A la recerca de notes i estètiques de debò

“Mai cantes sol / si el ritme t’atrapa / la cançó continua, / quan la banda se’n va / i cada nota és de debò”. Podria ser una traducció, un pèl matussera, d’una cançó amb lletra de Sarah Deming, ‘The More It Changes’, inclosa a Every Note Is True [Cada nota és de debò], el primer disc d’Ethan Iverson pel segell Blue Note, de l’any 2021. La peça, a piano sol, obre el CD i, a banda del to emotiu —“quan la vaig sentir em va fer plorar a llàgrima viva,” confessa a Don Was, amo del segell Blue Note, en una conversa a Youtube— és cantada per un cor immens. En acabat, el treball continua amb el mateix accent líric, però a trio i amb els dos músics que l’acompanyen a l’enregistrament: el contrabaixista Larry Grenadier i el bateria Jack Dejohnette.

Melodiós, profund, amb aparent senzillesa, Every Note Is True avança amb delicadesa, però també amb fermesa. Atrapa des dels primers compassos, i si bé és cert que aquell trio no té gaire a veure amb The Bad Plus, el cèlebre conjunt que va compartir durant disset anys amb Reid Anderson i Dave King —de l’any 2000 al 2017— i que va capgirar de dalt a baix el concepte de piano-trio, hi ha ressonàncies d’aquell estil, en moments puntuals. En d’altres clarament no. Amb descaradura, però també amb tendresa, The Bad Plus feia passar per l’adreçador del trio de piano, contrabaix i bateria des de melodies de Nirvana fins a la música de Stravinski —i, és clar, amb temes d’autoria pròpia als antípodes de l’ortodòxia, fins al punt de rebre el qualificatiu, encertat o no, de “power-trio”.

“La banda se’n va / i cada nota és de debò”. Cert, i la vida continua, que diria el tòpic, i Ethan Iverson defensa amb aplom, o almenys així ho sembla, una manera de fer exempta de faramalla, tal com raja. I és la mateixa música, nota a nota, la que parla per si mateixa. Hom llavors recorda una entrevista de The Bad Plus, concedida a la revista Jaç l’estiu de 2009, amb motiu de la presentació al Primavera Sound de For All I Care (EmArcy, 2008). A preguntes del company Ferran Esteve, Ethan Iverson responia, entre altres coses, el següent, tot fent referència a segons quines propostes: “En el fons no deixen de ser tres paios que es dediquen a improvisar sobre un acord de La menor mentre diuen que s’inspiren en la poesia.”

Més enllà d’aquesta anècdota, el cert és que Every Note Is True, el disc amb què va encetar una nova etapa —continuada ara amb Technically Acceptable (Blue Note, 2024)—, va concitar opinions entusiastes, com ara la de Tony Badran (Tablet). A més d’apuntar “el respecte i el compromís d’Iverson amb la tradició del jazz,” el crític Badran parlava de “calidesa” i, alhora, vindicava el fet d’evitar la “pretensiositat rància.” D’altres, com ara Karl W. Nehring (Classical Candor) destacaven la “fascinant” interacció entre els músics de la gravació, i tot i que observava “ecos de Bach”, presents, per exemple, a ‘The Eternal Verities’, també afirmava que es tracta d’un disc “clarament de jazz.” Fins i tot, parlava de l’evident to bluesístic del darrer tema: ‘At The Bells Of Motley’.

El repertori d’aquell treball rupturista continuava amb peces com ara la molt bonica ‘She Won’t Forget Me’, inclosa pel reconegut periodista Nate Chinen (The New York Times) a la llista “cinc temes més rellevants pel dia de Sant Valentí,” al blog de l’emissora WBGO. També hi ha peces com ‘For Ellen Raskin’, melangiosa, entortolligada, però a pas ferm; ‘Blue’, una mena de digressió onírica; ‘Goodnes Knows’, sota un groove sòlid i amb aires, també, de blues; ‘Had I But Known’, una balada, i dos temes amb empenta i swing de pedra picada: ‘Merely Improbable’ i ‘Praise Will Travel’

Tècnicament acceptable

La vida continua, tal com l’havia deixat entreveure a Every Note Is True, amb Tecnhnically Acceptable, publicat el passat 19 de gener. El títol del disc convida, si més no, a pensar en un treball continuista. El web de L’Auditori anuncia la vetllada de dimarts vinent en els termes conceptuals a Every Note is True —i amb un bonic i escaient text de promoció—, però és més que probable que l’artista dediqui gran part de l’actuació a desgranar el repertori del segon treball que publica amb Blue Note. O no.

Actuarà, aixó sí, amb un dels dos trios amb els quals ha enregistrat l’àlbum: el que completen el contrabaixista Thomas Morgan i el bateria Kush Abadey. El contrabaixista Simon Willson i el bateria Vinnie Sperrazza són els escuders del segon trio.

Technically Acceptable aprofundeix en la idiosincràsia d’Every Note Is True, però amb novetats signficatives. Més enllà de canviar els companys de viatge, Iverson torna a incloure versions de clàssics de la música popular; a la seva manera, és clar, com en etapes anteriors. S’atreveix amb un clàssic de clàssics: el monkià ‘Round Midnight’, cedint la interpretació de la melodia al virtuós del theremin Rob Schwimmer. I no, no és en cap cas un estirabot, sinó una interpretació bella, sensorial, com la que dedica al tema que va popularitzar Roberta Flack: ‘Killing Me Softly with His Song’, amb una estètica similar a la del pianista Hampton Hawes, segons el web de Blue Note.

“Quan toco un blues de dotze compassos amb el Thomas i el Kush, no sona en cap cas com si fos del 1944, sinó que és de l’any 2023,” diu Iverson al text promocional del disc, tot i que també assegura que “el salt en el temps” el fa “seriosament.” En aquest sentit, cal destacar la multiplicitat de referents, segons el text promocional, que podem trobar al repertori del disc: a l’estil de Kansas City —’Victory is Assured’, amb estètica de blues—, a Dexter Gordon —’Who Are You, Really?’— o a l’avantguarda de Chicago —’The Chicago Style’. El contrast, la sorpresa y, segons com, el desafiament són, sens dubte, trets característics de la nova etapa d’un músic extremadament docte, que també exerceix de tant en tant de periodista musical —vegeu les cèlebres entrevistes que feia al blog Do The M@th o les anàlisis i opinions musicològiques, publicades fins i tot en diaris com el New York Times.

Per damunt de tot, en els dos treballs que ha publicat per Blue Note i, en general, en la seva trajectòria, plana la claredat expressiva, la senzillesa complexa que, a voltes, colpeix. El punt culminant d’aquesta manera de fer, arriba a la part final del disc, amb una ‘Piano sonata’ de tres moviments en què apel·la, explica la seva casa de discos, al sancta sanctorum de la música estatunidenca: de James P. Johnson a Steve Reich, passant per Gershwin, Elliot Carter, Milton Babbit, Philip Glass i altres. Amb això, la sonata iverniana esdevé una obra catedralícia, el punt culminant d’un trajecte, el d’aquest treball, que, tanmateix, no considera finit. Technically Acceptable commemora el trentè aniversari del seu primer treball en solitari, School Work (Mons, 1993), un camí que va continuar, a la mateixa època, amb discos com ara Construction i Deconstruction Zone, publicats pel segell barceloní Fresh Sound.

Iverson qualifica la immersió creativa —i, segons com, acadèmica— de “tècnicament acceptable.” Tal vegada, en l’autoavaluació hi hagi també quelcom de la ironia que sovint gasta, malgrat l’aspecte de persona circumspecte. Ironia, que, com és habitual, fa servir per assaonar els textos de creació pròpia a la seva newsletter. Precisament, al mateix butlletí feia esment fa pocs dies de la tirallonga de concerts que va celebrar recentment al Village Vanguard, amb el mateix trio que tocarà al cap i casal. “Vam fer temes propis i també vam parar atenció als estàndards d’Horace Silver, Duke Ellington, David Raskin, Harold Arlen, etcètera,” explica. Serà aquest el repertori que farà a Barcelona? Misteri. En qualsevol cas, tant és, ben segur que esdevindrà una de les grans fites de la programació d’enguany a L’Auditori.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.