Pedro Strukelj: “M’interessa explorar la convivència entre el dibuix i la música”

Arquitecte, il·lustrador i gestor cultural, Pedro Strukelj (Lanús, Argentina, 1974) ha esdevingut un dels grans cronistes del circuit de base de la música barcelonina —entre d’altres de La ruta del jazz de Núvol— en un format ben original: el dibuix. Els seus retrats, forjats amb traços en aparença senzills, són sovint més profunds, més vius, més aguts que moltes cròniques escrites o fotogràfiques. Institucions com ara el Centre Cultural Albareda han exposat part de la seva obra. Santsenc d’adopció i amb un passat a Mèxic, Strukelj, que exerceix de gestor cultural a Casa Amèrica Catalunya, manté un ull posat en l’escena barcelonina i l’altre en l’univers de les músiques llatinoamericanes: les d’aquí i les d’allà.

De la pandèmia ençà, ha posat en marxa un projecte de dibuix abstracte, en forma de línies que recorden vagament el pentagrama. L’ha anomenat Transcripcions i l’ha compartit amb músics de free-jazz i lliure improvisació de Buenos Aires i Barcelona. La proposta, que contempla diversos formats, es va presentar amb un concert de música improvisada i dibuix, amb dues bandes ad hoc a les capitals argentina i catalana. A Barcelona, la sessió va tenir lloc a la Lleialtat Santsenca, el passat 10 de novembre, i va consistir en un encontre entre el mateix Strukelj i Juanma Trujillo (guitarra), Leonor Falcón (violí), Clara Lai (piano), Juan R. Berbín (bateria i percussions) i Pablo Schwarzman (electrònica). D’aquest projecte i més en parlem amb Pedro Strukelj.

Tinc entès que la primera persona que et va animar a fer un recital de música improvisada i dibuix va ser un intèrpret japonès de quena, Hikaru Iwakawa, és així?

Sí, Hikaru Iwakawa és del Japó, però va viure molt a l’Argentina i és molt argentí. Toca instruments de vent japonesos i argentins i, com que ell ja de per si és una mica fronterer, va veure clar, crec, que amb un dibuix es pot llegir i fer música.

És el primer que va dir que aquest dibuix abstracte s’assembla a un pentagrama?

Sí, i que té una musicalitat que es podria interpretar. Molta gent em diu: “té com una cosa musical,” però Iwakawa va ser el primer que em va assegurar que ho podria tocar com a una peça. Clar, jo tenia una ploma que feia pentagrames, però no la feia servir per a això. Llavors, què passaria si dibuixés amb la intenció que fos música, que fos interpretable? Vaig canviar el format de la pàgina a vertical, a on les línies dibuixades amb la ploma de pentagrama són més horitzontals que la resta. Bé, no són totes horitzontals, però sí que tendeixen més a fer un horitzó, van jugant, i la resta van creuant-se o van sortint cosetes al mig.

En concret, en què es va basar Iwakawa per dir-te que feies pentagrames?

En una sèrie en format vinil, d’on van sortir els dibuixos de la coberta del disc de Dani Pérez [Contrafacts (Underpool, 2021)]. Els dibuixos s’havien fet amb aquella ploma, però més aviat era com si es veiessin des de dalt i en una pàgina quadrada. En principi, no es podia dir que fossin partitures, sinó que eren més aviat com mapes, com estructures, com escultures. Sobre un d’aquells dibuixos, Hikaru em va dir que es podia llegir com una partitura.

Dius que un dels objectius d’aquest projecte és explorar les relacions més abstractes entre el dibuix i la música, en quin sentit? Quines són aquestes relacions?

Bé, en principi jo crec que el dibuix que a mi m’interessa és el dibuix en directe, el dibuix com a acció, sigui en un concert o al taller, en què podria posar una càmera i, com si fos una dansa, filmar-ho tot i tenir un registre d’aquell moviment. El dibuix que jo faig no té un esbós o un traç previ; no és a llapis i amb un estudi per, en acabat, dir: “Val, vull aquesta estructura de dibuix amb aquests equilibris i ho construeixo com si fos un edifici.” No, és un dibuix que sorgeix mentre passa el temps. Amb la música passa més o menys el mateix. Ara bé, quan ja ha passat el temps, el dibuix queda i la música no. D’alguna manera, el que m’interessa és explorar la convivència en directe entre el dibuix i la música, que, d’una altra manera, també està en els dibuixos que faig als concerts.

Sí, però als dibuixos dels concerts fas personatges i aquí el que fas, segons com, és interpretar de forma abstracta.

Sí, de fet, es diu Transcripcions perquè, per una banda, jo sento una música i faig aquests dibuixos que queden fixes com notacions contemporànies. Després, aquest dibuix fix pot interpretar-lo un músic —n’hi ha uns quants que ja ho han fet—, però sense que jo estigui dibuixant, aquest seria un altre tipus de relació. L’altra part consisteix a què un músic faci música amb partitures, amb improvisació o no, i jo dibuixi mentre allò està sonant. Finalment, la darrera part del projecte comença a sumar capes d’autoria amb els dibuixos digitalitzats. Jo li passo aquest material, desmembrat en parts, a una gent que fa animació, com ara Pepon Meneses, i aquesta animació es pot construir amb música, com a base o no, i generar una partitura dinàmica, per dir-ho així, perquè els músics la puguin interpretar en moviment. La qüestió és explorar aquests límits.

Al final, pel que dius, consisteix en un projecte gairebé d’autoria col·lectiva, una mica com la música improvisada.

Exacte, i també es va obrint. Per exemple, de les partitures dibuixades, n’hi ha un parell, que dos músics diferents, Javier Galiana i Sebastián Vidal —la número 7—, i Dani Pérez i Seba Ramírez —la número 15—, les han interpretat, les han enregistrat i són molt diferents.

Tornant a la singularitat del projecte, el fet que tu interpretis la música, uns cops, i d’altres donis dibuixos als músics perquè els interpretin, sembla una mica com si volguessis establir un joc de miralls, un viatge d’anada i tornada.

Bé, és la qüestió de la frontera entre el dibuix i la música, de com podem mirar a una banda i a l’altra, i al revés. La pilota la tens tu o li passes a l’altre. Al concert, va servir per generar una dinàmica entre una cosa petita i una de més gran, per donar un color diferent a cada instrument. La peça que va interpretar Juan Berbín és la mateixa que ha fet per a la selecció d’enregistraments. És a dir, és una partitura que ell ja havia tocat amb altres instruments d’una sèrie de 29 dibuixos.

O sigui que ja sabia que anava a tocar?

Va tocar una altra cosa perquè tenia altres instruments, però va ser la mateixa partitura que va triar fa uns mesos quan va fer l’enregistrament. Això ho vam fer a la primavera i hi ha un arxiu a YouTube amb disset peces. 

Hi ha compositors que escriuen pensant en els músics que interpretaran les seves obres, has fet tu el mateix?. I, en tot cas, tens coneixements teòrics de música?

No, no tinc coneixements d’escriptura musical, de notacions, etcètera. He tocat algun instrument com a amateur i de més jove. En concret, vaig tocar el baix amb uns amics de l’institut. Teníem com un grup de jazz, dèiem, amb temes propis i amb 15 anys; molt ridícul, però era així. Ara tots aquests companys han fet carrera musical.

No dibuixo pensant en els músics; encara no, encara no he arribat a aquest punt. El que sí que hi ha és una part que m’estic rumiant i podria ser una branca més del projecte: fer un dibuix sobre la notació musical sense carregar-lo molt, és a dir, deixant molt més aire per donar-lo a algun músic amb l’objectiu que hi posi alguna càrrega més musical; no sé, unes figures rítmiques, o potser uns acords o…

Una barreja entre una partitura convencional i un dibuix?

Exacte, fer directament que aquella peça ja sigui de doble autoria: artística i compositiva. Seria una altra opció, ja que, en aquest cas, sí que hi hauria una manera inequívoca de llegir música i dibuix alhora.

“No dibuixo pensant en els músics; encara no, encara no he arribat a aquest punt.”

A Barcelona va ser un encontre clarament entre música improvisada i dibuix en viu, a Buenos Aires també?

Sí, a Buenos Aires vam parlar amb la Julia Moscardini, la programadora del Festival de Jazz de Buenos Aires a la Usina del Arte, sobre quin projecte podríem fer. Teníem clar que hauria de ser amb gent més rodada en la improvisació, com per posar allà unes partitures dibuixades i veure com les farien. En principi, havia de ser un grup. Després, uns músics que podien van marxar i, al final, el combo que es va fer va ser un sextet amb dos músics que viuen a l’Argentina i dos argentins que viuen a Holanda, que van venir a Buenos Aires amb dos holandesos, és a dir, que ja formaven d’entrada un quartet. Aquell quartet, de fet, estava programat al festival i els van proposar d’unir-se al projecte.

Vas intervenir en la confecció de les bandes que van actuar a Buenos Aires i Barcelona?

A Barcelona vaig parlar amb el Juanma Trujillo per fer un ensemble. El Juanma té algunes peces amb alguna cosa com espacial, de separar música amb silenci, i que podria, en part, escriure, interpretar i improvisar. Amb el Juanma vam acabar de configurar quina percussió podria ser. Jo ja havia treballat algun cop amb el Juan Berbíni el Pablo Schwarzman. A la Clara Lai no la coneixia, però de seguida li va interessar.

L’encontre entre música i les arts plàstiques no és nou, l’hem vist en artistes com ara Pascal Comelade, Muchachito Bombo Infierno, Txell Sota o l’argentí Kevin Johansen. En què es diferenciaria el teu projecte de la resta?

En el cas de Kevin Johansen, el pintor, Liniers, va dibuixant els elements dins d’un guió. La cançó parla d’algú i ell va dibuixant el personatge quasi com si fos una animació, un dibuix animat. També posen animacions a vegades, com més enllà de la càmera zenital i prou. Jo d’alguna manera volia fugir d’aquesta idea prèvia i molta gent que va venir al concert em va dir: “Ostres, m’esperava la típica càmera zenital, fixa, i una mà que es va movent.” Jo el que volia és que hi hagués dues càmeres, que estiguessin en moviment i que el mateix moviment de la càmera també fos una veu més.

El que vam veure a la Lleialtat Santsenca i l’espectacle de Buenos Aires són accions efímeres o teniu intenció de continuar?

La idea és que sigui un projecte obert. El concert de la Lleialtat va ser la primera experiència en directe i la qüestió és continuar explorant amb diferents formacions de músics i en diversos contextos i repertoris. Pel que fa als músics de Buenos Aires, es van quedar amb la idea de continuar el projecte amb les projeccions.

Una altra opció, amb el dibuix en directe, seria la de preparar unes coreografies a partir d’un repertori fix; parlar amb un grup de jazz i preparar un repertori de temes que d’alguna manera tinguin una il·lustració o un acompanyament visual assajat.

Però això ja no seria el mateix que “Transcripcions”, oi?

No seria el mateix, però seria una altra manera, una més, de provar la confluència entre la música i dibuix. Si la música escrita té, en la interpretació, un punt d’improvisació, el dibuix també. Mai sortirà exactament igual, però sí que potser es poden treballar més les coincidències entre la qüestió musical i visual.

Transcripcions és un espectacle i la sèrie de dibuixos exposats també és en si un projecte. En aquest sentit, un altre format possible que estem mirant és dur-lo a una galeria, és a dir, que coincideixi el concert amb una exposició. Imagina’t una galeria amb les partitures exposades, portes un piano, el poses al mig i tens un concert; o tens un piano i convides a pianistes d’improvisació perquè vagin interpretant el repertori d’allò que hi ha a les parets. Seria un altre via possible.

“Si la música escrita té, en la interpretació, un punt d’improvisació, el dibuix també.”

La idea és establir una continuïtat en aquesta fusió entre música i dibuix?

Sí, i també no pensant en el concepte de performance com a una cosa estranya, pròpia de l’art contemporani, per això al concert vam convidar a pujar al Gael, un nen, a dibuixar. Volem buscar la connexió amb un públic molt més obert, és a dir, fent-ho a la Lleialtat, amb entrada lliure, amb molta gent del barri, famílies, nens… No era un públic específic de música contemporània

Sí, però tampoc era un espectacle precisament complaent, sobretot al principi.

Bé, era una aposta una mica arriscada. Volíem dir que aquesta no és una música només per a la gent que entén, i que el dibuix no només el fa qui sap dibuixar. A vegades, quan dibuixo, molta gent em diu: “Ah, quina enveja, com m’agradaria saber dibuixar!”

De debò creus que tothom sap dibuixar?

Jo crec que sí, és qüestió de posar-s’hi. Quan algú em diu “jo no sé dibuixar, com m’agradaria dibuixar,” crec que és com si algú anés amb cadira de rodes, però pogués caminar, i no caminés perquè digués que no sap caminar. Si s’aixequés de la cadira i comencés a fer un pas, i l’endemà un altre i continués, podria caminar. Vull dir que és una qüestió de pràctica, de confrontar-se amb la pràctica de dibuixar. És el que vam buscar amb el Gael, amb les veus d’aquests nens que al concert sonaven de fons —“jo no sé dibuixar, no em surt”—, i que el Pablo Schwarzman les anava llançant com una mena de percussió persistent, com un diàleg intern.

Ara que parles d’aquest tema, penso en el poc pes de la música en l’ensenyament obligatori; amb el dibuix, tal com l’entens, passa el mateix?

Crec que el dibuix, abans que aprenguem a escriure, és una de les vies de comunicació que tenim. Dibuixem i expliquem històries. Quan comencem a escriure, d’alguna manera aquelles lletres són dibuixos, però són dibuixos que han d’entrar en un codi d’interpretació fixa. Tu has de dibuixar una ‘A’ que ja no és la teva ‘A’, sinó que ha de ser la ‘A’ que tothom entengui com a una ‘A’, i així amb la resta de lletres. Qui escriu bé és qui, d’alguna manera, ho fa més semblant al que ha de ser. Aquesta cosa tan rigorosa, fa que tots els nens de seguida entenguin que el dibuix ja no els serveix, que allò que és important és escriure. Després, quan tornen a dibuixar amb el mateix criteri i fan, per exemple, un gos, el gos és d’una manera determinada. Abans feien [imita un gargot] i allò era un gos i ja era suficient, era molt més expressiu. Amb això no vull dir que hagin de dibuixar gargots i prou, però hi havia alguna cosa molt més lliure en la possibilitat d’interpretar, per exemple, un gos. Hi ha una codificació en l’escriptura que torna al dibuix i el torna molt rígid. És com quan, per exemple, hi ha dos nanos a la classe que dibuixen amb aquest codi i diem: “el Joan i la Laia dibuixen bé, jo no.” Llavors és quan deixem de dibuixar, o de ballar, o de caminar. Passem la responsabilitat a qui ho fa bé i nosaltres deixem de fer-ho.

En un text et preguntes que va ser abans, la música o el dibuix, i jo t’ho pregunto a tu.

Doncs encara no ho sé; potser la música, ja que la meva mare era cantant de corals i directora de corals. Suposo que si jo era a la seva panxa, ella estava cantant, hi havia música i jo no podia dibuixar allà dintre. No tenia la tinta, no tenia aquarel·les. Llavors, suposo que primer va ser la música; també pel so, per l’oïda… tot i que el meu avi era dibuixant i gravador. Abans de la meva mare cantant hi havia el meu avi dibuixant, però tampoc va ser una influència molt directa perquè ell va viure a l’Argentina i jo a Mèxic.

Vas estudiar arquitectura, va influir això d’alguna manera en el teu vessant com a il·lustrador?

No sé, vegades també m’ho pregunto. Vaig estudiar arquitectura a Mèxic, que és molt diferent d’aquí, per com s’estudia i pel que significa aquí. Vaig estudiar, a més, a províncies, i en un entorn bastant semirural. Durant la carrera vaig fer un parell de cases a alguns amics, coses petites i tal, però això allà es podia fer. Aquí seria impensable estar tot de temps en contacte amb els manobres, amb els materials, amb les decisions… com si fos una orquestra. Allà no és com l’arquitectura que hi ha aquí, plena d’intermediaris. Jo vaig estudiar en aquell context i crec que això m’ha donat unes eines, una llibertat, com per dir “ara faig això, ara allò.” Tampoc vaig estudiar arts plàstiques i ara estic fent aquests dibuixos pensant que, bé, ja en tinc prou amb aquestes petites eines i amb la voluntat de fer-los. Potser amb una altra formació més específica d’artista plàstic això de la música estaria molt lluny.

D’on va sortir la idea de fer cròniques musicals? A Mèxic ja en feies?

A Mèxic feia quaderns de viatge. En un quadern feia dibuixos, esquetxos més que cròniques. Això de les cròniques va sorgir arran de treballar a Casa Amèrica Catalunya, de fer programació cultural, i encara ho faig. Tenia a una persona explicant una història un dimarts, una altra cosa un dimecres, un divendres… Jo era a davant, prenent notes i fent dibuixos. Un cop hi havia un argentí que explicava una cosa de disseny i jo li vaig dibuixar el gest i les paraules. Un altre dia, va venir un grup de música peruana de jazz i vaig dibuixar el piano i les congues. A la llarga va ser com una manera de fer un registre. Però també crec que dibuixar és una manera d’estar, de mirar un esdeveniment, uns fets, i de participar fent un registre, un diàleg.

Ara tothom fa fotos amb el mòbil als concerts.

D’aquí a uns anys tots aniran amb quaderns dibuixant [riu].

Fer dibuixos en un concert és una mirada diferent a fer fotos?

Sí, i hi ha més gent que dibuixa als concerts. A vegades et trobes al Manu Dimango, o al Lluïsot, un súper sketcher, un dibuixant increïble. Hi havia un arquitecte als EUA, Richard Neutra, que explicava que va fer un viatge, no sé si a Mèxic a algun altre país, amb càmera de fotos i anys després hi va tornar sense càmera, fent dibuixos. Tot i que va visitar els mateixos llocs, el viatge va ser completament diferent perquè llavors estava mirant.

“Crec que dibuixar és una manera d’estar, de mirar un esdeveniment, uns fets, i de participar fent un registre, un diàleg.”

Parlant de mirades, quan faig una crònica escrita puc tenir més o menys una idea de cap a on vull anar, en el dibuix se’m fa una mica difícil d’imaginar.

És curiós, de la big band del Sergi Vergés, la Rufaka Folk Jazz Orchestra, vaig fer dibuixos quan estaven enregistrant l’últim disc. És clar, mentre ells gravaven tot el disc, vaig poder fer tres dibuixos i ja està. Però d’un concert del Yamandu Costa tinc vint dibuixos, perquè només el vaig dibuixar a ell i prou. Si hi ha molta gent, hi haurà menys dibuixos i si és una sola persona, en seran molts. Per què? Perquè quan hi ha una persona, queda com a una animació, perquè hi ha el mateix músic en molts moments i això genera una dinàmica diferent. És més estàtic si hi ha molta gent, o una coral, o alguna cosa al Palau, o una big band. També és veritat que vaig a alguns concerts o a festivals més aviat per encàrrec i no conec tant quina música sortirà. A d’altres vaig perquè vull i sé perfectament què hi haurà. Hi ha músics que tinc molt dibuixats, com per exemple Juan Pablo Balcázar.

També passa que conec més algunes músiques que altres i, quan estic fent alguna crònica dibuixant i escrivint, hi ha alguns músics que parlen més o, si hi ha una música amb lletra, els textos entren a joc amb els dibuixos. Si és una cosa més instrumental, potser no hi ha tanta paraula, o potser poso comentaris de la gent que és allà, o dels músics entre cançó i cançó. A vegades hi ha algun concert, com el primer del Marco Mezquida al Palau de la Música…

Me’n recordo, va ser molt cèlebre.

A aquell concert hi vaig anar en metro i allà em vaig trobar a un xicot amb un ocell dins d’una gàbia. No sé si venia de casa seva, d’un concurs… El cas és que al metro vaig fer el dibuix del noi i la gàbia, mentre pensava: “Me’n vaig a sentir a un músic i aquí tenim un ocell, hi haurà alguna relació?, i amb la gàbia?, i amb el Palau?,” i al final la crònica començava amb l’ocellet.

A vegades les cròniques d’algun concert les acabo amb el postconcert. Com bé saps, la gent després es troba, fa una xerradeta…

Fas crònica, però no sé si t’atreveixes a fer crítica mitjançant dibuixos.

Sí, potser en algunes cròniques en poso quan tinc més confiança o és una música que conec més, ja que evidentment tinc més arguments per explicar coses o per posar-hi un punt de crítica. Recordo, però, un concert a Bilbao del Kevin Johansen amb el Liniers. Jo era allà fent la crònica i me’n recordo que en aquell concert tothom estava entregat al dibuix, a la música, al pop i tot plegat, i a mi no és una música que em sembli tan interessant. Recordo que en un raconet de la crònica vaig posar “Música para niños sin niños.” Volia dir alguna cosa amb un toc d’ironia, que potser érem allà fent de nens i jo no veia cap nen.

Més que pels teus viatges a Bilbao, se’t coneix bàsicament com a cronista de l’escena barcelonina, sobretot de la que té lloc als clubs. Com veus la situació de la música en viu a la ciutat?

A principis d’any, vaig fer un índex i em van sortir més de 250 cròniques dibuixades, no només de concerts, sinó també de contextos musicals —xerrades, assajos, etc. Quin és l’estat de la qüestió de la música a Barcelona? Aquesta ciutat estè plena de músics de moltíssim nivell, i en continuen sortint més. I també hi ha espais d’intercanvi, tallers, jams, cicles… Molts d’aquests espais són molt precaris, molt allunyats dels llocs a on hi ha diners. De fet, crec que hi ha una força de suport interna davant d’un àmbit tan hostil. Per algunes coses som europeus i per d’altres som mediterranis.

“Aquesta ciutat estè plena de músics de moltíssim nivell, i en continuen sortint més. Crec que hi ha una força de suport interna davant d’un àmbit tan hostil.”

“Les cançons migren,” deies en una emissió del teu pòdcast (Pàjaros, a la XRCB) i a Barcelona em fa l’afecte que ara mateix hi ha una gran escena llatina, amb tota mena d’estils.

Sí, n’hi ha moltíssima música i és molt poc coneguda. Quants músics del Paraguai, Xile o l’Uruguai ens interessen? Ens queixem del mainstream, però com podem anar més enllà? Al pòdcast de Pájaros vaig fer quasi 130 programes, un per setmana al llarg de dos anys. A cada un feia el contrast entre dos discos diferents, establint un punt de trobada, per anar fent connexions i propiciant que una música ens portés a l’altra: Marco Mezquida amb Seba Macchi, Mariola Membrives amb Alan Plachta, Carlos Malta amb Coetus… Aquest programa el vaig fer sense cobrar un duro, només perquè el volia fer. Quan vaig escriure a Betevé per si els interessava, em van dir que ja tenien un programa amb aquest contingut. Quina dosi de provincianisme s’ha de tenir per confondre un llistat de músiques distribuïdes per agències amb una xarxa de musicalitats agafades pel fil invisible de la bellesa? No té res a veure.

Tornant a Transcripcions, Antonio Mazzei havia de ser al concert de Barcelona i no va poder venir perquè era al Japó, com Juan Pablo Navarro, que era un dels que havien de tocar al grup de Buenos Aires. El que vull dir és que al Japó hi ha un interès per les músiques d’Amèrica Llatina, ja siguin tradicionals, d’Atahualpa Yupanqui, contemporànies… De fet, aquí tenim a Guillermo Rizzotto, que un o dos cops a l’any se’n va al Japó, a on té discos editats i un públic. Fa feina allà, però després torna aquí, perquè viu aquí.

No hi ha públic?

A vegades penso que el concepte de públic serveix per quasi tot, es pot buidar i omplir a voluntat. Hi ha uns públics tancats per països: els argentins que van a veure als argentins, els uruguaians als uruguaians… sempre sota una certa marginalitat dels “altres,” com si fossin comunitats tancades i alienes. Estaria molt bé trencar una mica aquesta barrera i donar valor a la diversitat que tenim. Per posar un exemple, Rubén Rada —un músic que a l’Uruguai està a l’altura de Serrat—, quan va venir a Razzmatazz, va fer el seu concert perquè feia escala cap al Japó. Nando Cruz va fer un article parlant d’això i va dir que allà tocaria davant 3.000 persones, i no sé si feia com deu concerts. Aquí va haver de ser un promotor uruguaià que normalment fa coses de comèdia i stand-up el que va agafar i va dir: “mira, vull Razzmatazz, fem un concert”, i va sortir bé. Però, per què no pensem que aquest concert podria haver anat a L’Auditori? Hauria estat com un espai de riquesa per a tothom. Bé, tampoc vull estar sempre amb la fiscalització de la quota llatinoamericana, però em sembla que a alguna Mercè vaig mirar quants grups d’Amèrica Llatina hi havia: un al BAM i un a la plaça d’Espanya.

I de l’escena llatinoamericana d’aquí que me’n dius? Em fa l’afecte que no és prou coneguda a la ciutat.

Ui, això és quasi un tema tan gros que dona per a una altra conversa. Doncs crec que falta molta curiositat entre els mitjans i també entre els programadors. Tots van amb molta por, i quasi només es fixen en l’artista que ofereix una garantia. Les programacions fetes amb diners públics haurien de tenir un paper formatiu, obrir una mirada per la diversitat, per la integració. La música de l’Amèrica Llatina, per exemple, té millor rebuda al centre d’Europa que a la península Ibèrica. Suposadament, aquí tenim un vincle cultural, però no hi ha un reflex contundent d’això. Jo només ho puc entendre per una raó: encara queda una mirada colonial. Però clar, a ningú li agrada que li diguin: “Ets racista, oi?” De les músiques d’Amèrica Llatina en diuen sovint “d’anada i tornada,” però ja no són d’anada i tornada, són també d’aquí, i cada cop més, amb les noves generacions i les comunicacions, les xarxes. Fent una analogia literària, crec que a Barcelona no hi ha hagut un Jorge Herralde de la música, i encara tenim molts músics que fan les seves produccions com si fossin Roberto Bolaño al carrer Tallers. Munir Hossn va viure a Barcelona i va marxar. La Marta Gómez encara hi és. Es tracta d’una persona que a Buenos Aires omple un teatre amb 1.000 o 2.000 persones i que aquí amb prou feines pot fer un Teatre Joventut, amb el Barnasants, o un Tradicionàrius. I no és que aquí no hi hagi llatinoamericans, ni sensibilitat musical.

“La música de l’Amèrica Llatina té millor rebuda al centre d’Europa que a la península Ibèrica. Jo només ho puc entendre per una raó: encara queda una mirada colonial.”

Què creus que s’hauria de fer per promoure aquesta escena a casa nostra?

Caldria, d’alguna manera, “obrir el nosaltres,” pensar les programacions de sales, de ràdio i televisió com si fossin un espai per sembrar, i no només per recollir els fruits. Cal que hi hagi mecanismes que ajudin a trencar barreres; apropar, trobar els lligams entre la música llatina i la d’aquí. Quan Jordi Savall va fer el seu concert de les Amèriques, va portar a vint o trenta músics de tot arreu i van a fer un concert a Àustria; alguns van passar per aquí, i no ho vam aprofitar. Un altre exemple el tenim amb Raúl Rodríguez. Té claríssim l’encontre entre aquests dos mons i, quan ho explica als periodistes, sembla que queda clar. Però això hauria d’anar més enllà, i no hauria de ser només el Raúl qui ho expliqués. La gent que és allà o es troba aquí, la que fa músiques que tenen a veure amb les arrels d’aquí i d’allà, qui són?, on són?, com són? Apropant aquestes músiques aniríem perdent una mica la por, deixaríem de dir allò d’“ui!, això és massa folklòric!, és massa d’ells!”

Et refereixes a sortir dels tòpics?

Sí. Tinc un plantejament que, bé, és una mica polèmic. Depèn del concert o de l’estil de música de la qual estiguem parlant, en diem ‘jazz’ sempre que vingui, d’alguna manera, de la música tradicional dels afro-nord-americans i de tota l’expansió que va haver-hi després de la guerra. Ara bé, si la Guerra Mundial l’hagués guanyat per casualitat Veneçuela, a les escoles de música d’Helsinki i de Mataró ara mateix estarien fent joropos i merengues jazzístics, que a Veneçuela existeixen, però que aquí són molt desconeguts.

Parlant d’Amèrica Llatina, no voldria acabar aquesta conversa sense preguntar-te com valores la victòria de l’ultradretà Javier Milei.

Crec que si aquí tinguéssim una crisi econòmica com la d’allà, amb aquella desesperació, no seria tan estrany que guanyés una figura tan lluny de la racionalitat com Javier Milei. Crec que això acabarà molt malament. És un titella, com d’altres, però el problema és que sembla boig. Fent “artes adivinatorias,” penso que al segon any la situació serà tan insostenible que hi haurà un magnicidi per acabar amb la seva pròpia pel·lícula plena de violència i es posaran a governar els de darrere, més tranquil·lets.

Jo vaig néixer a l’Argentina. Quan tenia dos anys, va haver-hi el cop militar i amb la meva família vam fugir per potes. No m’esperava, sincerament, la victòria de Milei i va ser una sorpresa, però també tinc una distància, no estic al dia totalment. Això ho veig com si hagués guanyat Vox aquí i va faltar poc. Allà, de fet, no va guanyar sol, sinó amb la mancuerna de la dreta, com si al final PP i Vox poguessin fer el mateix; bé, com ja passa a alguns llocs.

Segur que hi ha gent que l’ha votat i podria anar a un festival de jazz i està farta del tema econòmic, del discurs dels polítics, etcètera, i volen a algú que no sigui un polític. A mi em preocupa, perquè això que acaba de passar allà també pot passar aquí demà passat —bé, a Catalunya ja ha guanyat alguna extrema dreta. Per intentar fer un vincle amb aquest tema de la frontera entre la música i el dibuix, o de les músiques de l’Amèrica Llatina, si coneguéssim més el tema de la migració, de la humanitat que hi ha entre aquesta població —que no és només una migració sense recursos econòmics—, potser no pujaria tant Vox. Generar tòpics en l’àmbit musical és un problema, però també ho és en el tema social. “Els migrants venen a treure’ns la feina i els llatins només a tocar patxanga.” Són dos tòpics. A veure què fem amb els tòpics. Fem un esforç per obrir el “nosaltres”.