La nostàlgia de Paquito d’Rivera

El jazz forma part de la indústria musical i, cada cop més, té tendència a emular els tics del pop i el rock. D’una banda, vells amics o enemics tornen a reunir-se; i de l’altra cal aprofitar l’excusa de la reunificació, atès que hi ha un àlbum nou, o suposadament nou, que cal  promocionar, amb la gira de concerts pertinent.

Els dos elements expressats quadren en la sessió celebrada el passat divendres al Palau de la Música, de Barcelona. I Missed You Too! és el disc, i el pianista i compositor Chucho Valdés (Quivican, 1941) es reuneix amb el compositor, clarinetista i saxo tenor, Paquito d’Rivera (1948, l’Havana). A ulls del món musical, aquests dos il·lustres músics cubans van ser membres d’una orquestra de jazz fusió, Irakere, molt influent a Cuba i fora de l’illa. Però també han estat durant dècades personalitats irreconciliables. El 1980, les desavinences els separen. El clarinetista es mostra molt crític amb el castrisme, passa per Barcelona, amb la intenció de radicar-se a New York City. De fet, mai més va tornar a Cuba. El pianista, en canvi, decideix romandre al país i continuar al capdavant de la nova orquestra, que ja gaudeix d’un prestigi internacional, durant quasi vint-cinc anys més. D’aquesta primera època és “La Misa Negra”, de la qual Valdés n’és l’autor, una peça cabdal per entendre des d’on es volien expressar. En aquest cas, fora dels límits previstos de la tradició musical cubana. Com també ho és l’ “Adagio”, el segon moviment del concert de Mozart per a clarinet i orquestra,  que sí que van interpretar. Però, de bon de veres, durant la nit, cap dels dos en va fer esment al grup.

Aquesta història té un pòsit de nostàlgia. Present al llarg de la vetllada, en el sentit de què les peces i la sonoritat de l’oferta musical mirava més al passat que no pas al present. Valdés interpreta clàssics seus com “Mambo Influenciado” i “Mozart a la cubana”, que tornen aparèixer en el darrer àlbum, I Missed You Too!, junt a Paquito d’Rivera Reunion Sextet. Es difícil trobar-hi sentit. El públic, la majoria, va valorar positivament aquests títols, mentre interrompia amb els seus aplaudiments els solos i els comentaris d’Rivera. En sentit contrari, hi havia una minoria, que creixia en nombre, que mostrava el seu enuig per la llargada de les interpretacions. Algunes van superar els deu minuts, per la senzilla raó que encadenaven un solo de bateria, de percussió, de trompeta, etc sense solució de continuïtat. En el jazz actual, aquest tipus de propostes es consideren superades. L’encadellat dels músics era prou notable i agraït, no li calia tanta pirotècnia de sonoritats sobreres.       

La proposta del duet juga des de l’immobilisme per garantir-se la complaença del públic, i la van trobar. No sembla un bon senyal per uns músics que en la seva joventut van liderar la música cubana moderna.

Mentre passava això, el saxofonista descansava mig assegut en un tamboret alt, mig cap cot. Al rescat de l’espectador va venir la memòria. El cap va rebobinar fins a una nit anterior, viscuda i celebrada, a la mateixa sala. Seria cap als volts de mitjan dels anys 1980. Llavors el festival tenia el costum d’oferir dobles concerts, iniciativa que s’ha perdut. Amb un cartell poc ortodox, si més no, molt eclèctic. El cubà, que obria la doble sessió, es va menjar l’estrella de la nit. Que no era altre que Bobby McFerrin, que llavors tenia un èxit mundial i aclaparador, que mai més ha tornat a repetir. Sí, McFerrin interpretava a cappella i amb magnífics jocs vocals “Don’t Worry, Be Happy”. Van passar els anys i el malaurat Al Jarreau va continuar sent la veu dominant del crossover entre el jazz vocal i el pop.

D’aquell espectacular Paquito, d’antuvi, al de la nit de divendres hi ha una diferència manifesta. La cubania que el caracteritza no va sobresortir gaire. Malgrat això, en interpretar el bolero “Claudia” va deixar algun rastre i en la peça popularitzada per Bebo Valdés, “Priquitín Pin Pon” i en el joropo, “Fleur de Cayenne”, un notable exemple del repertori tradicional del folklore veneçolà, el clarinetista sí que va estar a l’altura. De la seva banda, el pianista continuava enganxat al passat. Semblava que les partitures eren aquelles i no permetien cap actualització. En sentit contrari es va mostrar Diego Urcola, trompeta i trombó, que va posar melodia cubana des d’una perspectiva moderna, amb els seus frasejos i solos.

Una manera d’encarar la tradició de la música cubana, trencada d’arrel als seixanta, va ser el fenomen de Buenavista Social Club, a partir de 1997, que va suposar un clar exemple que la tradició es pot mostrar amb un toc de modernitat, obviant melangies innecessàries. La proposta del duet juga des de l’immobilisme per garantir-se la complaença del públic, i la van trobar. No sembla un bon senyal per uns músics que en la seva joventut van liderar la música cubana moderna. Seria bo que, a la tardor de llurs vides, Chucho Valdés i Paquito d’Rivera decidissin si formen part de la nostàlgia, o volen actualitzar una música que durant dècades ha entusiasmat a les audiències més diverses. El futur dictaminarà.