No ho recordo exactament, però la subscripció de Cavall Fort em va arribar com regal d’aniversari o Reis. Com a petit de casa, hereu dels pantalons dels germans i jerseis dels cosins, tenir quelcom propi no va significar poca cosa.
L’inici a la lectura en català havia estat feina dels (també heretats) Grumets de la Galera. Vaig ser l’onzè de La colla dels 10, i almogàver al rescat de Les presoneres de Tabriz. Però Cavall Fort ha deixat una empremta diferent. Una empremta que, amb els anys, reconec més profunda del que aleshores podia semblar.
Sense compartir l’entusiasme d’algunes cartes dels lectors que hi llegia, sentia una íntima i sincera alegria quan la revista arribava a casa. Llavors, em llençava a trobar-me amb els meus personatges predilectes: en Jep i Fidel (que m’educaren en el costum, traslladat després als diaris, de començar a llegir per la contraportada); en Benet Tallaferro, l’únic súper heroi amb txapel·la; Spirou i Fantasio; o l’humor absurd i dadaista d’en Sergi Grapes, el pirata Cresques i Ot, el Bruixot.