Simona Levi: “El gremi de la cultura té un problema psiquiàtric”

7.06.2018

Resumir el currículum de la Simona Levi no és fàcil. Segons la Viquipèdia, és “una directora de teatre, dramaturga, activista, estratega tecnopolítica, gestora i curadora cultural, artista multidisciplinària, investigadora, reportera i docent nascuda a Itàlia i establerta a Barcelona des de 1990”. Dins del gremi de la cultura, Levi és coneguda per ser una de les veus més importants a favor de la cultura lliure gràcies a la seva feina com a impulsora d’Xnet, una entitat sense ànim de lucre que ofereix als ciutadans informació i assessorament jurídic sobre matèries relacionades amb la propietat intel·lectual. El maig de 2017 va publicar Votar y cobrar – La impunidad como forma de gobierno (Capitan Swing), i aquest 2018 serà la directora del Postgrau en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital de la UPF Barcelona School of Management. Ens rep al seu estudi per explicar-nos què és la tecnopolítica i per què hauríem de conèixer i lluitar molt més pels nostres drets digitals. Després de molts anys treballant sense gaire èxit perquè els creadors entenguin que un model de gestió de drets diferent del de la SGAE els beneficiaria, ja no sap què més fer perquè els artistes responguin i decideixin organitzar-se col·lectivament. La conversa podria durar hores, però hi ha un factor limitant: a les 9, toca anar a ballar tango.

Simona Levi © Ester Roig

Hi ha una paraula que apareix recurrentment associada al teu nom però que no tothom sap què vol dir: tecnopolítica.

Jo no sóc una persona amb destresa tecnològica. La qüestió no és ser un expert en l’ús de la tecnologia sinó entendre com l’arribada de la tecnologia ha significat una nova estructura mental, una nova forma d’actuar, nous procediments que canvien la nostra relació amb l’entorn social i fins i tot en el personal. Aquestes tecnologies que ara utilitzem i que abans no, han canviat la nostra vida, i ens cal aprendre a fer-les servir proactivament per a la transformació social. Això és la tecnopolítica.

Les darreres setmanes no han parat d’arribar-nos correus electrònics demanant-nos que revisem les polítiques de privacitat. Això vol dir que fins ara ningú vetllava pels nostres drets digitals?

Al començament, la gent que defensem els drets digitals no volíem fer servir aquest concepte, perquè els drets digitals són els mateixos drets de sempre aplicats a l’espai digital. De la mateixa manera que tenim –o hauríem de tenir- llibertat d’expressió a l’espai físic, no hi ha cap raó per no tenir-la a l’espai digital. Es tracta de fer complir els drets humans a Internet. Però hem vist que hi ha una voluntat clara per part dels poders fàctics, sobretot econòmics, que intenten crear un espai d’excepció on es limitin les llibertats que s’han conquerit a l’espai físic. Perquè tothom entengui que s’ha de lluitar encara més pels nostres drets a l’espai digital, fins i tot d’una manera diferent del físic, hem adoptat aquesta denominació de drets digitals.

Percebem més fàcilment com es viola un dret a l’espai físic que al digital?

Fa uns segles, era normal que la nostra correspondència fos oberta i que la policia pogués llegir el que dèiem en nom de preservar l’ordre públic. Però després s’ha establert que el dret de la persona a la inviolabilitat de la seva comunicació és un dret humà. Al consell de Barcelona de 1705, l’últim consell abans de l’absolutisme, aquesta era una de les reivindicacions principals. Simplement, el que es demanava el 1700 per al món físic és el que s’està demanant ara per al digital. Hi ha un munt de pràctiques habituals que violen la nostra privacitat: la reticència dels governs de deixar-nos encriptar la nostra correspondència, a impedir que les nostres dades no siguin distribuïdes, o entendre que no pot ser que quan truquem a l’agència de protecció de dades espanyola, ens demanin les nostres dades personals per donar-nos una informació publica. Tot això no és normal. En el context actual, cal entendre molt bé com funcionen aquestes llibertats i, precisament, el canvi que ha significat la digitalització ens hauria de permetre defensar aquests drets encara millor que abans, i no pitjor, com està passant.

Aquests drets tenen a veure amb la idea de neutralitat de la xarxa?

Per mi, que vaig arribar a l’activisme digital més aviat tard, Internet és una fulguració: un espai mental molt diferent de la resta. No és jeràrquic, la seva arquitectura està distribuïda –no parlo de la seva propietat perquè és veritat que pertany a multinacionals – i ha estat pensat sense cap governança centralitzada. Això ha permès un canvi radical en la idea democràcia, la possibilitat d’un espai on la riquesa i l’autoritat no discriminin, sinó que el missatge de tothom tingui la mateixa potència que qualsevol altre. Internet canvia totes les opcions que tenim per arribar a una democràcia real. La neutralitat de la xarxa és, justament, aquesta idea d’una arquitectura que no jutja qui és més important. I la neutralitat pot millorar o, pot empitjorar fins al punt de transformar Internet en una televisió. Últimament sentim propostes d’Internet gratuït per a tothom a canvi que el paquet gratis sigui sense qualitat i qui paga més pugui tenir millors prestacions. No volem cap regal, volem que internet sigui un servei públic i que sigui un dret, com el dret de tenir aigua i llum, pels quals encara estem lluitant i haurem de seguir fent-ho. Hem de fer el mateix per la neutralitat de la xarxa.

I com es governaria aquest Internet que desitges?

Internet ja té la millor governança que mai hem vist. Es governa mitjançant una estructura que es diu ICANN (de l’anglès “Internet Corporation for Assigned Names and Numbers”) però manté aquesta idea de governança distribuïda. Hi ha espai per a la societat civil, per als governs, per a privats, etc. Hem de preservar i imitar aquesta idea de governança distribuïda i, si hi ha delictes a l’espai d’Internet, s’han de perseguir com a qualsevol altre espai, però no s’han de fer servir com una excusa perquè els estats augmentin la seva vigilància. El democidi, la massacre del poble pel seu propi govern, ha exterminat més persones l’últim segle que les guerres. Hem de deixar de creure que un poder central serà més savi i podrà decidir millor per nosaltres que una estructura en xarxa peer to peer en la qual no hi ha un sobirania centralitzat sinó que és el poble qui decideix.

Simona Levi © Ester Roig

Ara que parles del poble, tu vas estar molt vinculada al 15M, on la tecnopolítica va ser molt important per organitzar el moviment. Per què sembla que la indignació s’ha esbravat? La xarxa fa que ens sigui més fàcil mobilitzar-nos o augmenta el nostre grau de tolerància amb les injustícies perquè les veiem menys “reals”?

L’activisme clàssic feia servir unes formes de mobilització i una estructura molt anquilosades que ja no funcionen. El que es va veure el 15M és que Internet podia substituir aquestes estructures per unes de noves i millors. Precisament, el que va passar després és que el moviment va ser fagocitat per les estructures antigues i es fa formar un partit tradicional com és Podemos. Són les antigues formes les que han destruït a les noves i han contingut el poder transformador dels indignats. Però les noves idees continuen de forma rizomàtica i les coses són molt diferents. Hi ha noves formes d’organització i de vida al voltant d’interessos comuns que no han desaparegut. D’altra banda, efectivament, és molt cansat resistir-se a la cooptació i l’atac constant de les formes tradicionals que intenten digerir les noves. La renovació sempre és difícil perquè no tothom té la voluntat o la capacitat de llegir una cosa que mai havia vist abans. Però nosaltres sempre diem que el mal triomfa, però el bé avança.

Una de les formes d’organització política més radicalment noves va ser el Partit X, al qual tu vas estar i segueixes estant estretament vinculada. Si les antigues formes s’han imposat, vol dir que ara el Partit X torna a ser necessari?

Si no acceptes entrar en l’estructura, el sistema et deixa fora. Després d’aquesta experiència hem après la importància de la televisió. Internet i l’autoorganització han modificat com circula la informació, però encara és impossible guanyar si no tens una televisió al darrere. Alguns han guanyat perquè eren productes televisius, altres perquè s’ho mereixien, com l’Ada, que era a la televisió perquè la seva lluita l’havia dut fins allà. Però el Partit X mai ha tingut una televisió i, per tant, no és una opció per ell mateix. És una proposta, un prototip que es manté i no ha volgut entrar enlloc: hem treballat amb Podem o els Comuns però nosaltres no volem renunciar a formes d’organització política diferents. La idea de confluència d’aquests partits és antiga i no ens interessa, jo vull coses noves que permetin solucions diferents.

Parlem de cultura. A part d’activista, docent, tertuliana -no acabaríem-, ets dramaturga i artista multidisciplinar. Quin paper ha de jugar la cultura en la lluita política?

No crec que tota creació hagi de ser subversiva. Un bon còmic o un text que parli de sentiments íntims és molt valuós per mi. El que critico, i molt, és el gremi. El gremi és responsable de ser una excusa amb la qual s’estan infringint els drets digitals de tots, sobretot en tot el que envolta això de la “pirateria”, entre cometes. El romanticisme va crear el mite de l’artista a contracorrent, però l’artista sempre ha estat al servei dels poderosos, com el bufó del rei, i només una part molt petita dels artistes han treballat per renovar la societat. Amb tot això vull dir que la cultura en si mateixa no és vehicle de res, però pot ser una eina molt interessant i molt útil per a la transformació social. Crec que, si analitzem el gremi, veurem que la major part dels agents culturals no ho creuen així. Però també és veritat que hi ha una petita part que estan treballant i ajudant a guanyar una democràcia real.

I per què creus que el gremi segueix treballant majoritàriament amb entitats que tu has criticat tan durament, com la SGAE, en comptes d’adoptar la filosofia de cultura lliure que la gent com tu defenseu? Per què molts creadors tenen por d’aquesta idea de cultura oberta?

El gremi de la cultura i la creació és esquizofrènic: aconsegueix que el protegeixi qui li roba. Nosaltres defensem que els drets han de ser dels autors i, en canvi, la majoria d’autors estan defensats per qui els hi roba els drets. Per què passa això? És un problema psiquiàtric. Els creadors som treballadors amb molta precarietat, però resulta que ens sentim superiors i mai lluitem al costat de la resta de treballadors, encara que estem lluitant pels mateixos drets. És pràcticament impossible organitzar els artistes sindicalment. Cadascun es creu un geni a part que podrà trobar el seu camí i resoldre el seu problema ell solet. El resultat és que acabem sent els més precaris, els més arrogants, els més narcisistes i, finalment, els més servils. És un gremi que no té cap solució, un col·lectiu masoquista que es fa mal tot solet.

Simona Levi © Ester Roig

Podries explicar l’alternativa que proposes?

Els drets han d’estar en mans dels autors i no de qui els hi furta els drets d’autor per raons econòmiques. Amb internet no cal que els drets d’autor els gestionin aquestes empreses, com la SGAE, que ja hem demostrat tantes vegades que no funcionen, que són corruptes i que no donen garanties. Si després de totes les proves que hem reunit i tot el que hem explicat no s’entén, no sé com es pot entendre. Parlant en general sobre els drets humans a l’era digital, veiem que l’accés a la cultura i al coneixement es troba en el moment més meravellós de la història, però que una petita part de la població mobilitza tot el seu esforç per intentar impedir que aquests béns circulin lliurement, en comptes d’entendre que aquesta circulació els pot beneficiar. Un exemple evident és que es continuen tancant pàgines d’intercanvi. És com si cada mes creméssim la Biblioteca d’Alexandria i els parlaments no paressin d’aplaudir. Però, si hi ha pàgines d’intercanvi que guanyen diners, en lloc de tancar-les es podrien legalitzar i aquests diners podrien repercutir en els creadors, com qualsevol altre negoci. Portem 20 anys de la història de la humanitat cremant biblioteques i a tots els partits els sembla fantàstic.

Enguany dirigeixes el Postgrau en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UPF Barcelona School of Management. Què han d’aprendre els ciutadans amb inquietuds polítiques en l’era digital?

Jo he dissenyat una metodologia per persones com jo que no som experts digitals, fins i tot maldestres amb les tecnologies, però que vivim en aquest món i les hem de fer servir. El cor d’aquest mètode tecnopolític és entendre que tot gira al voltant de l’acció en xarxa, que tot el que fem és esmenar constantment i en xarxa la realitat que ens envolta. El que treballarem primer és la metodologia, com mirar les coses d’una manera diferent, i després com aplicar-la. El postgrau vol donar eines i coneixement per poder actuar en aquest nou context i poder-lo transformar i per això combina la metodologia amb una aproximació molt pràctica. Tothom ha de dissenyar el seu projecte de transformació social com, per exemple, escollir una llei que no ens agrada, que volem canviar o proposar-ne una de nova. L’objectiu és que el que pensem i fem a classe s’acabi aprovant en un parlament.

Entre els professors que hi col·laboren, crida molt l’atenció el nom de Julian Assange.

Jo vaig conèixer a en Julian abans que fos famós al Chaos Computer Congress, un esdeveniment molt conegut en aquesta esfera. Ell ha dissenyat una nova forma d’entendre la circulació de la informació i el periodisme i ha canviat les relacions de poder en aquest sentit. Jo he viscut personalment aquest procés al seu costat i he après d’ell mentre ho pensava i ho feia, i la seva forma de raonar m’ha ajudat a entendre la realitat en què ens trobem i a ser més eficient com a activista. Encara que no estic d’acord amb tot el que ha fet, tothom hauria de conèixer els seus postulats i el seu punt de partida perquè ens són molt útils per poder actuar.

Pels volts de l’1 d’octubre, Assange va interessar-se molt per la política catalana. Què va atraure la seva atenció?

No puc parlar per ell però sí que puc fer-ho per mi. L’interès es trobava en què el xoc d’estats que es va produir va portar a un dels dos estats, Catalunya, a acceptar una interlocució peer to peer amb la seva població a través de la tecnologia. Normalment, els presidents de govern persegueixen i prohibeixen els proxies, i l’1 d’Octubre es va convidar a la gent a fer-los servir, [un proxy és un servidor intermediari entre l’internauta i l’operadora que, en el cas de l’1 d’Octubre, va permet saltar-se la restricció de les webs al territori espanyol] i això és extraordinari i molt important per tenir en compte les possibilitats que ofereix Internet per al futur de les democràcies. Les persones com en Julian o jo mateixa volem anar cap aquí. Pensem que la tecnopolítica és l’eina adequada per arribar a una democràcia real.

 

Etiquetes: