Valentí Puig: “Una literatura cínica acaba sent poca cosa”

5.12.2017

“Fer una cura de silenci d’urgència. Només parlar amb monosíl·labs o apotegmàticament”. O també: “A temporades convindria ser multat quan parles de tu mateix”. Són dues consideracions que Valentí Puig escrivia al seu primer dietari, Bosc endins (Quaderns Crema). Hem entrevistat a l’escriptor mallorquí i, sortosament, no l’hem trobat en la plena aplicació de la primera estimació. L’autor de Somni delta s’explica amb generositat, usant el lèxic delicat i minuciós que caracteritza la seva escriptura. Tampoc ha calgut multar-lo. Parla sobre ell, però ho fa amb moderació i perquè se li demana. El gruix de l’entrevista aborda les novetats que Puig ha lliurat enguany. 2017 ha estat un cicle de collita abundosa. El també articulista ha publicat tres volums, tots editats per Proa, sense repetir gènere: la novel·la El bar de l’AVE, el recull de poesia Oratges de la memòria i el dietari La bellesa del temps, on reuneix les observacions que va posar negre sobre blanc durant els anys d’exercici de la corresponsalia londinenca del diari ABC (1990-1993). Enraonant sobre els nous volums i les qüestions limítrofes al seu contingut, només una pregunta la respondrà amb un monosíl·lab. Aquella on se li demana pel llibre de marbre que tan fort escanya.

Valentí Puig. | © Ester Roig

Gerard Mur: Poses fi a un any fecund en publicacions. Tres llibres, tres gèneres diferents. Com treballes les capses -les categories- literàries? Quina t’exigeix més?

Valentí Puig: Sóc dels qui encara creuen en els gèneres literaris, però això no fa fàcil explicar per què un dia escrivim una novel·la i l’altre poemes o decidim publicar un dietari d’anys. Si comencem pels dietaris, poden ser la matriu de futures novel·les o poemes, el germen d’un assaig. Anotes tot el que pots i d’una persona vista pel carrer en pot sortir un personatge de novel·la, una impressió de paisatge dóna peu a un poema. La diferència, al meu parer, és d’intensitat del llenguatge. L’acció narrativa exigeix un llenguatge més fluid, el poema –ben al contrari– condensa analogies i metàfores, sense prioritat narrativa o discursiva. Dit d’una altra manera: la novel·la és una correntia i el poema podria ser com un coàgul. Algunes vegades, tot això ja ho tens anotat en algun quadern, el dietari com a calaix de sastre de l’escriptor.

GM: Tinc la impressió que si et veiessis en la disjuntiva de triar entre l’escriptura o la lectura, escolliries la primera opció.

VP: No n’estic segur. A la meva edat sols pensar que no tindràs prou temps per llegir tots els llibres que voldries. Llegir és una satisfacció immediata, rodona. Escriure és una forma de felicitat, sens dubte, però quan has enllestit un llibre els dubtes poden ser desconcertants. Ara bé: llegir o escriure és una disjuntiva irreal, si és que volem i podem fer les dues coses. Llegir enriqueix la memòria, la capacitat de connexions; escriure n’és el fruit, una plenitud de vida que convertim en ficció.

 GM: Els dietaris són una mina de consideracions de diversitat oceànica. A banda de comentaris sobre política, societat i vida personal, ens hi trobem notes sarcàstiques (“Definitivament, una de les poques institucions vàlides de Mallorca és el tren de Sóller”) o brevíssimes i críptiques (“Al·là després de Marx”), també sentències (“L’adolescència és brutal, injusta, salvatge, cruel, protofeixista”). Quina posició ocupen els diaris entre tota la teva obra? El seu contingut és valuosíssim. Potser, també, perquè ja s’ha perdut certa tradició del quadern íntim.

VP: No m’agrada parlar de “la meva obra” o de “la meva carrera d’escriptor”. Convé tenir sentit del pudor i de les limitacions, entre altres coses perquè vulguis o no tan sols ets part secundària d’una continuïtat on hi ha grans escriptors, gegants. Vull dir que no penso en termes de “la meva obra”. Si de cas, com autor d’un grapat de llibres i res més. És clar que t’agradaria rebre honors i reconeixements en metàl·lic, tenir molts lectors, però això també li passa a un metge o a un jugador de bàsquet. Ara bé, escriure és un acte de soledat radical i la resta és accessori. Si no recordo malament, Proust deia que els llibres són fills del silenci. Ara tenim molt renou de fons, mediàtic, la fama dels deu segons. Hi ha més temptació de “fer” d’escriptor que de ser-ho i prou. Els dietaris són això, part d’una manera d’observar la vida, temptejar la transcendència possible, descriure les petites coses i les grans. Els dietaris solen ser instrumentals encara que en alguns casos revelen d’entrada una intenció de posteritat. És el cas d’André Gide. Escrigués el que escrigués, a la porta tenia posada l’advertència “Aquí treballa el gran escriptor”. Però un dietari pot ser un fet casual, i després –si hi ha sort– agafa una certa entitat literària, d’indagació moral.

Valentí Puig. | © Ester Roig

GM: “Una novel·la: deu pàgines d’acció tramada i cent noranta d’epíleg”, escrivies a Bosc endins, el primer dietari. El bar de l’AVE manté uns graus d’aquesta vertebració hiperbòlica. La novel·la vista gairebé com una extensa i encoberta peça d’assaig, fins i tot d’opinió. Novel·la documental en diuen.

VP: No. No és opinió. Són critiques o agraïments de la vida. Hi ha la novel·la documental, és cert, molt vinculada al periodisme. En tot cas, les novel·les pretenen tota una altra cosa que l’opinió: pretenen trobar el punt tangencial entre l’art d’escriure i la reflexió moral. Una literatura cínica acaba sent poca cosa. Escriure és una responsabilitat. Això no vol dir que els escriptors siguin ciutadans molt responsables, ni representatius d’una societat. Més aviat, reflexionen contra la seva pròpia societat, neden a contracorrent.

GM: Al llibre ens exhibeixes el brancam ordenador i recaragolat de la família Grau-Ochagavía. Dónes molts detalls del llinatge, i ets especialment concret en els diferents segells polítics que han marcat les relacions de parentesc. Abans d’entrar a parlar de la novel·la, voldria saber de quina família ve Valentí Puig. Quina tradició política ha viscut –i potser adquirit–. Pare republicà, del flanc azañista…

VP: Sóc d’una família de classe mitjana, de Palma. El meu pare era un petit industrial, autodidacta, per això a ca nostra hi havia un munt de llibres. També érem bons lectors de premsa. El pare havia estat azañista i, com a republicà, de jove havia anat al funeral de Blasco Ibáñez. Després, llegia Joan Maragall, per exemple, i alhora Pío Baroja. A la vegada, donava una gran importància sentimental a la pertinença a una terra. Una forma de fidelitat als paisatges i als morts. Mallorca com a petita pàtria. Era la tradició del mallorquinisme: les rondalles de Mossèn Alcover, els poetes de l’Escola Mallorquina, narradors rurals o costumistes, el teatre regional. Era una llengua molt rica, molt més que l’actual. Ens ensenyà, a la meva germana i a mi, les cançons de la terra. Això eren els anys cinquanta i primers anys seixanta. Ma mare, en canvi, també de classe mitjana, havia estat votant de la CEDA i el meu avi, monàrquic.

GM: Al dietari publicat enguany, recordant la infància, escrius el següent: “Vivia la simultaneïtat del solitari i les amistats d’un curs per un altre, sense poder parlar dels llibres, si no era amb el meu pare”. Un far intel·lectual importantíssim, m’imagino.

VP: Certament. És una sort tenir un pare lector que té capacitat d’aconsellar-te lectures segons els moments de la vida. Ja dic, les rondalles de Mossèn Alcover –que són la immersió en un magma verbal riquíssim– i després Verne, el “Robinson Crusoe”, novel·les d’aventures, les històries de Sherlock Holmes i poc a poc Dumas, Baroja, Valle-Inclán… Va ser com estirar un fil d’or.

GM: I més tard, apareixerà Pla. De qui enguany se n’ha publicat el segon volum de Notes disperses i reeditat la teva edició del Diccionari Pla de literatura. És l’escriptor català que més i millor ha tractat l’enormitat de la vida?

VP: Segurament, sí. La pregunta impertinent és: Pla volgué ser un gran escriptor –i ho és– però, finalment, té grandesa? Ja dic que és una impertinència. Posem per cas, des de posicions fins i tot antagòniques, Riba, Espriu o Foix tenen una idea de gran literatura, quan escriuen. La tenia Pla? Això no vol dir que no sigui fins i tot el millor de tots, però seria la diferència que hi ha entre Montaigne i Pascal. Montaigne escriu arran de la llar de foc, amb babutxes. Pascal ve de la gran intempèrie i vol aconseguir una revelació, una “presentació” del món.

GM: Lamentes el desplaçament del model de prosa de Pla pel de Pedrolo, que jutges d’impracticable.

VP: Veig que tenen molta matrícula els tallers d’escriptura. Però la millor manera d’aprendre a escriure sempre serà llegir. Una cosa semblant passa amb la llengua. O tens sentit de la llengua de forma instintiva, o per herència, per un aprenentatge a partir d’un talent innat, o no tens sentit de la llengua. Pedrolo no tenia sentit de la llengua. Per exemple, amb formes d’ambició literària molt distinta, Carner té més sentit de la llengua que Riba. Això no vol dir que Riba no sigui o pugui ser un poeta de més alta exigència. La lectura obligada de Pedrolo a les escoles ha fet més mal a la literatura catalana que una pedregada. Quin alumne llegirà en català quan sigui gran si li han dit que Pedrolo era el “non plus ultra”? I això per què? No serà per mor d’una secta filològica que pensava més en la sociologia que en la literatura?

GM: A El bar de l’Ave abordes àmpliament el cosmos burgès. Amb prismàtics d’acostament social i polític. De burgesia catalana moderna, però, en surt ben poca. S’ha extingit?

VP: Jo diria que sí. Hi ha gent molt rica –a Pedralbes, per exemple– però no queda tradició de burgesia. Històricament, la burgesia era una protagonista de l’acció social. Feia Història. Al capdavall, la burgesia ja no protagonitza res. Ha venut les seves fàbriques, les seves empreses, no mana, no té presència, delega en grans executius.

GM: A la novel·la hi té alguna frase Franco, Franquito (com s’explica que s’hi referia càusticament l’avi del protagonista). L’esfera de poder de Madrid és molt present al llibre. La capital passada però també l’actual, és clar. Igualment, hi apareix la Mallorca corrupta i corrompuda i es dibuixa la gresca catalana. Et faltava tocar i cosir literàriament aquest món?

VP: Tenia ganes d’entrelligar els tres mons per veure que en sortia. De Madrid en tinc l’experiència dels anys que hi vaig passar, a inicis d’aquest segle, observant la política i, sobre tot, l’evidència del poder. Sobre Mallorca, sento una notòria insatisfacció per com han anat les coses, amb la corrupció econòmica i política, gairebé siciliana. Fa anys vaig creure en una Mallorca un mica ideal, raonable, més cívica i articulada. Veig que em vaig equivocar, com en tantes altres coses. I Barcelona és una experiència de cada dia.

GM: “Llambí [el soci] encara és de pont aeri, i Nèstor s’ha passat a l’AVE”. Ells es dediquen a l’empresa privada però podríem fer un paral·lelisme amb la política. Hi ha polítics de pont aeri i polítics d’AVE, on alguna aspror pot arribar a polir-se al bar?

VP: No ho sabria dir. Ja bé sigui a l’AVE o al pont aeri hi ha trobades fortuïtes entre polítics però suposo que les coses ja venen lligades –o deslligades– d’abans. Encara té convocatòria la Rotonda de l’Hotel Palace, al costat de les Corts, com la tenia quan Pla era cronista parlamentari de la República. És un rotonda inoblidable encara que l’hagin envaït turistes amb bermudes. Després hi ha les conspiracions de restaurant, a Madrid i a Barcelona.

Valentí Puig. | © Ester Roig

GM: També a la novel·la fas una radiografia poc exultant de Barcelona. “Una ciutat de forma extraviada, i que per això pretén ser qualsevol cosa”. Una ciutat intranscendent, indòcil, insurrecta. “Com els esportistes tenen lesions musculars, Barcelona té lesions narcisistes”. És l’any 2015 i el Nèstor cohabita amb l’arribada d’Ada Colau a l’Ajuntament. Vivim en una metròpoli vacil·lant i en discreta devaluació?

VP: Voldria pensar que no. D’entrada veiem una certa confusió en el govern municipal, política de vol baix, sense capacitat de grans estratègies de ciutat. La marca Barcelona pot acabar patint. Ara, és una ciutat potentíssima que gairebé pot marxar tota sola: si a més està ben governada, molt millor. El moment actual és d’una certa crisi d’autoritat i pèrdua d’empenta econòmica, però no és irreversible.

GM: Llegeixo que albires dos blocs (“bloques malditos”), l’independentista i el constitucionalista. Però encara un tercer bloc més: l’alcaldessa Colau, que ella sola representa tot un espai polític. Quin paper creus que poden tenir els comuns a partir del 22-D?

VP: Qui sap. La temptació de les prioritats partidistes és sempre molt gran. En general, sospito que la societat catalana ha anat canviant en profunditat i en la situació actual les eleccions poden permetre un diagnòstic però també generar més confusió. Insisteixo: qui sap. Venim d’una crisi econòmica greu, tenim a la vista la política secessionista, l’aplicació del 155, canvis generacionals.

GM: Al poema Caixera de súper escrius: “Els fiascos aombren déus de la Revolució i religions d’Estat, formes clàssiques del ressentiment”. Podria ser un resum dels últims temps polítics?

VP: No exactament. Té més a veure amb el fet que les ideologies han volgut substituir les religions i que, per exemple, en el cas de l’Islam la separació entre església i estat no existeix. A la vegada tenim la religió del progrés: creure que sempre progressem i que no podem anar cap enrere. Això és prescindir del sentit històric.

GM: Justament, obrint el bagul del passat, a Bosc endins sostenies que “el món és imbevible”. És tant o més costós de fer baixar el món avui? Tinc la impressió que pots compartir una mica el desencant que Javier Marías expressava fa poc en una entrevista: “la gente (con excepciones) ha perdido sustancia”, “voy a dejar un mundo menos agradable y menos inteligente que el que encontré al nacer”. Empobriment del llenguatge, extinció de la conversa honesta i harmoniosa, adormiment massiu de la curiositat.

VP: És constatable una deterioració del llenguatge. A les xarxes socials, per exemple. També podríem parlar d’un declivi del caràcter. És a dir, en comptes de Plutarc, els Simpson. Certes costes de la nostra època no m’agraden gens. Però si mirem cap enrere, a totes les èpoques ha passat això. És la naturalesa humana. Voldríem conversar de forma més intel·ligent i plàcida, voldríem retrobar les formes de l’esperit. Potser sigui possible. En qualsevol cas, som i serem imperfectes per molt que les tesis transhumanistes ens prometin la immortalitat.

GM: Sols dir que el periodisme ha pres el camí de carro de la mediocritat, o la vulgaritat.

VP: El problema és la massificació de la mediocritat, l’eclipsi de les elits, la televisió com a circ romà. La gran cultura, òbviament, implica un esforç. Vull dir que llegir Musil no és tan accessible com veure “Els Soprano” però a la llarga és l’esforç que més recompensa i et fa entendre les glòries i les mancances de la vida. Tots hauríem de ser més exigents, més decidits a celebrar l’excel·lència. Mai havíem tingut tantes vies obertes cap a la meritocràcia i mai hi havia hagut tanta autosatisfacció igualitària.

GM: Preveus una campanya ferotge?

VP: Més aviat confusionària, desatenta al temes que afecten a la vida quotidiana dels ciutadans. Desconfio de l’hiperactivisme polític. Crec que els ciutadans tenen a participar en la mesura que vulguin. Pagar impostos i respectar la llei, això sí. La resta va a gustos.

GM: És un acostament natural o una simple estratègia l’aliança dels socialistes amb Units per Avançar, el partit dels ex d’Unió?

VP: Prové d’una situació excepcional. D’altra manera, no tindria massa sentit. Entenc que la estratègia d’Iceta és oferir uns elements de centralitat que permetin sortir de l’impàs dels dos blocs. Però ja veurem quins són els pactes post-electorals.

GM: Al teu últim article a El País escrius que “1978 no es un régimen sino un modo perdurable de vida en común”. No estimes cap mancança, alguna necessitat de reformar la Constitució?

VP: No.

GM: El passat mes de febrer Puigdemont et semblava un polític aficionat. Aleshores era un començament d’any incert però més o menys plàcid. No sé què et deu semblar ara, quan uns el consideren un fugitiu i altres un governant exiliat. En aquest sentit, has escrit també que és un personatge globalitzat, o falsament globalitzat.

VP: Puigdemont és un polític incompetent i de voluntat molt feble. Hagués pogut evitar el 155 convocant eleccions, i ho desitjaven personalitats del seu partit. Després, segons ho veig, l’exili a Brussel·les té un punt de comèdia de Rusiñol. Com pots passar de considerar-te un refugiat a la Unió Europea a dir que és una conjura de països decadents.

GM: A La bellesa del temps, un almanac de la teva etapa londinenca, elogies la BBC. Tot i així, “alguna ombra és inevitable quan vols fer una televisió i una ràdio que siguin públiques i professionals”. Les consideracions sobre la televisió pública britànica em fan pensar en la reprovació a la qual TV3 s’està veient abocada aquests últimes setmanes.

VP: Entenc que TV3 i Catalunya Ràdio no són el millor exemple de mitjans públics. Generen biaix, desinformen, són parcials. Faria falta més “fair play” si es volen fer unes eleccions amb pluralisme.

GM: Sempre se’t demana per la qüestió catalana (que, de fet, és també l’espanyola). Voldria saber, però, quina opinió et mereixen els dos anys i escaig de govern d’esquerres balear. El govern de les vuit mans. Quines Illes creus que està bastint l’executiu del PSIB i MES, que rep el suport parlamentari de Podem i Més per Menorca? Per exemple, aquest estiu van reformar la llei turística, que limita el sostre de pisos turístics i places hoteleres.

VP: Com que visc a Barcelona veig la política mallorquina a distància. Breument, puc dir que la política lingüística hostil del PP amb el govern Bauzà va ser del tot desencertada. Trencava amb un consens sense extrems dels partits majoritaris, compartit per amplis sectors de la societat. D’altra banda, el govern actual és més aviat desastrós i com ha passat altres vegades regalarà les properes eleccions al centredreta, per sort sense Bauzà.

Valentí Puig. | © Ester Roig

GM: A la composició El segle serà vostre plasmes el següent: “Noves generacions, argonautes algorítmics, renteu tasses a un Starbucks. Amb el diploma d’enginyer a casa, si no us queixeu, sereu superiors”. Jo podria ser un d’ells. Ens espera un futur més o menys cortès o la fragilitat ha vingut a atrinxerar-se?

VP: És un “mix” insòlit de narcisisme i futur econòmic en precari. Les noves generacions hauran de pagar l’endeutament i hauran de mantenir l’Estat de Benestar. Però els més lluitadors se’n sortiran. I n’hi ha molts.

GM: Un “mix” que ha generat una cultura refrescant i altament creativa. Especialment, en el segment més jove. Cadascú jutjarà si de qualitat o no.

VP: Ha generat el “selfie”, noves fragilitats narcisistes. A la vegada, nova competitivitat, marge creatiu. La cultura del juvenilisme no du enlloc. La cultura occidental té un cànon i qui vulgui proposar-ne un altre hauria de contribuir a la qualitat i no rebaixar-ho tot a la subcultura banal.

VP: Tinc la sensació que és en la poesia on més deixes entrellucar la persona que hi ha darrere l’escriptor. Per exemple, a Difícil, inclòs a Oratges de la memòria, llegim: “És que sóc un fàcil difícil”.

VP: Un fàcil difícil? Són els anys que passen i les contradiccions de la vida adulta, que sovint és un miratge. Dels dietaris queden moltes anotacions sense publicar. Corresponen a la vida íntima, a la precaució per no ferir algú. També convé evitar repeticions, massa política o massa religió o massa literatura. Els lectors han de jutjar.

GM: Finalment, reprenent la qüestió política, creus que et veuràs abocat a votar amb el pensament del mal menor?

VP: Sí. I m’agradaria votar amb més il·lusió. La tesi del mal menor té un toc d’arronsament, de conviccions fràgils, d’empetitiment, de voluntat perduda. Tot i així, anem amb compte amb les grans causes, en les promeses de futurs perfectes d’avui per demà. No ens podem permetre més utopies com les del segle XX.

Etiquetes: