Petra Haden enamora

Mentre en un altre indret de la ciutat es posava fi a un relat que va començar anys enrere amb el crit, “Kevin Roldán, contigo empezó todo”, que dissabte a la nit va arribar a la seva finalització, una altra audiència va optar per gaudir de la saviesa musical d’un jazzman diferent, com és Bill Frisell, (Baltimore, 1951). Qui el conegués es podia esperar una sessió polida i brillant, atès que era la tercera visita, després de les de 2016 i 2018, del guitarrista nord-americà al festival, però la vetllada va anar a més. Per una vegada, la música va guanyar el futbol. Mentre la soferta culerada se’n passava un capítol caïnita blaugrana més, en aquest cas, entre un jugador i la junta directiva, a l’Auditori es fruïa d’una obra d’art.

Segurament qui ja coneixia la vocalista que acompanya Frisell va quedar satisfet. Però, els qui no l’havien sentit mai, especialment en concert, devien quedar bocabadats davant Petra Haden (NYC, 1971) per la seva qualitat tècnica, el que és capaç de fer amb la veu, que és l’instrument més natural per fer música i, alhora, més difícil. Sap vestir les vocals, marcar la intensitat tonal de les paraules, remarcar les harmonies, esplaiar-se amb les emocions, sense recórrer a efectismes de cap mena. No va haver-hi una nota cantada, que, en els seus llavis, no connotés una evocació, un imaginari per l’espectador. Amb la filla del majestàtic contrabaixista i compositor Charlie Haden (1937-2014), present diversos cops en el mateix festival, es pot tastar la bellesa, que en música és un bé intangible. Però, en la veu de la nord-americana es torna en una unitat sòlida de sons i textures.

La intensitat és tal que s’arrapa a la pell i arriba al cap. La manera de vocalitzar, fer pauses, intensificar silencis arriben a la sala en forma d’imaginaris. Cadascú ho interpretarà com consideri. Pot remetre a un quadre, a un club de jazz, a un paisatge, a una nit de bon record, a un petó robat, etc. Aquí nien els tangibles. O, simplement, pensar que difícil deu ser acompanyar a una cantant d’aquestes característiques. Seria un error de judici pensar això davant els músics que l’envolten. D’Harmony, el grup, com “Harmony”, l’àlbum, 2019, en què es basa el corpus de la gira europea del quartet, es demostra fil per randa que és possible toca al seu costat. Les seves interpretacions s’integren amb les harmonies, les seves paraules enalteixen les composicions. Només cal ser sublim i no voler brillar més que els altres.

La proposta de Frisell, com d’altres guitarristes de renom com John Scofield, un cop que han situat la guitarra elèctrica en el pòdium dels  instruments líders de la sonoritat del jazz, és explorar el context del  repertori que interpreta. Hank Roberts, violoncel i veu, que va cantar de manera primorosa, i Luke Bergman, guitarra i veu, comparteixen aquestes idees i posen en joc la màquina del temps. Estenen capes sonores perquè la cantant, que té memòria, decideix trencar amb les calendes, i portar-nos a un folk tel·lúric, molt llunyà. A un mudat, per desconstruït, cançoner del cabaret i del teatre musical de decennis enrere, cas d’un estret col·laborador de Duke Ellington, com era Billy Strayhorn o la delicada “On the Street Where You Live”, de Frederick Loewe. O fins i tot, anar encara més enrere, amb el folk del s. XIX de Stephen Foster, a “Hard Times”.

Frisell posa a disposició de la cantant un repertori ampli en què ella esborra les fronteres estilístiques i abraça l’americana –concepte que engloba les arrels de músiques, com el mateix folk, el country, el blues, i més recentment un determinat jazz i pop–, en què el tret comú seria l’etiqueta “de cambra”. El jazz era un jazz de cambra, el folk,  poc habitual, també seria un folk de cambra, i el pop també seria de cambra. El costum dels músics és tancar els concerts amb “Space Oddity”. El quartet li treu èpica a la cançó, i amb les seves les harmonies –quina sonoritat tan estimulant té una Fender fora de l’àmbit del rock– reforça els versos de David Bowie, mitjançant la personalitat i la tècnica vocal de Petra Haden. No apareix a les llistes d’èxit, però és una consumada maga de fer sons, que comporten estímuls molt plaents. Una deessa discreta, amb l’art vocal per bandera. Un cop al carrer, la seva veu omplia la immensitat de la nit fosca.