Entre l’entusiasme i les escomeses decibèliques

Un dels discos destacats de l’any 20, en la categoria d’“artista emergent” va ser Pursuance: The Coltranes (Ropeadope) de la saxofonista Lakecia Benjamin, lloat per mitjans com ara All About Jazz: “toca amb una majestuositat adequada”, va escriure el crític Jerome Wilson, que també comparava el seu estil amb de Gary Bartz —present al disc—, Greg Osby i altres. Benjamin certament encarava amb reeiximent el repertori d’un dels jazzistes més influents de tots els temps, amb respecte, però també amb pinzellades de collita pròpia, com per exemple a l’arxiconegut ‘Aknowledgement’, a on intervé Dee Dee Bridgewater. Va ser un bon debut, un introducing que la va situar com a una de les joves promeses amb més anomenada del nostre temps. Segurament, és per això que el 43 Festival Jazz Terrassa celebrava que hagués triat la cocapital vallesana per iniciar la seva actual gira. I, de fet, la Nova Jazz Cava era plena de gom a gom, amb totes les entrades venudes.

Benjammin va actuar a Terrassa per primer cop i va presentar un nou treball, Phoenix (Whirlwind Recordings, 2023), allunyat en certa manera de l’etiqueta estrictament “coltreniana” dels seus inicis. De fet, el concert va tenir poc a veure amb el caràcter més “espiritual” o, si més no, transcendent que, encara que soni a tòpic, s’associa a l’obra i la personalitat del músic de Carolina del Nord. Ans al contrari, va ser més aviat una festa, amb un repertori i un ritme escènic ben estudiats, o almenys així ho va semblar; un concert a voltes trepidant, amb discursos entre tema i tema en defensa de valors com ara la pau o l’amor universal, i amb un munt de lloances al respectable. Amb tot plegat, Benjamin va exhibir un entusiasme desbordant cada cop que s’acostava al micròfon.

A banda d’aquest embolcall escènic, el cert és que Lakecia Benjamin bufa, i molt, atresora un nivell extraordinari, i més i tot amb els músics que l’acompanyaven, començant pel pianista Óscar Pérez i continuant pel contrabaixista Elias Bailey i el cobejat bateria E.J. Strickland, acompanyant i solista de gala. La novaiorquesa bufava amb empenta i s’acostava a formes i maneres com ara el groove, amb patrons rítmics molt marcats en alguna peça, o fins i tot amb picades d’ullet al hip-hop, amb algun fragment rapejat per ella mateixa. Amb tot plegat, no menystenia el passat, escolant, per exemple, un breu fragment del ‘Footprints’ shortià en un solo, o apel·lant a la figura mai prou vindicada d’Alice Coltrane, molt present al tema ‘Mercy’, que va sonar a Terrassa.

Una altra cosa és l’herència pròpiament coltreniana amb què va sortir de l’ou ara fa quatre anys. Més que a l’autor de A Love Supreme, el seu estil recorda, directament o indirectament, al d’un saxofonista més contemporani, Kenny Garrett, que també fa de les seves actuacions una celebració joiosa. En aquest sentit, cap a les acaballes del concert, va colar la melodia de ‘Happy People’, tema amb què el de Detroit acostuma a finir els seus concerts. Alegria, amplificada amb l’estil impetuós amb qual ataca l’alto.

Durant la vetllada, van sonar temes com ara ‘American Skin’, ‘New Morning’ i ‘Jubilation’, d’autoria pròpia, i quatre peces del repertori de John Coltrane: ‘My Favorite Things’, donant la volta al to melangiós de la versió més coneguda; ‘Alabama’, més aviat un apunt i a tall de cloenda, i ja com a bis, una versió si més no curiosa dels moviments ‘Aknowledgement’ i ‘Pursuance’ de A Love Supreme. Les versions coltrenianes, tot i l’originalitat de Benjamin a l’hora d’arranjar-les, de recrear-les fins i tot amb enginy, en algun moment van grinyolar, en concret a ‘My Favorite Things’, despullada del caràcter bellament gronxat de la cèlebre versió del John Coltrane.

Més enllà, però, d’aquest apunt, el cert és que Lakecia Benjamin té, com a mèrit destacable —a a més del seu virtuosisme— una capacitat única d’harmonitzar escoles i tendències de diferents èpoques amb fermesa; una mirada al passat des del present —o al present des del passat—, saludada, a més, per tòtems del jazz.

Debut d’alçada a Terrassa

Diferent va ser el concert de l’endemà, divendres 15, protagonitzat per Marc Ribot, un guitarrista referent de la música lliure amb majúscules, de la curiositat entesa com un espai a on conviuen els registres decibèlics del rock més cru amb la delicadesa més exquisida d’un estàndard de jazz, passant per la música llatina i altres estils. Jazz, rock i molt més als antípodes de les formes més canòniques, de la pulcritud impostada, i a la vegada amb un nivell superlatiu. Música punyent, incòmode per a segons quines oïdes, però també profundament magnètica i, fins i tot, bella.

Marc Ribot és conegut, entre altres mèrits pels seus múltiples registres en solitari —del concert literalment a pèl, amb guitarra acústica, a Ceramic Doc, grup en el qual explota el seu vessant més rocker; i també per les col·laboracions amb celebritats de tota mena: de Tom Waits a Mariola Membrives, passant per John Zorn, Susana Baca i altres. A Terrassa, el músic de Nova Jersey va debutar a la Nova Jazz Cava amb un trio completat pel jove contrabaixista Nick Dunston i el bateria Chad Taylor, intèrpret d’àmplia experiència en l’àmbit del jazz més heterodox. El repertori: una selecció de peces d’orígens i procedències ben diverses. Així, per exemple, el concert va arrencar amb una vibració penetrant, que va donar pas a ‘Nan Guinan’, de l’haitià Frantz Casseus, lligada amb una cançó tradicional, ‘Let My People Go’. Ambdues composicions van sonar amb una força aclaparadora.

El moment, però, més colpidor va arribar tot seguit amb la interpretació de ‘I Should Care’, un conegut estàndard que Ribot va interpretar fil per randa amb un gust exquisit, captivador; fou un dels grans moments de la nit. En acabat, va arribar un altre passatge abassegador, amb una recreació d’un cant tradicional, ‘Eli You Can’t Stand’, de la cultura Gullah, al sud dels Estats Units. La cançó va acabar amb Ribot jugant amb el pedal de volum.

La segona part del concert va arrencar amb un tema de ritme groover, ‘John Brown’, del mateix Ribot, enllaçat amb una peça d’Albert Ayler: ‘Spirits’. L’altre gran tòtem que van recrear, en aquest cas a tall de bis, va ser John Coltrane, amb ‘Sunship’. Entremig, peces com ‘Ballad’, d’autoria pròpia, i, un cop més, un estàndard gairebé a tall de contrapunt: ‘All Alone’.

Com a la primera part, va destacar el recorregut de les diferents interpretacions, amb anades i vingudes, brillants estira-i-arronses i moments puntuals de brillantor per separat; per exemple, del bateria Taylor, amb un solo de traca de mocador, i del contrabaixista Dunston, cap a les acaballes del concert. El més rellevant, però, va ser el mateix plantejament d’una música que, lluny de cenyir-se a estructures, maneres i formes convencionals, avançava, a vegades, com un corrent sense llera. Música a la deriva, però només en aparença; en realitat, un conjunt de melodies, harmonies, ritmes i intensitats relligats des de la magistral complicitat entre Marc Ribot i els seus. Un concert magnífic.

PS: El passat 18 de març ens va deixar el gran Arnau Boix, trompetista, conegut per formar part de bandes com La Locomotra Negra, Cowabunga Bop i l’excels trio de l’organista Benjamín León. També va col·laborar amb l’Orquestra Plateria i amb les big bands de L’Aula i del Taller de Músics. Nascut a Manresa el 1959, Boix va exercir de programador de La Cova del Drac i de La Boîte Mas i Mas, i va estar molt lligat a la Jazz Cava de Terrassa —a la vella i a la nova— a on va actuar un munt de vegades. Autodidacta, com a músic de jazz, i amb Lee Morgan com a referent, va tocar també amb Frank Wess, Lou Bennett i La Porteña Jazz Band, entre d’altres. EPD.