Universos encreuats

A piano sol, i mentre encara hi havia qui buscava el seu seient. Així fou com va arrencar el primer tema del concert, ‘Soberana Rosa’, del brasiler Ivan Lins, una peça bonica, una cançó escrita per l’autor de ‘Começar do novo’, interpretada amb solera, adaptada a l’estètica del quartet de saxo, piano, contrabaix i bateria; i amb un primer solo lluït del pianista Albert Sanz. En acabat el tema, el també valencià Perico Sambeat va qualificar d’“estrena mundial” un encontre que, segons com, podria haver estat una mena de CMS Trio —el grup que des de fa quinze anys colideren Colina, Miralta i Sambeat— amb Albert Sanz de convidat especial. No va ser el cas, la trobada entre aquests quatre grans noms del jazz va esdevenir, com bé apuntava Sambeat, un aplec inèdit, almenys com a grup, i amb un repertori divers, triat de forma compartida pels integrants del combo; un mirall dels seus gustos i personalitats diverses —Universos es titulava el concert—; un seguit de gustos que, en realitat, conflueixen en un tret en comú: la voluntat d’agermanar gèneres i estils de diferents latituds. Univers també es podria haver anomenat el recital.

No va ser tampoc un poti-poti. La gràcia d’ajuntar a quatre músics d’alt nivell és la seva habilitat per relligar creacions i estètiques com qui no vol la cosa. Així, per exemple, del tema d’Ivan Lins es va passar a l’univers monkià a ritme de txa-txa-txa —o cha-cha, com diuen als Estats Units. I de Monk a una de les peces més boniques de la vetllada: ‘Carinhoso’, de Pixinguinha, amb un solo pianístic de traca i mocador. I de la música del compositor carioca, un altre cop a l’estètica única del gran Thelonious Monk, amb un clàssic, ‘Epistrophy’, que el bateria titular del grup, Marc Miralta, va convertir en un dels temes emblemàtics del seu New York Flamenco Jazz Reunion, ja fa més de vint anys. La interpretació d’aquesta peça va comptar amb una improvisació introductòria del bateria Miralta. El vallesà, un dels percussionistes més manyosos, recursius i energètics del nostre jazz, va conduir amb empenta i destresa, i va picar les timbales amb contundència, a vegades massa i tot, en una mostra tal vegada d’entusiasme.

En contrast amb la força angular de la música monkiana, la sensualitat d’una balada ellingtoniana, a on més va brillar Sambeat com a solista. Capítol a banda mereix el contrabaixista Javier Colina. Sense desmerèixer a la resta d’integrants d’aquest grup “al 25%,”parafrassejant a Miralta, el navarrès va ser un dels grans improvisadors de la nit: solos ben trenats, en algun cas doblats amb la veu i, fins i tot, i amb detalls com ara algun rasgueo marca de la casa.

Ja cap a les acaballes del concert, van sonar peces com ara ‘Tua cantiga’, de Cristovão Bastos, i com a últim tema, una composició de Perico Sambeat, de ritme contagiós, anomenada ‘Bugalú’. Encapçalada per una llarga introducció a saxo sol, va suposar la cirereta d’una sessió que va unir a quatre grans exponents del jazz peninsular. Van tocar un repertori que, d’haver estat un altre —dins els universos idiosincràtics d’aquestes quatre personalitats, és clar— hauria funcionat, ben segur, tan bé com el que van triar, i més a l’incomparable marc del passeig del Molinet, amb el Cap de la Barra i les Illes Medes de teló de fons. Sense bisos, però amb una molt escaient brisa marina, va cloure una actuació i una jornada que havia arrencat hores abans en un terrat del passeig marítim.

La fórmula magnètica del Hip Horns Brass Collective

Efectivament, el 8è Festival Jazz L’Estartit va començar amb una singular banda de metalls, Hip Horns Brass Collective, des de la coberta d’un edifici de planta i terrat, el de la Comfradia de Pescadors, situat a davant d’uns apartaments de costa amb estètica dels setanta. Part dels seus inquilins s’ho miraven des dels balcons. L’altra meitat, o més, del respectable era al carrer, a peu dret, a davant del terrat, uns quants, i asseguts a la vorera o a un xiringuito, la resta. Un escenari, doncs, d’allò més informal, acollidor, d’estiuejants vestits d’estiuejants, passavolants atrets per la música, atents, respectuosos, gaudint i vibrant amb la fórmula magnètica del combo barceloní. Un ambient, vaja, fantàstic.

Amb un peu al jazz, l’altre al hip-hop i les músiques urbanes; un braç al soul i l’altre al groove i el funk, Hip Horns Brass Collective constitueix una de les apostes més atractives de l’underground barceloní. Atresoren una obra prolífica, malgrat tractar-se d’una banda relativament novella, editada pel segell Say It Loud. Hip Horns Brass Collective inclou, a més, una nòmina considerable de jazzistes de casa nostra. Formen el combo els trompetistes Àlvar Monfort i Gregory Hollis, els trombonistes Albert Costa i Alba Pujals, el sausofonista David Parras, el bateria Martí Soler i el saxofonista Nil Villà.

Són un col·lectiu, en la mesura en que són una formació dinàmica i acostumen a tocar amb convidats especials —Las Ninyas del Corro, R.A.E, Escandaloso Xpósito, Ana Tijoux i Rodrigo Laviña, entre d’altres, als seus discos. Aquest cop, van comptar amb la col·laboració de la cantant veneçolana Cecé, coneguda, entre altres mèrits, per encapçalar la banda de soul i R&B Cecé & The Soul Kitchen.

Amb un batec rítmic abassegador, moviments escènics espontanis i efectius, com ara enfilar-se al mur que sostenia la tanca del terrat, Hip Horns Brass Collective atrapa des del minut zero, gràcies a un estil que inclou arranjaments i girs de guió enginyosos. A l’estil, a la sonoritat tradicional de les brass band de Nova Orleans, integren amb agudesa elements propis de la música urbana; per exemple, declamacions hip-hoperes a càrrec de la cantant Cecé. Però també incorporen fragments, quasi a mode collage, del ‘Nardis’ milesdavidià, al tema ‘Brassvillian’, i altres picardies, com ara veus en off entre tema i tema. Brass band & hip-hop —i altres accents de la música popular del nostre temps— ben entrellaçats.

Durant l’actuació vespertina, van sonar peces com ‘Marathon Runner’, amb un bon solo de la trombonista Pujals, es va homenatjar a rapers compromesos i es va comminar a fer front als temps obscurs que per desgràcia s’albiren a l’horitzó polític. Mentre no arriben aquests temps —i així sincerament ho espera aquest humil cronista, mentre escriu aquestes ratlles— cal destacar la bona arrencada del Jazz Festival L’Estartit d’enguany, amb ambient de sol i platja, bona música sorgida a l’off-off barceloní i gent compartint la joia de viure, ballant, alguns, movent el cap i/o els peus, d’altres. I tant de bo fos així en el futur que ens espera.