Marta Orriols: “La pena és condescendent”

“Tenia ganes d’escriure aquest llibre perquè em xocava el contrast entre el que llegia sobre la pèrdua i el que jo estava vivint”.

Marta Orriols va perdre la seva parella en un accident i es va posar a escriure. Havia escrit sempre, però no havia tingut mai intenció de publicar. Això va ser abans que publiqués el recull Anatomia de les distàncies curtes i la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, que a més de ser un èxit editorial ha estat guardonada amb el premi Òmnium. Ella mateixa ha traduït la novel·la al castellà, i apunta que quan s’hi va posar es va adonar dels efectes secundaris de traslladar un text propi a una altra llengua: d’entrada, la Paula en castellà li semblava més alegre, els diàlegs casuals li costaven més en castellà. Al final se n’ha sortit sense problemes. Quedem a la seu de Núvol, i xerrem a la redacció. Quan acabem, una de les coses que ens diu és que tots som molt joves. Allà on va tothom és més jove que ella, encara massa jove per ser vídua com vídua és la Paula, la protagonista a la quarantena d’Aprendre a parlar amb les plantes.

Marta Orriols © Ester Roig

JB: Com entens la diferència entre l’escriptura més terapèutica que alguns psicòlegs et poguessin proposar de fer i l’escriptura que es publica?

Soc pudorosa, d’entrada, i el tema d’escriptura terapèutica… buf, no m’agrada gens. Però és veritat que, al final, quan un escriu, acaba volcant tot el que té dins. Per molt que ho vulguis disfressar i fer una ficció, no deixes d’escriure sobre temes i relacions que t’inquieten. I tot això és aquí. He intentat distanciar-me molt del personatge, la protagonista, però la Paula té un caràcter contingut que respon al fet d’haver-me aguantat tota l’estona, de no dir segons què del que jo no volia expressar. Vols fer un personatge que sigui molt diferent a tu però, al final, de tan continguda se m’assembla. Sovint els periodistes s’agafen a la versió real de la història: busquen més enllà del llibre, el clickbait. Al principi ho passava fatal, amb això, però m’hi he anat acostumant. Jo vull pensar que el llibre se sosté sol i no cal saber res de qui l’ha escrit, perquè la meva intenció no era autobiogràfica.

JB: Hi he vist la idea del dol com a cosa pròpia.

Una pèrdua és íntima i, socialment, la posem com una cosa més. Hi ha els casaments, els naixements i la mort, i toca acompanyar les persones d’una determinada manera. Això és el que ella no pot sofrir, que formi part d’un protocol, de frases fetes buides de significat. També perquè perd algú en un moment de la vida en què no li toca. Quan algú de la tercera edat passa per això, la sensació és igual de trista i dramàtica, però ningú es posa en la seva vida personal. En canvi, alguns personatges que pivoten la Paula sembla que vulguin estirar-la a la normalitat, quan la normalitat, per ella, ha deixat d’existir. Fins i tot el tema de refer la parella, de fer tot això.

JB: Et vas inspirar en alguna altra novel·la o obra sobre la pèrdua o vas tirar només de material propi?

Havia llegit Julian Barnes, Joan Didion, el llibre fantàstic del Sergio Molino, La hora violeta, el Francisco Umbral. En aquell moment necessitava envoltar-me d’aquests llibres, i ho vaig fer, però em faltava l’expressió que la rutina és la mateixa i que a la vegada ja no té res a veure amb la d’abans. Tenia ganes d’escriure aquest llibre perquè em xocava el contrast entre el que llegia sobre la pèrdua i el que jo estava vivint. A Nivells de vida, Julian Barnes dedica les dues primeres parts a parlar de globus aerostàtics i altres històries; a la tercera part sí que aborda el dol directament, parla del que ha explicat a la gent uns anys després de la mort de la parella, com les amistats canvien, com l’amor es va ficant per tot arreu. Aquesta part sí que conté el que jo necessitava escriure, però en alguns casos els llibres dotaven la pèrdua d’una bellesa extrema, quasi del tot espiritual. Per mi, la pèrdua en aquell moment tenia un sentit molt terrenal i físic: l’endemà t’aixeques i la vida segueix. La vida de la Paula segueix, les amistats, la feina, tot, però ella està tancada en un parèntesi per la sensació de desconcert. Volia que el lector estigués dins del cap de la Paula tota l’estona. Li van passant coses, i tot el que li ha passat, inclosa la infidelitat del Mauro, ella l’acaba perdonant i entenent.

Marta Orriols © Ester Roig

JB: Perdona prou com per conèixer la Carla, la que era amant del seu marit just abans de morir.

Pateix un doble dol. Perd el Mauro de manera física però també emocional, perd la parella. En un moment donat queda amb el millor amic del Mauro i s’adona que, si el marit no l’hagués deixat just abans de morir, estaria molt pitjor del que està. La Paula fa el procés que fan moltes parelles quan es trenquen, mirar cap enrere per saber quin va ser el moment en què tot es va espatllar. Ella fa aquest exercici amb l’agreujant que el Mauro no hi és i només sentim la seva veu. Ella fa aquest esforç per recordar, per no passar pàgina del tot a través del record de la quotidianitat. Ens passa a tots, també amb coses menys dramàtiques. Quan deixes de tenir una cosa que donaves per feta, t’adones de com la trobes a faltar. La Paula vivia en estat involuntari amb aquest home durant anys.

JB: Estat involuntari?

T’ajuntes amb aquella persona perquè en aquell moment te n’enamores i van passant els anys i la rutina els porta a estar, no estan bé ni malament, estan. La Paula té una personalitat marcada pel passat que té, perquè li han faltat moltes coses. És vulnerable i fuig de la gent, va de puntetes per tot arreu per por que la deixin o per por de quedar-se sola una altra vegada.

JB: Hi ha el factor de la infidelitat d’ell i la reticència d’ella a preguntar-li si s’estava veient amb algú altre.

La mentida hi és tota l’estona i la Paula també s’autoenganya, sap que passa alguna cosa. Després de la mort del Mauro, la Paula topa amb altres homes i es nega a dir-los que acaba de sortir d’una pèrdua. Té necessitat de recuperar-se a ella mateixa, de ser com era abans i la tractin com la tractaven abans. No suporta que tothom li parli del mateix; s’equivoca, però es pensa que ella sola se’n pot sortir. Està acostumada a anar pel seu compte i té greus problemes per comunicar-se amb els altres.

JB: Quins reptes t’ha plantejat passar del recull de contes a la novel·la?

Quan escrius una novel·la, tot el que passa fora forma part de la novel·la. Hi ha moments de bloqueig, però tècnicament no m’ha costat perquè volia jugar amb la quotidianitat com vaig fer amb els contes. Has d’estar molt enamorada d’una sola història i, mentre escrivia Aprendre a parlar amb les plantes, trobava a faltar els contes.

JB: Reescrius molt?

Sí, per mi l’escriptura és tan important com la reescriptura, perquè escric a raig i de forma visceral i, l’endemà, ho rellegeixo i ho refaig tot. Jo el vaig començar a escriure en tercera persona, aquest text. I abans que ho veiessin els editors ja ho vaig canviar a primera persona, perquè em semblava més escaient per una història així. Escrita en primera persona, la personalitat de la Paula jo havia de mostrar-la amb els gestos i els diàlegs, perquè un mateix personatge no explica com és. La tècnica després l’has d’esborrar perquè no es vegi, com els esbossos. La mirada de l’editor per mi és clau, i en aquest cas en tenia dos, l’editora de Lumen en castellà i l’Aniol Rafel de Periscopi, que entre ells son molt diferents, però que coincidien en les seves recomanacions.

JB: El Mauro, abans de morir, parlava i cuidava d’unes plantes. ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ vol dir aprendre a digerir el que ens passa?

Ell era molt diferent a la Paula i li costava poc relacionar-se amb els altres perquè, fins i tot, parlava amb les plantes. I a ella, això, la veus incapaç de fer-ho. Les plantes son molt simbòliques, i el títol no el vaig escollir fins que ja havia escrit tota la novel·la i l’havia entregada. Volia que el títol contingués la idea de morir jove. A la Paula li toca fer el que fan les plantes, que és arrelar-se. Ella intenta no agafar-se enlloc quan el que ha de fer és arrelar-se i enfilar cap a la llum.

JB: Les plantes se li moren.

La part més humana de la Paula es veu en la feina, a la unitat de neonatologia. Li costa traslladar a l’àmbit vital el que sap fer com a professional de la feina. Quan vaig pensar el personatge, sí que pensava que la gent de medicina està bolcada a la seva professió i la transporten més enllà de la vida professional. D’entrada la vaig fer cardiòloga, però vaig conèixer algú que coneixia una neonatòloga i se’m va acudir que la neonatologia feia créixer molt la història, perquè, en una planta de neonatologia, la vida i la mort són a tocar l’una de l’altra d’una manera estranya i alhora natural. El personatge creixia, així, perquè està acostumada a la mort d’aquests pacients i, aquesta vegada, és ella qui ha de superar la pèrdua.

Marta Orriols © Ester Roig

JB Com és que no té fills, una neonatòloga?

Moltes dones avui no volen tenir fills, i ella en té prou amb la seva feina. Abans de conèixer el Mauro, la seva vida ja li agradava, però de vegades la vida t’arrossega a fer coses que mai no havies pensat que faries. La Paula sempre s’hi ha sentit incòmoda, però reconèixer això després que es mori la parella és com si la mort li donés l’oportunitat de ser qui ella volia ser abans de topar amb el Mauro, però a un preu molt alt, clar.

JB: El veí, el Thomas, presenta una cara d’ella diferent.

M’encanta el Thomas. Fa un paper bàsic per la Paula: la tracta normal i no li diu res del que ha de fer, senzillament és allà quan ella el necessita. A diferència dels altres, el Thomas no li diu què ha de fer ni com ha d’afrontar la mort, que si anar al cementiri, que si portar flors, que si celebrar el seu aniversari: ella no necessita això, necessita gent que se l’estimi a prop, només el caliu. La gent no sabem tractar aquests temes, tendim a envair la vida de l’afectat d’una manera que no necessita. La Paula se sent a gust amb ell, li fa pensar en com és ella ara, una persona adulta sola. Aquesta amistat la fa sentir en pau. Al final, el Thomas té un rol decisiu amb les plantes del terrat d’ella.

JB: He llegit per altres bandes el que dius del dol i la necessitat d’acompanyar així.

Compassió sí, però pena no. Tens la sensació que venen i et recolzen però marxen fent- te un copet a l’esquena, un ‘és el teu marrón’. I, en canvi, hi ha altra gent que sents que estan allà sense dir-te res i intenten posar-se al teu lloc. La pena és condescendent, és denotar que el problema el té un altre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació