Pau Roca: “Hi ha gent que s’identifica amb els agressors”

Començarem pel final. “A la vida, toreges o et toregen?”, em pregunta el Pau Roca en finalitzar l’entrevista. Jo no tinc dubtes: em toregen. I ell respon el mateix. Tot i això, m’aclareix que, fins ara, ha obtingut respostes a parts iguals per a cadascuna de les dues opcions. I d’això va Bull, l’obra que aquests dies es pot veure a La Villarroel sota la seva direcció. Compte amb la pronunciació, perquè el títol s’ha de llegir en anglès, i fa referència al toro (ni a la botifarra ni a l’acció de bullir).

Això m’ho deixa clar un cop ja ens hem trobat a la Plaça de la Virreina del barri de Gràcia. L’actor i director m’espera assegut a la terrassa d’un dels bars característics d’aquesta zona de Barcelona. Han passat pocs dies des de l’estrena i està tranquil, satisfet de com ha quedat l’obra. Amb Pau Roca parlem de teatre i cultura, sense oblidar-nos de la seva companyia, Sixto Paz, que ha sabut implantar idees engrescadores amb l’objectiu d’atrapar al públic. Actualment no deixa de banda la seva faceta d’actor gràcies a la gira de Bodas de sangre, que tornarà al juny a la Biblioteca de Catalunya.

Bull parla de la competitivitat en el món laboral, i ho fa a través de tres persones que s’enfronten a un procés de reducció de personal. A partir d’aquí, faran el que calgui per mantenir el lloc de feina i, fins i tot, algunes jugaran brut. És una obra molt visceral?

És una obra que va néixer de l’experiència de l’autor, Mike Bartlett, en una corrida de toros. La primera vegada que aquest autor anglès va assistir a una corrida de toros va ser a Mèxic. En aquell moment va tenir una experiència religiosament negativa. Va quedar en xoc perquè es va adonar fins a quin punt l’ésser humà és cruel. Ell explica que no podia fer res més que veure la sang a terra, el toro patint. Es girava i veia al públic demanant més sang.

Va sortir traumatitzat.

Traumatitzat i pensant en els humans. Va començar a donar voltes i es va adonar que potser això és inherent en els éssers humans. Les execucions a la forca eren públiques; els romans anaven a gaudir de les morts d’altres romans en mans de lleons o entre ells mateixos. Amb els toros és el mateix. Els programes de màxima audiència televisiva també parlen d’això: es nomina a algú per després humiliar-lo. I aquests són els que més gent veu, és a dir, la gent sent plaer gaudint d’una execució, humiliació… Les pel·lícules sobre venjança acostumen a agradar bastant. I quan arriba el moment de la venjança, què passa com a ésser humà? O quan eliminen aquesta escena i et donen un final obert, què experimentem? Mike Bartlett es va obsessionar amb el món de l’empresa, que és un dels més competitius.

I en l’obra surten mencionats els toros?

L’autor no els menciona en res més que el títol, però tota l’obra està construïda a partir de l’estructura d’una corrida de toros. Nosaltres això sí que ho hem treballat. No crec que sigui explicar massa si dic que en arribar a La Villarroel veus un ambient de plaça de toros: venedors ambulants que et venen caramels, criden i tenen un escuradents a la boca, hi ha so ambient de públic i música amb una banda sonant. I llavors es presenten el toro i els toreros. També hi ha un paseíllo… Però després, quan comença l’espectacle, veus quatre persones, tres i el cap, impecablement vestides i que fan la seva feina.

Quin toc personal, amb el teu estil, li has volgut donar a l’obra?

El text no l’hem tocat, però sempre intento donar la meva visió, encara que no ho pretengui molt. I en aquest cas, la meva i la de tot l’equip, ha estat adonar-nos que el discurs de Mike Bartlett sobre la competitivitat, la falta d’empatia i assertivitat en els humans és cada vegada més vigent. Alguns personatges de l’obra diuen que s’ha d’eliminar a la palla. És un punt de vista molt nazi els que pensen això. “No passa res, no t’estem fent bullying de cap manera, només considerem que hauries de ser expulsat pel bé de tothom”. És terrible aquest posicionament. Jo he volgut mostrar aquesta crueltat.

Fins on som capaços d’arribar per protegir la nostra feina?

No hem arribat a cap conclusió. Quan treballem textos tan bons, ens basem més en les preguntes. Entre nosaltres, cada membre de l’equip, sí que tenim opinions. Un altre dilema que hem exposat és si som capaços de conviure sense abusar de l’altre. Abusar és una paraula molt gran, però tots cometem abusos en el dia a dia. Amb el teu millor amic, per exemple, pots cometre un error que té a veure amb un rol preestablert, i saps que és una broma que l’afecte, però la fas igualment. No som impecables, no sempre aconseguim cuidar a l’altre. En el món de la feina és el que més es veu tot això. L’assertivitat consisteix en aconseguir els teus objectius sense trepitjar a l’altre.

Des de la companyia Sixto Paz sempre busqueu fer reflexionar sobre la societat i la vida quotidiana; voleu que el públic pensi.

Sí, triem les obres per si ens han enamorat a nosaltres, perquè llavors creiem que al públic li pot passar el mateix. Les obres que ens acostumen a emocionar o interessar intel·lectualment han generat debat i identificació. I en aquest cas està passant molt. La gent s’identifica amb els personatges, i no sempre amb el dèbil. Hi ha gent que s’identifica amb els agressors.

I us ho han dit sense cap mirament?

Sí, sí, sense cap mena de problema. És sorprenent.

Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Teníeu molt clar el repartiment de Bull?

Quan vam escollir l’obra ja teníem clar que havien de ser ells. Ha sigut molt fàcil. Són quatre grans actors. Més que exigent, que això és només quan no et donen, he estat molt primmirat. Hem anat al detall exagerat. És un text que dura una hora i en temps real, sense el·lipsis de temps. Tot passa allà i en aquell moment. Per tant, cada petit gest o mirada et pot canviar l’obra. I això no ho pot fer qualsevol actor. Hi ha actors que et poden fer moltes coses, però en el treball de detall no hi arriben tant. Hem triat actors molt intel·ligents.

Quan us vau plantejar fer l’obra?

La vam llegir fa dos anys. Després va quedar aparcada perquè en aquell moment no podíem, i vam estrenar Pretty. I aquest any ho hem tirat endavant. A La Villarroel els va agradar el text, i llavors vam aconseguir els drets. El procés de feina ha consistit en un mes de preproducció i un mes i mig d’assajos.

Heu vist l’obra en altres llocs? O prefereixes iniciar un projecte a cegues?

Com a actor sí que prefereixo no veure gaire les coses perquè no vull que m’influenciïn en la meva construcció dels personatges, però com a director no està malament veure diferents propostes. A més, la van reposar l’any passat i, de fet, va guanyar el premi a la millor reposició del 2017 a Londres, on l’autor és molt conegut. S’ha fet també als Estats Units… I aquí només s’han fet dues coses d’ell, i jo he estat a les dues: Cock i Bull.

Vas passar a ser director per la falta de propostes o perquè tenies la inquietud d’experimentar aquesta faceta?

No va ser per la falta de propostes. De fet, quan dirigeixes pot semblar que ja no et truquen. Tu a vegades dirigeixes i els directors diuen: “Aquest actor ara dirigeix? Compte…”. A veure, no em passa, però a la professió de vegades sí. Suposo que és un camí natural. Jo vaig estudiar quatre anys de direcció a l’Escac, paral·lelament a la meva carrera d’actor. Començava a fer teatre, pel·lícules, televisió… El tema de la direcció és que tenia ganes de fer els meus projectes personals més enllà d’esperar que em truquin. Va bé la feina com a actor, però si pots fer les dues coses és meravellós. I no em sento més còmode amb una cosa per sobre de l’altra. Jo em considero actor, perquè és el que he fet sempre, i dirigir és un brou més lent. Es fa a poc a poc… Potser d’aquí a vint anys m’adono que he dirigit molt, però ara sóc un actor que de tant en tant dirigeix.

T’agrada dirigir de forma col·legiada i escoltant les opinions dels membres de la companyia Sixto Paz?

Jo m’ajudo molt i pregunto molt, però el punt de vista ha de ser el meu perquè si no es difumina tot i perd personalitat. He tingut la sort que l’ajudant de direcció gairebé sempre ha estat el Jan Vilanova de Sixto Paz, que és autor i amic veu des de parvulari. Tot el que em diu i jo penso coincideix en un 95%. En aquesta ocasió, l’ajudant de direcció és la Victòria Pagès, que és actriu i això dóna una visió més àmplia. A més, ella també llegeix molt teatre anglès.

És rendible tenir una companyia de teatre?

No ens falta feina, però una companyia de teatre és deficitària. Només tenim un sou fix, que és el de la cap de producció. Jo cobro per projecte, i quan no n’hi ha, no cobro de la meva empresa. Quan vas a jugar-te-la amb un projecte com Bull a La Villarroel, te la jugues molt. Pots perdre molts diners.

Les subvencions no són suficients?

Ajuden molt, però t’obliguen a posar el mateix que ells et deixen. Imagina’t que en una subvenció ens donen 25 mil euros, nosaltres n’hem de posar el mateix perquè en total hi ha d’haver 50 mil euros. No els tenim…

I com ho feu per aconseguir el finançament?

A cada obra ens la juguem… És molt bèstia. A cada nova producció, Sixto Paz podria morir. Si Bull va fatal, potser l’any que ve ja no existim. I passa el mateix en la majoria de companyies. Quan vam començar vam invertir 3.000 euros per convertir-nos en empresa i, a partir d’aquí, tot el que tenim és el que hem guanyat amb les obres. No hi hem posat més capital.

Per què el teatre és deficitari?

Són molts factors. Hi ha un problema de base amb la cultura. A l’escola t’han d’ensenyar sobre teatre i inculcar-te les ganes d’anar-hi. A Londres la gent paga tranquil·lament 50 euros per anar al teatre.

I aquí 20 euros sembla car.

Clar. És veritat que allí tenen més poder adquisitiu, però, si fem l’equivalent, aquí la gent no paga 25 euros a gust. El que està clar és que si crees una obra que funciona, tothom vindrà a veure-la. El problema és aconseguir arribar a l’espectador. Arribar-hi és la nostra obsessió, no només oferint una funció, sinó apel·lant a l’actualitat i evidenciant que realment et farà la vida millor anar al teatre.

Sixto Paz ja porta cinc anys de trajectòria, i sempre heu pensat en idees engrescadores, que van més enllà de l’obra, per tal d’atrapar el públic. Us heu asserenat ara?

Més que asserenat, ens hem volgut centrar en el que passa a la sala. Molts cops fèiem coses centrades en el moment previ a la funció (una competició de teatre, correus electrònics…), i aquí quan entres a la sala es veu un ambient taurí i se sent una pregunta formulada per la falca que informa que s’han d’apagar els mòbils. Això ens porta a poder vehicular el postfunció, que és habitual en nosaltres. Com ja hem fet en les últimes quatre obres, donem un Trivial al final. La gent que li ha agradat es queda allí, parlem amb ells i responen unes preguntes. Estan participant molt.

Això ho feu cada dia?

Sí, i també regalem un encenedor, que està molt relacionat amb l’entorn taurí. Allà tothom fuma… I si li dónes a algú, és un descompte. El tema de l’obra és tan suculent que tampoc volíem inventar-nos mil coses que desviessin l’atenció.

I, realment, aquestes iniciatives serveixen per establir lligams amb el públic?

Sí, és molt maco. Ja ens agrada senzillament per poder xerrar amb l’espectador; es crea un vincle. Ja hem fet deu funcions i vas coneixent els espectadors. A més, a ells els hi enriqueix l’experiència. Hem comprovat que quan marxes del teatre i vas directament a casa, és com si faltés alguna cosa. En canvi, si els hi pots donar deu minuts d’atenció perquè puguin verbalitzar les seves emocions acumulades, doncs passen coses interessants.

Creus en el teatre com a eina de transformació social?

Crec en el teatre com a eina de transformació individual. Si això, finalment, crea una societat millor, tant de bo. Però no sé si ara mateix té tanta potència com per canviar una societat. Considero, perquè m’ha passat a mi, que una funció et canvia. No tant de pensar, que també, sinó d’estar. De viure, de patir… Igual que un bon llibre és un lloc de refugi. I el teatre, en concret, t’enfronta amb tu mateix més que altres arts; això sí que ho té.

El teatre és el que més t’omple a la vida?

Sí, el que passa que no és l’únic a la meva vida. Evidentment, tots els actors anem triant projectes. La millor sèrie segur que és molt millor que la pitjor obra. La qüestió és trobar projectes bons, perquè nosaltres no comparem el teatre amb el cinema, la televisió… Només analitzem els projectes individualment, i els equips humans que els fan possibles. D’altra banda, el nostre moment vital i les necessitats econòmiques també contribueixen en la presa de decisions.

Les sèries m’imagino que van bé per aconseguir projecció, no?

Sí, cosa que fa que després et puguin donar més teatre. O no. A vegades, la sèrie del moment s’acaba de repent perquè el director del canal ho vol així. Allí ets una mica més titella, però jo he tingut experiències molt maques aquí i a Madrid. I el cinema passa de tant en tant, perquè n’hi ha molt poc.

T’agradaria tornar a la televisió aviat?

Ara he tingut un fill, fa un any. No estaria malament pillar una sèrie durant dos anyets, fer calaix i estar més tranquil per poder fer projectes personals amb els quals no guanyes diners.

Et planteges dirigir una pel·lícula o una sèrie?

Una sèrie no em ve de gust, i cinema segur que ho tinc en un lloc amagat com a objectiu. Al cap i a la fi, vaig estudiar això, però ho veig molt lluny. No acaba de connectar amb mi el que significa dirigir pel·lícules: estar dos anys esperant que arribi el finançament. Sóc una mica més d’acció. S’ha de ser d’una manera i tenir més paciència. Nosaltres sabem que d’aquí a sis mesos, al novembre, farem una obra al Capitol, però ara ja ho sabem. I pots fer pel·lícules, però possiblement no arribin a la pantalla, i si hi arriben, pot ser durant molt poques setmanes.

I, recentment, t’has embarcat en el món culinari; aquest és el teu nou projecte.

Tinc un restaurant, el Lluritu, des de fa vint mesos. Això era un somni perquè la meva família és hostalera. Tots els meus estalvis els he posat en aquest restaurant.

Si mai et falta feina en el món de la interpretació, et planteges dedicar-te exclusivament al restaurant?

No. De moment està anant molt bé el restaurant, però també vull continuar fent obres.