Heterodòxia rítmica i melòdica

En el món de la lliure improvisació, o almenys el que un servidor coneix, sovint es recorre a l’ús intensiu de tècniques esteses, és a dir, de formes no convencionals de tocar un instrument. Si es fa amb bon gust, o no, però amb enginy, el resultat sovint és brillant. Per exemple, en els solos magnífics que van oferir el primer divendres d’enguany els improvisadors Vasco Trilla i Juanma Trujillo a Robadors 23. El que ja no és tan habitual, o com a mínim, repetim, amb l’experiència d’un servidor en aquesta mena de sessions i/o enregistraments discogràfics, és gaudir de diversos recorreguts a la deriva amb sons, diguem-ne, naturals. És el que van oferir el passat 9 de gener, a l’Espai Isern Dalmau —la seu barcelonina de la Fundació Lluís Coromina—, els portuguesos João Lopes (bateria) i Mariana Dionísio (veu).

Sota el nom de Tracapangã, presentaren un projecte en el qual “exploren el binomi ritme i melodia des d’una òptica singular i sense pèls a la llengua,” anunciava el programa de la sessió, i “es defineixen amb les següents paraules: “______DRANTANKAN_TURITANDANTI___TURITANDANKAN___TANDANKAN_____ ______TRAPAM_DETRAPAM__DETRAPANGAM____TRAPAN-DE____TRIPAGNïnGAM______,” afegia el text promocional. Ara bé, més enllà de la propaganda enigmàtica, el més destacable de l’encontre entre Dionísio i Lopes —o entre Lopes i Dionísio— fou l’extraordinària entesa entre veu i bateria, omplint amb mestria tota la paleta de sons, en aquest cas omniscients, que podria haver-hi hagut entre un extrem i l’altre de cada un dels instruments. I parlem de sons omniscients perquè el que es va esdevenir al concert inaugural del Cicle Itinerant de Músiques Improvisades de Catalunya (CIMIC), fou, en determinats passatges, un autèntic recital de melodies vocals concatenades, espontànies, lliures, amb una base rítmica sòlida, creativa. Un concert de temes, tal vegada, però que va anar més enllà d’aquest aspecte en concret.

Certament, Tracapangã és molt més que una fórmula original per establir, per bastir des del no-res, melodies tant suggeridores com exploradores, i amb empenta rítmica. Tracapangã és un exercici d’exploració (in)formal amb el matís i la diversitat climàtica com a objectiu —pretès o no, això ja serien figues d’un altre paner. El cas és que, a banda de renunciar a l’heterodòxia, des del punt de vista tècnic, aclarim, Dionísio i Lopes, recursius de mena, van jugar també amb la diversitat climàtica, certament, i fins i tot, segons com, estilística. En aquest sentit, va haver-hi moments de lluïment, junts i per separat, de desenvolupaments sorprenents i, inclús, algun tête-à-tête ritmico-melòdic. En una de les improvisacions més reeixides va fer l’afecte com si de resquitllada juguessin a imitar l’estil melodiós del barroc.

Mariana Dionísio, vocalista de nivell alt i, segons sembla, amb formació clàssica i jazzística, cantava sense dir cap lletra però amb un estil expressiu, bell, intens. Per la seva banda, el bateria João Lopes, virtuós i amb bon gust —un binomi sovint car de veure—, també, desplegava amb imaginació patrons rítmics magnètics, quan s’esqueia, o jugava amb les escomeses vocals de la cantant Dionísio. En realitat, més enllà de l’enfocament rítmic-melòdic —o melòdico-rítmic—, el que va prevaldre va ser la complicitat extraordinària entre ambdós improvisadors.

Per si no n’hi hagués prou, cap a les acaballes del concert va arribar la cirereta del pastís: la col·laboració sorpresa d’un dels grans noms del jazz i més dels nostres temps: el saxofonista Bill McHenry. A tres bandes, van interpretar llavors dues improvisacions finals amb el reforç tímbric del nord-americà, engalanant, a vegades, vestint d’altres i amb una certa pàtina d’austeritat. En algun fragment, inclús, va acabar propiciant una mena de swing de guàrdia.

Bon inici del CIMIC amb un tast del molt prolífic i rellevant free portuguès, una escena viva i dinàmica, admirable, que per desgràcia és encara poc coneguda en aquestes latituds. Si ara fa tres anys vindicàvem a La Ruta del Jazz la necessitat de trencar fronteres amb els nostres veïns del nord —arran el concert de Saxicola Rubi a l’Institut Francès—, aquest cop volem trencar una llança a favor del jazz i les músiques improvisades de l’altre cantó de la península. Seria fantàstic si poguéssim gaudir de més oportunitats per conèixer i apreciar el que s’esdevé al país de la saudade. Enhorabona, doncs, als responsables del CIMIC, que tot just acaba de començar.

Quatre gires de música improvisada.

Efectivament, el CIMIC, impulsat per la gent del duet Duot —Albert Cirera i Ramon Prats—, celebra enguany la seva segona edició, amb una proposta mensual que, fins al pròxim mes d’abril, recorrerà diferents espais de Catalunya. Així, per exemple, encara sou a temps de gaudir dels Tracapangã a Olot (13 de gener, Can Batet) i Vic (14 de gener, Jazz Cava). João Braz (violoncel) i Ángel Faraldo (electrònica) tocaran els dies 30 de gener (Barcelona, Espai Isern Dalmau), 31 de gener (Igualada, Cicle Cuir), 1 de febrer (La Seu d’Urgell, Llibreria El Refugi), 2 de febrer (Banyoles, Espai Eart), 3 de febrer (Olot, Can Batet) i 4 de febrer (Vic, Jazz Cava).

Als mateixos indrets que Braz i Faraldo, faran la seva particular gira Glòria Ros (dansa) i Anna Subirana (veu), durant el mes del març; en concret, els dies 5 (Barcelona), 6 (Igualada), 7 (La Seu d’Urgell), 8 (Banyoles), 9 (Olot) i 10 (Vic). Finalment, tancarà el cicle el trompetista Julián Sánchez, el mes d’abril, amb improvisacions en solitari els dies 9 (Barcelona), 10 (Igualada), 11 (La Seu d’Urgell), 12 (Banyoles), 13 (Olot) i 14 (Vic).

Impulsat des de baix, el cicle organitzat per Cirera i Prats representa una de les iniciatives més reeixides per dur l’esperit i la flama de la lliure improvisació a tots els racons possibles del país, només comparable a les gires d’Els Millors Festivals.