Habitar la casa dels poetes

25.11.2013

Que un dimecres qualsevol, al matí, mentre esperes a l’andana del metro arribi un vagó buit però ple de post-it enganxats per tot arreu, pot resultar sorprenent poèticament parlant i, o bé connectes amb una realitat que abans no existia, o perds el metro per anar a…

Precisament, això és el que va passar el passat dimecres dia 2 d’octubre, al metro de Bucarest. L’empresa de cafè Julius Meinl va patrocinar aquesta iniciativa i va omplir amb 50.000 post-its aquest vagó de metro. Mireu sinó quin efecte fa el vagó.

 

 

El cop de gràcia, però, fou a l’andana. Hi havia, entre altres, poetes de la talla i mateixa generació –la dels 40, d’Emil Brumaru o Ileana Mălăncioiu– que havia participat al Festival de Poesia de Barcelona del 2012. Una poeta que durant el període comunista fou censurada a causa de la seva obstinació per la veritat, i per dir sempre el que ha de dir. Naturalment, també en la poesia. Mălăncioiu va ser escollida membre corresponent de l’Acadèmia romanesa l’any 2012, i declarava que se’n sentia molt orgullosa sobretot des de la mort del poeta Marin Sorescu, cap altre poeta havia format part d’aquesta institució.

[D’Ileana Mălăncioiu. Del llibre După învierea lui Lazăr, 1989]

Digues-m’ho tu, pare

 

És la tardor, fa bo,

Per la meva finestra es veu el bosc

Amb les fulles rogenques

Que d’aquí no res cauran

I jo me les miro

Com pengen

Com les llengües d’un poble

De penjats

Digues-m’ho tu, pare,

Què passa amb aquest poble

I per què és davant la meva finestra

I m’està traient la llengua?

 

Donzelles romaneses i europees sota la batuta d’Andrei Bodiu

Ara posem per cas, un altre dia. Un divendres, també d’octubre, el dia 11 en concret. Ara, però, el vago és de tren i el recorregut que fa va de Bucarest a Braşov -una de les set ciutats de Siebenbürgen, és a dir, Transsilvània, o l’Ardeal romanès.

Dins del vagó, Sònia Moll i Svetlana Cârstean, dues poetes d’una mateixa generació també, s’encaminen, pel verd i el groc i el taronja apagat de les muntanyes, cap a la primera edició de la Biennal Europea de Poesia, en Femení.

[De Svetlana Cârstean. Fragment del llibre Floarea de menghină, 2008.]

Qui he estat jo?

He estat un noiet sol a qui un dia li van fer trenes i li van posar llacets blaus i una goma elàstica al cap. Tenia les orelles vermelles i adolorides per la goma que li premia fortament el cap i pels càstigs que li posava el seu pare. Ell li fregava les orelles entre el dit gros i l’índex com si fregués una fulla seca de menta o d’alfàbrega o un pètal de rosa per fer-ne pols i conservar-la dins una bosseta de paper marró. Les orelles, cremen, enrogides com dos pètals de rosa i el meu noiet hi sent bé, cada cop millor, massa bé, fins la llunyania. La seva oïda es transforma en un túnel on els sons i el dolor són u i rodolen com unes pilotes pesades de plom. He estat un noiet a qui un dia li van començar a créixer els pits.

I avui el noiet ha d’escriure una redacció. Les seves mans fan olor de plastilina, tenen grans taques de tinta resseguint els prims ossos embolicats en una pell finíssima, la seva ànima s’encongeix cada cop més, fins a ser una llavor de rosella, després, amb dificultat rodola fins als peus del mestre que porta un ritme infinit, en la foscor desconeguda de sota de la cadira. Allí pidola pietat. Clama ajuda.

Aquesta redacció no la puc escriure. Tot i així puc donar-te una notícia: des d’avui al matí em creixen els pits.

Svetlana Cârstean al tren amb Sònia Moll

Durant el trajecte, la poeta, editora i traductora Svetlana Cârstean, que també havia participat al Festival de Poesia de 2012, ens explica –entusiasmada- l’extraordinària experiència a la fira del llibre de Götebörg (26-29 de setembre de 2013), on Romania ha estat enguany el país convidat: les seves lectures amb la poeta resident a Estocolm i  d’origen iranià Athena Farrokhzad, a qui està traduint al romanès, o bé l’esplèndid discurs d’obertura a la Fira, encarregat nogensmenys que al poeta i prosista Mircea Cărtărescu, candidat a les travesses del Nobel d’aquests dies, al costat de l’altre gran romanès Norman Manea, resident als Estats Units, i guardonat a casa nostra enguany amb el IV Premi Internacional Josep Palau i Fabre i Galaxia Gutenberg, a la millor obra publicada a l’estranger al llarg del 2012, per Laptele negru [La llet negre], distinció compartida  amb el poeta Francesc Parcerisas, en la categoria d’obra original, pel llibre Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció.

El camí cap a Brasov passa per la planura, i s’endinsa muntanya rere muntanya, pel mig dels Càrpats, rumb a aquesta ciutat saxona, presidida per la monumental Església Negra.

La marató europea de Poesia en Femení ha reunit trenta-quatre donzelles del segle XXI, del bo i millor de la poesia romanesa, tant de Romania com de Moldàvia –d’entre 25 i 75 anys-  i de reconeguda trajectòria literària i professional-, però també poetes estrangeres que venien i representaven la poesia anglesa, holandesa, polonesa, hongaresa, eslovena, turca, sèrbia, i la catalana, és clar.

La iniciativa d’aquesta marató de poesia és del poeta i professor de literatura de la Universitat de Transsilvània Andrei Bodiu (1965), un apassionat de la literatura i de la gestió cultural acadèmica d’alta qualitat. No debades, aquest projecte forma part del programa d’excel·lència cultural acadèmica a Braşov, des del qual, presumeix Bodiu, va poder impulsar el ja ara consolidat Institut Confucius en partenariat amb la Universitat de Shenyang, a la Xina, tal com explica al seu darrer llibre-journal de viatge a aquest país.

Certament, la marató és una iniciativa fora del que són els festivals de poesia. Tinguin un caire internacional o nacional, o temàtic fins i tot, no és pas comú que tinguin com a pàtria la poesia de dones, amb convidades romaneses i d’un cap a l’altre d’Europa. Vist el resultat –més de 300 persones assistents, de totes les edats-, els organitzadors ja estan començant a gestar la segona edició, per a l’any 2015–, evidentment no serà pas “una marató masculina”, opina Bodiu. I afegeix: “la poesia escrita per dones, a Romania, travessa un període de fastuositat. Hi ha hagut poemes diferents i complementaris –des de poemes lúdics, fins a poemes eròtics o poemes que parlaven del límits de la nostra existència […] Estic content perquè la Biennal s’ha estrenat amb poesia escrita per dones. Ha estat un cop d’efecte”.

Cadascuna d’elles incorporava la seva veu poètica, el seu estil propi, però també un comú denominador pel fet de ser escriptora, la qual cosa va enriquir enormement la trobada amb els matisos que té cada tradició literària. Segons Bodiu, la intenció “era tenir autores d’edats diferents i poder fer un concert complex, una simfonia de les diferents perspectives amb què s’escriu la poesia d’avui”. La simfonia romanesa la conformaven, entre altres: Simona Popescu, Magda Cârneci, Ioana Nicolaie, Andra Rotaru, Adela Greceanu, Sabina Comşa, Eliza Macadan, entre altres. Malauradament, Angela Marinescu no va poder assistir-hi.

 

Sònia Moll amb altres poetes romanesos: Simona Popescu, Magda Cârneci, Ioana Nicolaie, Andra Rotaru, Adela Greceanu, Sabina Comşa, Eliza Macadan

 

La marató va estendre’s durant onze hores i es distribuïen les lectures per tandes de quatre o cinc poetes, presentades per un moderador, entre els quals hi havia els escriptors Caius Dobrescu, Radu Vancu o Claudiu Komartin. Aquesta estructura puntualment disposada i invisible feia visible exclusivament la veu de la poesia. Les poetes llegien els seus poemes en la seva llengua, i simultàniament es projectava fos la versió original romanesa, fos la traducció en romanès dels textos d’altres llengües. Pauses de mitja hora, i per dinar i sopar, permetien assaborir cadascuna de les veus.

Algunes de les participants –i entre els/les moderadors també-  van considerar molt oportuna la celebració d’aquest certamen ara perquè s’havia organitzat des de la necessitat de mostrar totes aquestes veus sense que això hagués de significar un acte de reivindicació feminista merament, com hauria pogut plantejar-se ara ja fa uns anys.

Sònia Moll valorava així la seva participació:

A la Bienale vaig quedar fortament impressionada amb l’obra d’algunes poetes romaneses, com la mateixa Ruxandra Cesereanu, Ioana Ieronim, Svetlana Cârstean o Domnica Drumea, entre altres. D’altra banda, penso que els contactes poètics entre diferents països, llengües i cultures són essencials per obrir la ment i enriquir la pròpia creativitat.

[De Ioana Ieronim, del llibre Els estels cauen a terra. Seminari de traducció poètica, XIII, amb Ioana Ieronim i Denisa Comănescu. Institució de les Lletres Catalanes, 2003]

Com escriure un poema en una vall dels Pirineus?

com trobar tantes paraules

com ànimes té el vent

com remors té l’herba i veus la terra

i cants els ocells?

 

com anomenar l’acció de dur un pes a l’esquena:

si són patates? pares? fills? hipoteques? pèsols?

de quantes maneres cauen els estels?

… violentament, suaument…

 

com escriure un poema

envoltants de pedra, sol, insectes, boscos,

quan tot ja ha estat dit

en clau divina?

 

Com escriure un poema? Cal escriure’l

en un lloc petit

després de tancar totes les finestres

llevat d’una.

 

Sònia Moll. © Montse Barderi

 

XM: Què et va atraure a participar en un certament femení? Consideres que a la societat i en els ambients literaris encara calen trobades d’aquest tipus?

SM: Per a mi és molt important. Crec que calen aquestes trobades, però no tant des d’una perspectiva de quotes d’igualtat, sinó des de l’interès que genera que les dones prenguin la paraula per dir-se, per anomenar el seu ser i estar en el món. A Catalunya, per exemple, l’any passat, amb motiu del 8 de març, es va fer un recital de dones poetes a l’espai Createca, al barri de Gràcia de Barcelona, per iniciativa de M. Antònia Massanet, poeta i dinamitzadora cultural mallorquina, i tot i que coincidia amb un dia reivindicatiu, es tractava sobretot d’una trobada de veus de dones, una mostra de la potència de la poesia femenina actual.

Precisament, Massanet va participar l’any 2011 en un intercanvi literari amb poetes de Transsilvània, entre els quals la poeta de Cluj-Napoca, Letiţia Ilea.

[De Letiţia Ilea, del llibre Dels càrpats a la serra d’Alcoi. Veus paral·leles, 9. Institució de les Lletres Catalanes, Institut Ramon Llull i Institut Cultural Romanès, 2011]

 

I aleshores per què

jo em pago els impostos el telèfon la llum

els peatges i la via làctia

creuo per on toca

no trepitjo la gespa ni arrenco flors

i aleshores per què

no disparo amb tiraxines

no faig grafitis a les parets

-tot i que en tindria ganes-

no viatjo sense bitllet

parlo com déu mana

tinc una pila de carnets i de permisos

i aleshores per què

parlo correctament

no arribo tard a la feina

no faig botifarra no insulto

es pot dir que faig el que toca

i aleshores per què

 

Moll ens segueix explicant els contactes i els projectes que han sorgit.

SM: Hi he establert dos tipus de contacte: un de literari, a través de la paraula poètica d’unes veus de dona potents que connectaven d’alguna manera amb la meva pròpia experiència de dir-me i de dir el meu estar en el món; i un de personal, amb algunes poetes que van compartir l’estada a Braşov l’endemà del recital. A partir d’aquests contactes, han sorgit projectes d’intercanvi poètic molt interessants. Vam comentar amb les poetes Yaprak Öz, de Turquia, Jasmina Topić, de Sèrbia, Barbara Pogačnik, d’Eslovènia, que ens agradaria portar un format reduït de la marató a altres països del món…

Aquesta primera visita a Romania, he de confessar que m’ha colpit i impressionat. Vaig tenir la possibilitat de poder fer una passejada per la capital, abans d’anar a Braşov, i he de dir que Bucarest em va seduir, però també em va impactar per la petjada urbanística, arquitectònica i sobretot social d’una altra època en contrast amb l’actual. Però d’altra banda, conèixer les persones que he conegut i descobrir el potencial que té el país m’han seduït. I és clar, la poesia. I estic convençuda que això farà que es continuïn teixint altres trobades.

 

[De Yaprak Öz, del llibre Music Box With Poems, 2009]

 

Black Flower

I don’t love you, Sorrow.
Stay forever as you are; a black flower.
The poisonous plant that will fade with the dawn.

I don’t love you.
Stay there, in the graveyard of little birds,
with the black leaves that open and close.
I put them in heart-shaped boxes
and buried in twilight hours.
They would die one day anyway
and in any case nobody believed
the little birds that I feed.
People can only see the ordinary
and they are merciless when they see beauty.

Sorrow, I don’t love you.
I have no friend, I’m alone.
Who is my friend, you aren’t the one.

Look how much I’ve grown up and look
how I’ve become a little girl.
How silent I was
now I’m full of anger.

Go away in the morning.
I’m tired of being two.
Don’t love you.
I have no friend, who are you.
Who is my friend, I’m alone now.

I love you, Sorrow.
I love my loneliness.
I love your choking black leaves,
I love slowly dieing.

Once more I draw a girl with big eyes.

 

XM: Quins són els teus referents femenins en literatura catalana?

SM: En poesia, sobretot Maria Mercè Marçal, de qui he pogut fer algun estudi aprofundit, Teresa Pasqual, Montserrat Abelló, i també altres poetes joves que estan irrompent amb molta força en el panorama literari català: Mireia Calafell, Alba Camarasa, Sara Bailac, Silvie Rothkovic. En prosa, Mercè Rodoreda, sobretot (he llegit Mirall trencat unes onze vegades!), Víctor Català, Carme Riera…

Vaig descobrir a Bucarest de primera mà gràcies a l’hospitalitat de Jana Matei, la ingent tasca traductora i editora de literatura catalana, a qui agraeixo la versió romanesa dels meus poemes. I  alguns d’aquests noms també són un referent per a ella. Gràcies a Meronia, dins de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, s’han pogut publicar en llengua romanesa algunes d’aquestes autores fonamentals considerades escriptores de renom internacional, com ho són Rodoreda, Marçal, o les escriptores contemporànies Riera o Abelló.

XM: En el llibre de Norman Manea, Laptele negru, hi figura també el seu difós article “La llengua nòmada”, escrit el 2003, on parla de la seva llengua d’escriptura en un entorn anglòfon; com diu Manea “la llengua-domilici” és  la romanesa. En el certamen, vas voler fer explícit que la teva llengua era la catalana. Per què?

SM: Actualment, Catalunya està vivint un procés polític que camina cap a la independència, i aquest procés és indestriable de la llengua i la cultura catalanes. Una de les assistents al recital, romanesa, va dir, en referència al desarrelament, una frase que resumeix perfectament el que vull dir: “Casa meva és allà on hi ha la meva llengua”. O com va dir Pessoa, “La meva pàtria és la meva llengua”. Crec que cada vegada es va coneixent més la realitat del nostre país, però també hi ha molta gent que encara creu que el català és un dialecte del castellà. La meva pàtria és també la meva llengua, per això era important per a mi dir-ho en el recital. I el meu desig és que la meva llengua pugui viure en llibertat en la seva (la meva) terra, perquè la pàtria ho sigui tot, i no aparegui mai més el fantasma del desarrelament.

XM: En els teus poemes hi ha traces del teu entorn més immediat però també del teu interior més íntim. Es tracta d’una veu de poeta que viu i escriu només des d’un cos de dona?

SM: Sí, rotundament. Escric, com deia abans, des de la meva experiència de ser dona en el món. Escric des del meu cos de dona i tot el que el travessa: les emocions, els somnis, els malsons, les persones que he estimat i les que estimo, la meva manera de veure el món des de l’única realitat que conec, que és sexuada i que s’expressa des d’aquest lloc perquè és l’únic en què troba autenticitat.

 

fer-se gran

i la mare és petita
i pots dur-la en braços

Tadeusz Różewicz

 

I la mare és petita

i tu no saps com crèixer

per sostenir-la.

(Inèdit)

 

îmbătrânind

şi mama e mică
poţi în braţe s-o porţi

Tadeusz Różewicz

 

Şi mama e mică

şi nu ştii cum să creşti

să o sprijini.

(Inedită)

[La traducció dels poemes romanesos al català correspon a qui signa l’article. En canvi, la traducció del poema de Ioana Ieronim va anar a càrrec dels participants al XIII Seminari de la ILC]