibres de la biblioteca; ja havia arribat a la lleixa de la V de Vallverdú, i aviat tocaria la A d’Austen a la sala d’adults…”

Laura Basagaña, redactora de Núvol, també es reconeix avui en aquella experiència. “La lectura del Cavall fort  va ser un viatge iniciàtic que ens va obrir les portes del món de la literatura: viure altres vides, conèixer altres mons –fantasiosos o reals-, la capsa del coneixement s’obria i també la curiositat se’ns eixamplava”. Maria Cirera recorda una secció de la revista en què els subscriptors demanaven establir amistat per carta. I que va fer amistats epistolars amb nens d’altres llocs que no coneixia.

Anna Soldevila Madorell, subscriptora des de ben petita, parla del seu besoncle com d’una figura mítica que mai va arribar a conèixer. Jep i Fidel són, després del Lluquet i el Rovelló dels Pastorets, la millor encarnació popular que tenim del seny i la rauxa. En Fidel representaria la condescendència i el seny i en Jep el candor i la rauxa. Si Madorell treu tant de joc de la relació entre l’un i l’altre és perquè la tensió entre aquestes dues figures es dibuixa també amb una veritat universal. Després amb els anys es produeix aquella fascinant contaminació mútua entre Jep i Fidel, com passava amb Don Quijote i Sancho, i ens dóna un Fidel d’idees temeràries i un Jep amb rampells de seny. Sense ser mai moralistes ni caure en l’adoctrinament, les aventures de Jep i Fidel acaben sempre amb una lliçó apresa. Eren dues ànimes lliures en un món de calamitats, i nosaltres en preníem nota tot rient.

Josep Maria Aloy, especialista en literatura infantil i juvenil, defineix en poques paraules la significació de la revista en tots aquests anys. “Algú ha dit que Cavall Fort ha esdevingut una lliçó d’estimació al país. Jo diria més: una lliçó d’honestadat i, sobretot, una lliçó de respecte als lectors. I Cavall Fort és sobretot també un repte permanent, el repte constant d’haver d’afrontar que els seus lectors es facin grans i abandonin la subscripció i també el repte d’haver de resistir en un món que ha canviat molt amb poc temps i que continua canviant potser massa de pressa. Els nois i noies d’avui són molt diferents dels primers subscriptors i en canvi la revista no ha caigut a la temptació de rebaixar els nivells o, el que seria pitjor, de banalitzar els continguts per tal de poder arribar a més lectors.”

Volem tancar aquest reportatge amb unes paraules entranyables que ens arriben d’una lectora de Núvol i Cavall Fort. Montse Morell, jubilada de 65 anys, explica: “Vaig descobrir el Cavall Fort quan tenia uns 18 anys i anava a un grup d’esplai i estudiava per mestre. De seguida em va interessar i m’hi vaig subscriure. Aquest anys m’he jubilat amb 65 anys i encara en sóc suscriptora i cada vegada que el rebo me’l miro. L’han llegit les meves tres nebodes i ara el comencen a llegir els meus renebots. Els tinc gairebé tots i per a mi són un tresor. Gràcies al Joaquim Carbó i a tots els que van ajudar a fer-la i encara hi treballen”.

Per molts anys a tothom.