Un territori sentimental

22.11.2012

Quan era petita, i llegia el Cavall Fort, i portava una samarreta de la Marxa per la Llibertat, i escoltava discos de vinil de la Maria del Mar Bonet i el Raimon, i anava al cau i aprenia a tocar «L’estaca» i «Mou senyor la meva ànima» amb la guitarra, ¿tenia consciència que era una nena progre (i cumba)? Quan me n’anava d’excursió amb en Jep i en Fidel, o a la selva amb l’Espirú, sabia que era una nena molt moderna que llegia el millor del còmic francobelga del moment? Era conscient que llegir una revista infantil en català no era un fet normal, com jo ho vivia, sinó excepcional? Potser sí que va ser més tard, a l’adolescència –quan als estius a Platja d’Aro em feia amb uns pijos del carrer Beethoven que practicaven el polo i no parlaven en català–, que em vaig adonar d’on venia jo, del territori sentimental al qual pertanyia, més enllà de la família. O…?

–Mare, vols callar? –em diu el meu fill Miquel, que intenta llegir l’«Ot el bruixot» al número 1207, de novembre de 2012.

Conclusió: quan llegia el Cavall Fort llegia i prou. La resta va venir després.

 

Ot el Bruixot, de Picanyol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Jo no era de cau però ho hauria pogut ser. Per la resta, igual i gual. Tan igual que pots canviar en Miquel pel Roc i ho signem (ell i jo).
    La resta va venir després i encara hi som.
    Ho signaran en Miquel i en Roc d’aquí a uns anys, posant-hi uns altres noms al principi i al final? En algunes coses, probablement.
    Bona feina