Sebastià Perelló, Premi de la Crítica Catalana amb ‘Veus al ras’

1.09.2016

L’escriptor mallorquí Sebastià Perelló ha estat guardonat amb la categoria de narrativa del Premi de la Crítica Catalana per Veus al ras (Club Editor), i l’osonenc Lluís Solà ha rebut el de poesia per la seva Poesia completa (Edicions de 1984). Recuperem aquí la conversa de Perelló amb Biel Mesquida, en què parlen del making of de Veus al ras. Des de Nívol donem l’enhorabona a tots dos guanyadors.

Biel Mesquida conversa amb Sebastià Perelló | Foto Jean Maria del Moral

Biel Mesquida conversa amb Sebastià Perelló | Foto Jean Maria del Moral

En realitat cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix. L’obra de l’escriptor només és una mena d’instrument òptic que ofereix al lector perquè pugui discernir allò que, sense el llibre, potser no hauria vist en ell mateix. El propi reconeixement, per part del lector, d’allò que diu el llibre és la prova de la veritat d’aquest, i a la inversa.

Marcel Proust

Biel Mesquida (B. M.): Amic Sebastià,

a Veus al ras veig per moltes bandes el món de la teva infantesa. En les paraules, en els ritmes i en allò que es conta i desconta (en el reservori de veus que estotges quan ets petit), arreu arreu, crec que hi ha molta veu pelada del nin Perelló que escriu el món amb una perspectiva a prop del terra, de la terra natal, terrenca. Crec que aquesta és la causa de les meves preguntes, d’aquest enfiloi de preguntes que ahir et va regirar un poc. Fins i tot havia fet una pregunta en què et demanava com anaves vestit, fins quina edat dugueres calçons curts. I allò sobre el sexe també ho veig per aquí, per aquesta forma de tocar els mots i les coses de llavors. I allò de la solitud també va per la ‘solitud de l’escriptor’ i lligat amb la solitud de la veu protagonista. També veig Veus al ras com un aprenentatge de solituds. Aquest no monòleg podria ser un cim de solitud (o una serra Solitària) que no s’atreveix a dir el seu nom. I ell, l’altre, seria la solitud absoluta que només mig quequeja, bava sons, retura a les totes, mou les cordes vocals sense treure res, es desdiu per dir-se, fa ganyotes ensalivades, fa burotots de sentit, que una dona copia, cal·ligrafia, repeteix, inventa, fila i refila a estones.

I també m’agradaria que contassis la cronologia de l’escriptura del llibre, la teva forma d’escriure, la cuina de l’escriptura, els teus dubtes, les teves vacil·lacions, els teus bloquejos, les teves pors, les teves electricitats, els teus fervors d’escriptura. Què llegies mentre escrivies? Quines eren les paraules que et ressonaven dins el cap mentre escrivies? Com anava avançant aquest teixit d’un fil de veu que es trenca cada no-res, que de vegades es torna font ufana, que es perd, que es reconta i es refà sempre seguit.

Voldria que em parlassis dels fils de veu, d’aquest filar amb la llengua materna tan esfilagarsada, tan desfeta, tan païda, tan sargida, tan atupada, tan oblidada, tan agònica. I allò de Beckett quan deixa l’anglès i se’n va al francès. El teu francès en la metàfora beckettiana és el català matern, no és així?

Sebastià Perelló (S. P.) Benvolgut Biel,

em demanes sobre la infantesa, perquè creus que en Veus al ras hi ha el món de la meva infantesa, que és en el reservori de veus que estotges quan ets petit que hi ha també la veu pelada del text. Més que signes precursors del que serem, m’agrada pensar l’infant com el territori d’una emancipació permanent que reescrivim sempre seguit, hi veig l’afany d’excedir-se sempre més enllà de les fronteres, i en aquest sentit arriben al text com una mena d’ones gravitacionals que vénen d’un lloc que has perdut. La mirada retrospectiva converteix la infantesa en un teatre on compareixen ombres i deformacions estranyes que provenen de l’ull adult. Perquè la infantesa és molt elusiva, s’escapa sempre de les mirades indiscretes. L’adult s’hi acosta com un somnàmbul recorre un trast que li han expropiat. És un paratge de la pèrdua que fascina, un temps primer que es mitifica i s’essencialitza fins a la sacralització: un infern o un paradís. En molts de casos acaba com un monument que pren l’aparença d’una ruïna o un reliquiari. Un refugi, un asil o l’erm funest. I cada època declina el misteri a la seva manera. El que m’enlluerna a mi és la seva manera de ser esquiva, de defugir les falsificacions sense aturall, d’escapar-se per la tangent, de ser només aquesta exhalació davant l’afany d’immobilitzar-la, la seva forma d’escolar-se i de desprendre’s. Sempre recomença i es declina en l’evasió, contràctil, dilatable. Allà on creus poder dir lectura, com a emblema d’imaginació, per exemple, hi trobes un conglomerat on és difícil distingir la quimera i la realitat, on dius descobriment de la sexualitat, com si fos un moment auroral i primigeni, hi trobes gestos d’una indistinció que no reconeixen els noms del món dels adults. Com més creus acostar-t’hi, més t’extravies. La infantesa és aquesta derivació, sempre tan lluny i a l’esgarriada. Creus fregar les vores d’un temps i d’un lloc i t’escup. S’hi produeixen interferències que difracten la teva mirada. Per tant, no és estranya la sensació d’orfenesa davant el fet de saber cert que has estat allà i que no hi ha manera de tornar-hi, ni que sigui per tal de confirmar que no té res a veure amb el paradís d’un infant orat, o amb allò que t’has obstinat en detestar.

Sebastià Perelló © Jean Maria del Moral

Sebastià Perelló © Jean Maria del Moral

T’he de dir, però, que aquesta forma d’elucubració en què convertim aquest primer període de la vida forma part de les obsessions de les Veus al ras. Ella, —la dona que escriu—, cerca posar mots a la inquietud que ha teixit la vida del pou de silenci que té just davant ca seva, a aquell home que ha tocat amb els dits el no-res que el conforma i que no el dissol. I cerca en l’antologia precària d’anècdotes en què ell s’ha convertit, l’eco i la propagació, el mirall acústic que li ha de permetre entendre’l i surar en aquesta ecolàlia esquiva.

L’encertes de ple quan hi veus en les aigües subterrànies del text la inscripció d’una manera d’entendre l’escriptura i la lectura. Cercar la veu que dóna veu. Contra l’afàsia. Veus i ecos. No hem d’oblidar que el text també és la història d’una orella. Una dona que escolta i que s’exposa al silenci de l’altre, que es deixa transitar pels mots que ha d’inventar a l’altre. I per això s’aferra a l’emblanquinat. Als ulls blancs d’allò que ha emmudit. Entre l’evocació i l’evacuació. Quan no n´hi ha d’altra. Que retura en aquesta impaciència. Com si fos possible parlar la llengua dels naufragis de què parlava Armel Guerne. Som davant un home que mira un frontis i una dona que escriu. Un que s’ha encallat i ha perdut el cantet i l’altra que vol endreçar-li i desviar-li els corrents de silencis que hi fan niu, el cabal de memòria viva, inconstant i intermitent, que pot pellucar aquí i allà. Una conversa, en definitiva. Les veus com una aporia de l’encarnació. Allò que hi és i no hi és. Residus de presència, una rapsòdia que ens escomet des de l’etimologia amb la idea de cosir, cosir plegats. Llegir i escriure. Una conversa amb les veus recalcitrants de les sirenes que ens ronden. D’aquesta manera és una especulació al·lucinada que vol explorar si hi ha res fora dels mots, on d’altra banda només hi pots anar amb paraules. Uns que tresquen en el silenci i d’altres que s’ofeguen amb allò que no saben dir. Per això és fàcil espellucar-hi una forma d’entendre l’escriptura i la lectura. Però més que en les arrels de la biblioteca jo crec que aquí s’hi inscriuen les relacions entre qui llegeix i qui escriu en un context on la conversa sembla un vestigi entre xarxes. Quan les cassandres de tota mena canten la mort de la literatura entre amenaces electròniques i pèrdues de lectors, desencant i altres declivis. Per ventura és ben cert que alguns valors sacralitzats de la literatura de tradició romàntica s’han fus. I per ventura és una sort. Però escriure en aquesta exigüitat ens atorga un espai de creació que ens afegeix a l’imprevisible i retorna a la literatura un poder dessacralitzador que s’havia enfilat a peanyes que prenien possessió fins i tot del que sempre és esquiu: la seva forma furtiva i elusiva de ser dissident. La seva apostasia defuig la trona i l’autoritat fins i tot quan pren la forma de dominar la discrepància i el desacord, quan s’apodera de la dissenció. Per això he volgut escriure Veus al ras en aquest entreforc d’incerteses i inestabilitats que s’adiuen amb el món soluble, volàtil i turbulent d’ara mateix. Ti forma un soffio e ti distrugge un fiato, que diuen. Perquè la literatura, ja ho diu Kafka, és allò que s’escriu com un assalt permanent a la frontera.

Si em demanes per les lectures que han rondat l’escriptura del Veus al ras, primer t’he de dir allò que afirmava Pla: a la biblioteca no tries els pares. Si de cas t’adopten. Però m’agradaria, i m’hauràs d’excusar l’ambició, trunyellar el text amb un Gontxarov, amb les figures plomades de Beckett, que cerquen com dir-ho i només acaben dient el com per tal de no dir o defugir el fet i el fat de no saber res o quasi res, amb la literatura de Louis-René des Forêts. I un dels detonants del text és una mena de paràlisi, una esterilitat interior, aquell dubte i la manca d’audàcia de què parlava Kafka i que ja trobes en alguns textos de Melville, i també en Svevo o més tard en l’obra de Bernhard. I el Diari d’un boig de Gògol, el Wakefield de Hawthorne, i no acabaríem mai.

D’altra banda, un dels motius bàsics han estat els mites de les dones del fil, Penèlope, Aracne, Ariadna i m’he immers en un teixit de lectures sobre aquestes figures. L’espera com a trau també ha fet la seva feina. He tengut molt present les figures d’un Hopper, per exemple. I també he trescat per totes les poètiques de la veu, fins i tot en aquell erotisme de la veu de Meschonnic, quan afirma que començam a dir allò que passa de cos a cos quan arribam a entendre les veus que parlen només en els silencis de la nostra. També s’ha convertit en un pou esplèndid el mite d’Eco i Narcís que sense voler s’ha constituït en columna vertebral del text. Aquí, Eco, la muda, parla, i només així ell és capaç d’anar més enllà del seu mirall negre. Eco, la veu d’aquella errant que l’amor va desfer com un vapor, tal com Dante la defineix a la Divina Comèdia. He provat d’escriure amb aquest vapor. I si vols parlar de música, sempre Bach i en aquest cas el Don Giovanni de Mozart o l’Erwartung de Schoenberg, per exemple.

Com he escrit el text? La idea era posar veu a aquesta inquietud. I el ritme, que en el meu cas és allò que cal trobar per tal d’envestir el text, cercava alguna cosa propera a l’onatge i en alguns moment a un oratge que s’escampa. Un text proferit des del despullament d’una ànima en suspensió. Era com si intentàs agafar un punt d’una calça que desfà. Com un castell de cartes vacil·lant, amb intervals que es badaven flotants i esdevenien interrupcions que permetien la represa. Des d’aquestes intermitències, des d’aquesta errància narrativa on tot sembla patinar sobre una mar fonda de repetició mòrbida, enfollida, he trescat. El text en la seva insistència fa ecos i ressona. Un ritornel·lo i aquella ànsia de la variació barroca. Bach o les Diabelli de Beethoven. Sí, la variació ha actuat com un principi d’escriptura: la variant. Ella diu aquell perfil plomat i cada vegada l’esborra perquè només compareix ella i hi torna en un discurs fugitiu que els fa visibles. Ella és la propagació, imatge de la persistència dels mots, del baf dels mots. Allò que els esborra els allibera alhora. Es tractava d’escriure en aquesta proliferació  constant la desintegració. I l’estancament, perquè si no retura i repeteix sembla que tot s’acabarà.  He provat d’escriure la por a aquesta inanició. El boucle com estil. I a partir d’aquí escriure amb la lletra de campament, una barraca sempre provisional, erràtica, que treballa amb fragments, bocins, deixalles, que només crida fam i no l’assacia. Repassa els rastres, els descosits i has de recórrer el text sense mapes i fer present d’aquesta manera l’oblit que fa respirable la nostra memòria, dir els forats i els ulls, els buits. Per això ha estat necessari no cedir a l’ànsia de contar. No es tractava de fer l’artesà i fabricar la clau, sinó el seu ull, el forat del pany.

Sebastia Perello © Jean Maria del Moral

Sebastià Perelló |  © Jean Maria del Moral

B.M.: Amic Sebastià,

també, després d’aquella trobada al restaurant d’un hotel de luxe en què només traguérem en clau i en clar que tesi verbal i plaer gastronòmic són bons amics, he deixat les urgències i m’he dedicat a cercar noves interrogacions que t’envii també d’una forma delirant, com algú que ho vol saber tot i tot d’una amb l’experiència vana que això no és possible. Però cal creure que si puc trobar els punts sensibles de l’escriptor aquest s’amollarà i em donarà confessions a balquena. Endavant!!!

1-Com escrivies Veus al ras des del principi fins al final: notes, quaderns, a mà, passar-ho a l’ordinador, correccions, etc. Voldria saber un resum de la cuina de l’escriptor veualrasenc. Quantes versions fas? Quin temps va durar el procés de producció?

2-Cal que el lector cerqui les regles de lectura que l’escriptor no ha expressat? Quin és el mode d’emploie de Veus al ras?

3-Hi ha poesia a Veus al ras perquè com diu Jean-Yves Masson (i jo hi estic d’acord), anomenam poesia el que està present des que el concepte (la idea) guarda l’empremta del sensible sense reduir-lo a l’inessencial. Lluny dels llocs comuns de l’escriptura “poètica” que et sembla aquesta visió?

4-Podria ser un dels miradors de la(es) veu(s) aquell que batejaré com palimpsest de digressions? És aquí la digressió una via de coneixement, de narració, de contar-ella?

5-Creus que amb Veus al ras et trobes dins el territori dels escriptors del segle XXI que fan una literatura experimental en el seu sentit més científic i real, més d’ara: literatura que cerca, que excava, que explora, que grata, que elabora fórmules i formes inaudites, indites, invistes, insentides, literatura que refà la tradició, que la traeix, que la maquilla, que la vivifica, literatura que força al lector a sortir de si mateix i de les seves rutines mortals, literatura que fuig de la dictadura comercial, literatura que bota com el peix fresc dins el cove, literatura de les fondàries, de l’inconegut, de la imaginació, etc.

6-En Veus al ras el relat esdevé revelador perquè proposa una reflexió sobre l’origen del llenguatge, o del llenguatge com origen, i postula d’alguna manera que no fou inventat per ser res útil als humans. Et sembla que vaig bé en la meva lectura? La llengua que enlaira els humans de si mateixos fins a exterioritzar-los del seus cossos propis és lluny dels crits i els gestos que servien per a la comunicació. Podria ser aquest llenguatge que des dels seus començaments està per sota de la comunicació una forma de creació literària?

7-La protagonista de Veus al ras, una novel·la d’amor, escriu l’altre per escriure’s a si mateixa, s’escriu a si mateixa per escriure l’altre, s’escriu en l’altre, s’escriu per l’altre, escriu l’altre en si mateixa, s’inscriuen plegats? Què penses d’un triple moviment entre una mà que s’escriu escrivint l’altre i que permet el miracle de la lectura: una tercera mà imaginària que s’inscriu en el si mateix del relat, que ja la conté? Veus al ras, un llibre inacabat per inacabable, un pensament de l’inacabament?

Som una gatera de preguntes, un desfici d’interrogants, a tu et deix l’ebrietat de les respostes,

S.P: Biel benvolgut,

em parlaves de la solitud. Veus al ras s’hi bada des de l’espera per una banda i sura en l’aïllament i l’abandó, per l’altra. En aquest sentit travessa el text com si fos un desert. Determina la manera plomada de presentar els personatges, i tot i que som lluny de la soledat dels eremites i de la vida solitària de Petrarca i de l’humanisme, jo no diria que no pugui filar amb la contemplació humanista. Blanchot insistia en la idea que l’espera comença quan ja no hi ha res per esperar, i fins i tot que destrueix allò que ansia, que l’espera no espera res. Veus al ras fa niu en aquest desert despoblat. Som allò que ens manca i en aquest punt els personatges no volen sortir-se’n, perquè en l’expectació, en aquesta moratòria encara hi saben veure el cel obert. Quan la solitud fa trunyella amb la impaciència. I no hi fa res que t’aferris a l’emblanquinat, quan parlar ja és l’única boia que queda i sembla l’única sortida. Però ja he dit que es tracta d’una conversa, tot i semblar un sol·liloqui. Viuen en aquesta mena d’estupefacció hipnòtica. Encantats. Que d’altra banda em sembla un escenari que s’adiu amb la contemporaneïtat. A ella, se li encén el cor en l’espera, viu en l’absència que esvalota en el buit que ell ha deixat, tot i que el té just davant. Per això el text agafa aquesta forma de cant parlat, sempre en la suspensió d’aquesta borrasca d’ecos, enmig del trull de la gent, sempre enlaire, a punt de desfer-se en el paisatge dissolvent on s’abandonen. En aquest sentit vaig voler escriure amb la idea que cada paraula ansia la següent, cada paràgraf, cada fragment, en reclama un altre. Amb la por permanent que només sigui pols que aixeques. Surar en l’insostenible. Ell que s’alça en les paraules d’ella, i ella en les paraules dels altres. En aquest sentit estan sols, més i tot, sols sense ells mateixos. Mònades que han delegat el sentiment d’existir en l’altre. I és quan sona la “Solitude” de Nina Simone, o “Alone” de Sarah Vaughan, i “La Solitude” de Barbara, que t’agrada tant a tu. És quan semblen externs i s’enfiten en l’estranyesa. I aquella sensació de voler ser un full blanc i alhora sentir l’horror vacui que els rosega. Són figures refractàries, distants i eixutes, taciturnes, però saben que si només miren cap a si mateixos no veuen res, perquè és des del tragí dels altres que ens teixim la vida. Per això insistesc en la idea que es tracta d’una conversa. Almenys ella sembla una apuntadora en un mimodrama.

Sebastià Perelló © Jean Maria del Moral

Sebastià Perelló © Jean Maria del Moral

Però el text també s’aixeca com un lloc per pensar i és quan crec que podem establir lligams amb la tradició de la vida solitària de Petrarca, i més ençà, amb el promeneur solitaire rousseaunià.

Em demanes com he escrit Veus al ras. Sempre he entès l’escriptura com si pellucàs en coses que no sé. Trescar en una turbulència. I aquí tenia la sensació que havia de fer lloc a les veus i la meva disposició havia de ser la d’un que escolta i que ha de treballar en aquesta loquacitat efervescent. Treballar en un teixit que s’embasta i es desfà contínuament, en aquestes impressions fugitives, d’ombra i reflexos d’ecos que si no els caces es perden. De cap manera es tractava de fer randa estilística. Havia de fer feina en aquesta exigüitat, però sempre a partir d’una situació humana particular, a partir d’esdeveniments minúsculs i d’una antologia precària d’anècdotes. Un llibre dels fets esfilagarsats. I havia de fer lloc en aquest destret. També es va fer evident que, en el context particular d’aquesta novel·la, hauria de moure’m en el marc de la repetició. Per una banda perquè s’imposava davant l’obsessió i la follia, i per l’altra perquè el text returava entre l’encantament i una forma de l’esterilitat. Això implicava trescar en la paràlisi d’un text que s’alça entre l’excés i el deliri, i la imperícia de viure que cisella els personatges. D’altra banda no m’hi sentia estrany perquè era especular-se en la decepció i la inconsistència més contemporànies. I en aquesta fluència havia de ser molt sensible a les interrupcions i als intervals flotants que es badaven. I havia de saber com reprenia el text des d’aquestes mateixes intermitències. Així podria fer present aquesta realitat d’aquells que han quedat sembrats i no saben cap on han de partir, que ens ha aplegat una mica a tots en aquest inici del mil·leni autista. El text s’havia de conformar en aquest murmuri obstinat que sent el nus a la gargamella, en aquestes veus calcinades del trastorn. La repetició, és com una màscara que mortifica. Som lluny de la posició clàssica que l’entén com a fastidium similitudinis, més aviat aquí es tractava de treballar amb la seva força transformadora. Escriure: insistir. I això vol dir reescriure amb la idea que el text que llegeixes al cap i a la fi només és una variant possible. Ja ho saps, els textos no s’acaben, s’abandonen.

B.M: Amic Sebastià,

es podria entendre la construcció de Veus al ras com la recerca d’una veu pròpia de l’escriptor. Sé que no hi estaràs d’acord, no veuràs la teva feina com l’exploració d’una veu singular: una mathesis singularis. Però, encara que preguntar sempre trob que és impertinent, la meva curiositat és infinita: Amb quins altres escriptors dialoga la teva escriptura? O contra qui? És pels camins no fressats que tenen lloc les noves travesses?

S.P.: Jo som les veus dels altres, diu Meschonnic. Crec que la idea d’una veu pròpia és un mite que sacralitza la idea del geni i genera un fetitxe i converteix la feina de qui escriu en un joc d’ostentacions, en una exhibició del brodat lingüístic, pura randa estilística. Com si en les veus d’un text allò que és més lluent fos la idea d’una exotització feliç del talent inspirat. Quan l’escriptura no deixa de ser una exploració de la meva pròpia estrangeria, és una recerca en la llengua, una tasca de transformació, però no un fenomen que se separa del món, sublim en la seva eminència. Escric aquí i ara, i no m’empeny l’excepció, sinó la idea d’una travessia cap allò que no entenc. Però no a la recerca de la meva veu, sinó cap a les veus de l’altre que no sent en mi. Es tracta de fer lloc, no que la meva ocupi un lloc imminent. Veus al ras, en aquest sentit no és més que aquest afany de deixar espai a l’altre perquè parli en la meva respiració singular, quan amb això faig referència a la historicitat, no a la distinció d’alguna cosa inusitada. Una veu que s’adreça a una altra, que entén l’escriptura també com a confrontació, que es teixeix amb la veu d’altri, que s’hi trunyella, que fa remor en el plural, no en el singular. Escrius sempre en una cambra d’ecos. Cosa que no vol dir de cap manera que només puguis establir en la llengua una relació cordial d’acceptació. Quasi sempre implica no esser trau i botó, fer el contrari, fer i desfer en la resistència, en la desavinença.

D’altra banda, som lluny de sentir la influència com una angoixa que implica un comportament agònic i èpic, d’un que vol matar el pare o el vol gulliveritzar a l’estil de l’angoixa de Bloom, per exemple, que em sembla massa ancorat en la tradició del geni romàntic. No és una relació de lluita feresta. És més dialògic. Moure conversa. Mudar-la, replicar, contestar, qüestionar, però no des de la posició indiscutible, fort i no et moguis, d’aquell que té les coses clares. M’interessa més trescar per un territori en suspens, d’un que roman enlaire, indecís, fins i tot confús, des del titubeig, la provatura i la vacil·lació.

B.M.: Car Sebastià,

Dedi pro dulce fila, Et don un fil per guia. Ariadna dóna a Teseu una bolla de fil perquè no es perdi en el laberint. Veus al ras és el laberint? Ella fa un fil per com-prendre? La meva vida és viva i reviscola en el fil de la relectura sens fi. Veus al ras és llibre de rellegigueres? Potser llegir sempre és rellegir: reenrotllar el fil, renuar sens fi els mots al real que ens precedeix. He rellegit cinc vegades, de formes molt diverses, Veus al ras i l’he trobat un llibre que no s’atura d’amollar sentirs i sentits, remoreigs i murmuris amb grans taques de silenci quan menys ho esperes, una matèria de so en irradiació constant.

S.P.: Les veus al ras són de la nissaga de les dones del fil. Dones que filen, teixeixen i desfan la troca. Son carn d’espera, de la imminència, que és la seva forma de resistir, d’altra banda. Aquí Teseu és com el peixet de plata que menjussa el llibre, el corca i així crea el laberint en la seva precarietat. Ella serà el fil de veu on t’has d’agafar, on tenim l’ànima en suspensió. Fa parlar allò que no pot parlar. És l’atenció que presta a allò que ve del forat negre, de la negra nit. Per això és com una rapsòdia. Cusen plegats en aquest despullament. Ella amolla fil, fomenta la conversa. I a la seva manera, és la primera que llegeix, per això aquí s’institueix la relectura des d’un bon començament d’un text que ja és l’intent d’anar amb paraules on no n’hi ha. Tot sempre ve d’un fil, penja d’aquesta imminència. I allò que sabem sempre només és un castell de cartes vacil·lant. I el text que llegeixes no s’arrenca de cap mena d’autoritat, com si allò que tens només fos una variant possible d’un text absent. Perquè ella només és la seva propagació, l’eco i l’esborra alhora que el fa visible. Calla i el diu, el fa xerrar i li tapa la boca, en una el·lipsi, en una eclipsi infinita. Veus al ras és com un suplement d’un text que no hem de llegir, la seva regió d’ombra.

B.M.: Veus al ras és el relat d’una cacera (fam, presa, predació, mort, manducació)? La veu d’ella: afamegada, àvida, impacient, excitada, desèrtica, gormanda, polifònica, obsessiva, trencadora, exultant, esfilagarsada, furesca, pausada, ombrívola, païda, encetada, vaporosa, penetrant, empobrida, irònica, sigil·losa, esqueixada, perseguidora amb la curiositat de la curiositat de l’altre, d’ell, de la presa?

S.P.: El llibre és també la història d’una orella. D’una dona que escolta. I escoltar és exposar-se, deixar-se transitar per les veus d’altri. Dir la seva d’una altra manera. Vol escriure allò que s’ha encallat. I també, i d’això no se’n pot estar, és un afany de voler endreçar. Comprendre de vegades és aquest impuls de possessió, voler entrar amb aquesta efusió. D’entrada això convoca una persona que parla a una altra, per això insistesc en la idea d’un desmonòleg. Ella fa lloc a l’altre en si mateixa. També és aquesta fúria que vol dominar. Però ben aviat serà un animal caçat en la seva pròpia incontinència verbal, quan aprèn que només sabrà treure’n l’entrellat si és capaç de derrocar-se en la veu, en la seva, que ben aviat serà de l’altre, i nedar-hi. Deixar-se emportar pel corrent de silencis que hi fan niu. Hi ha una persistència al·lucinada en la seva escriptura que s’assenta en el llenguatge de la repetició i que actua en la desacceleració èpica del text, en aquest murmuri que s’obstina i és mortificant. Una mar fonda de repetició mòrbida. Alguna cosa que fa mal. I el caçador és alhora la pròpia presa i viceversa. No debades un dels motius bàsics del text és el mite de Narcís i Eco.

B.M: Sebastià,

creus que la contera de la protagonista de Veus al ras és un néixer, un co-nèixer: engendrar amb detalls la naixença sens fi? Sòcrates agafa la imatge dels brins de llana que per capil·laritat permeten fer passar el contingut d’una copa a una altra, Veus al ras seria l’escriptura d’una transfusió que permet passar de la forma del mormoleig, del quequeig, de l’embarbussement, del returar, del moure els llavis sense dir res, a una forma en què es teixeix una recerca de sentits dins el non sense, dins la incertesa de la semàntica, dins la contarella que desconta, que descompta, que cau com un compta gotes de verb. Veus una capil·laritat verbal a Veus al ras? Veus uns porus, unes vies de veu, unes vies de passatge, que lluiten contra l’aporia, una sequera profunda feta d’arideses?

S.P.: La veu és allò que hi és i no hi és, el passatge cap a l’altre, la mitjancera. Un residu de presència i un traç d’allò que ja t’ha fugit. Una emanació, un escoli. Com un oratge que s’escampa. Hi ha una definició que he caçat a part o banda que em serveix per pensar aquest text: les veus com una aporia de l’encarnació. I és també un lloc on exhala el traumatisme. Un que ja només gesticula, reduït al mimodrama sense veu enmig de les veus que el travessen —no debades esser és esser percebut— i un locutor que és sobretot una orella, l’atenció que presta a allò que ve del forat més negre. Brodsky diu que la veu és més precisa que la vista, més familiaritzada amb els paisatges del fracàs, perquè li és més fàcil triar el més gran dels mals comptant amb l’ajuda sensible de l’eco. Aquí tot s’empelta en aquesta loquacitat paparra, en l’efervescència davant la por de callar, perquè seguir parlant és l’única sortida. Fer més lloc en aquest gran destret, per això retura entre l’encantament i l’eixorquia. I aquest verbalisme inquietant, que cau i recau incessant converteix el boucle en estil. Només tenim aquesta forma de provar de sortir-se’n d’aquestes veus hipnòtiques. I una certesa emboirada que sembla entrellucar que la veritable atrocitat, la més despiatada és fora del mots. Vies de passatge? Sí, però no tenim clar que sigui possible anar més enllà. Carta escrita, passatge espera, diuen. Però només filam i desfilam aquesta espera.

Sebastià Perelló © Jean Maria del Moral

Sebastià Perelló © Jean Maria del Moral

B.M: Hi ha en Veus al ras una defensa del cos que és com un eco, com si la veu rebotàs amb la paret d’una roca i el cos es troba fora de si, rebotant cap a l’origen: ales de paraules, paraules alades? Ales: vestigis del desbordament en el defora…

S.P.: En la fregadissa banyota dels cossos els protagonistes proven de sortir-se’n. S’hi agleva l’ànsia d’unió entre el jo i l’altre. Desbocar-se, com si en el cos sense brida hi hagués alhora la possibilitat d’esquivar la desintegració, però també de fondre’s, desfer-se en aquesta fam. En el cas del protagonista ja només tenim el cos que parla, reduït al mim, a la gestualitat, i en el cas d’ella hi ha l’èmfasi en la carnalitat de la veu, del gra de la veu. Sembla que només en una mena de concupiscència (lluny de qualsevol afany de fer-se seu aquest mot el cristianisme que condemna), en el sentit de desig viu, de cupiditas, troben l’assossec. Però aquest bull és un miratge, fins i tot el sexe és normatiu, i segueix esquemes culturals. No tenim accés real a la pell de l’altre, ni a la nostra, fora d’aquests esquemes. Com en el cas dels mots, fora d’aquest fregadís de pells només hi ha una despietat invivible. I ells proven de surar en aquesta exigüitat. Però reboten, tal com dius tu. Tant ell com ella s’aferren desesperadament als mots, tot i que ensumen que no basta: perquè saben que darrere, només hi ha més mots, i acaben amb un pam de boca quan ja no saben quin és el que ve després. Pells que s’exposen a aquesta fragilitat, que d’altra banda crec que parla de la nostra contemporaneïtat. Enmig de la piuladissa o dels cossos goluts de més pell, tant les paraules com el cos són una boia que ens salva les aparences. No n’hi ha d’altra. Com deia Beckett: fracassa, fracassa millor.

I tanmateix hi ha en aquesta precarietat l’afany de desbordament de què parlaves. Com si només fos possible pressuposar un mite que hem descarnat o la seva negació. Per ventura és quan m’agrada relacionar Veus al ras amb l’emoció, quan amb això vull anar a les arrels del mot: fer moure, desallotjar. Escriure en aquell punt quan ja no hi ha o no hi haurà res a dir. Fer més lloc en aquest gran destret. Per això també vull pensar en aquest llibre com una història d’amor.

B.M.: En la física s’estudien aquests darrers trenta anys uns materials amb memòria de forma. El coneixement d’aquests materials obre noves possibilitats en el camp del disseny i l’enginyeria de disseny. Aquestes possibilitats van des de la concepció escultòrica d’una forma mòbil o articulada que executa el seu moviment únicament per l’oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit, fins al desenvolupament de micro-robots capaços de realitzar un treball i produir un moviment per efecte de les propietats d’aquest tipus de materials, sense oblidar la important aportació que aquests materials estan fent en el camp de la medicina i l’ortopèdia, entre d’altres. Quan rellegia Veus al ras aquesta materials físics s’han fet presents com a metàfora clara dels materials verbals que has inventat, explorat, caçat, robat, maquillat, escrit i reescrit. Hi ha una creació d’aliatges entre la veu que fila amb paraules que semblen noves de trinca i que es combinen amb tota una saviesa verbal de frases fetes, citacions amagades, expressions populars, dites esbiaixades, mots abandonats, perduts, oblidats, neologitzats, etc., i d’aquest aliatge es forma un material verbal que segons la velocitat de la lectura, l’ardor del lector o la distància de la lletra, produeix moviments inèdits, inoïts, innovadors, novells que tendrien l’energia calidoscòpica per un cantó i la força rememoradora per l’altre, per assenyalar dues direccions d’una lectura molt subjectiva i fonda.

S.P.: Escriure no és de cap manera en el meu cas cercar l’aurificació lingüística, ni la pirueta verbal, ni l’afany de recuperació, ni cap mestria insular. Ja n’hem parlat, no es tracta de fer randa, ni puntes, ni filigranes. Escric en la precarietat, és una manera inconfortable d’estar en aquesta cera fusa de la llengua, mai des d’un desig costumista. Un lloc on quedes ben plomat, on pots fer bugada, un lloc d’on pots esquivar l’autoritat. En la desapropiació, dir aquí i ara en plena volatilització d’una llengua que és la situació habitual de bona part de les llengües d’aquest planeta. No senyorejar i exhibir-la amb aquell posat de vint-i-un botó. És el text que em fa a mi, no a la inversa. I és en aquesta inestabilitat, al ras, que prestes atenció a allò que ens passa per alt i a les nostres desercions. Quan desertar és crear un lloc per pensar, però també confabular-se amb les possibilitats de demolició. I refrescar les nafres, produir desfici. Escriure és caminar com contrafet, perquè hi ha una pedreta a la sabata que et fa mal, aquesta incomoditat. No dir davant la llengua monumental, com un que es troba davant la llei.

B.M: Escriptura de pèrdua, tendra, despentinada, nerviosa, malencònica, sorda, truculenta, elèctrica, cultivada, terrosa, domèstica, guerrera, solar, terminal molts de cops, i muda molts d’altres, que, en un monòleg desmuntat com una conversa plena de variacions que no existeix, ens diu amb primfilada exactesa la relació d’amor entre una dona i un home: un love story d’ara.

A Veus al ras veig un palimpsest de laves incandescents, la digressió fractal, la ramificació dendrítica, la multiplicitat de sinapsis que es formen i es desconnecten com una tela d’aranya fònica que mentre m’embolica em fa fer l’ullastre esbrancat per llocs inimaginables que no havia conegut abans, m’empeny per atonies que em mostren nous punts de vista amb una vèrbola que em deixa els cinc sentits capgirats per miradors plens de nostàlgia de coses que no he fet mai.

Veus al ras és un text que té una de les essències més rares i difícils en aquests temps que corren: diu la nostra contemporaneïtat amb tanta de claredat i discerniment que només pot ser escrit per un poeta. És una obra tan feta de bastaixos, tan plena de fragilitats, tan esfilagassada i païda de sordidíssimes despulles quotidianes, tan soluble, que ens diu i ens desdiu com a monumentum oximorònic que, de tan lleuger i tan fet de fems i de no-resos verbals, persistirà.

S.P.: Des d’aquesta perspectiva la digressió aquí és només un afany. Perquè si hi penses bé no es mouen del redol. El text agafa la forma d’una cinta de cintes a través de la qual corren els mots i el seu sentit derivant, les seves insistències. L’amuntegament només és una aparença. La veu fa proves d’ajustament amb les coses que diu, d’aquí el seu verbalisme inquietant, incessant, infernal en el qual es dilapida. El text cerca el sentit en la successió, en els meandres, fins i tot en l’aoutoconfrontació i la paradoxa. S’aplega i s’apila com la sorra. És en aquesta proliferació infatigable que proven de sobreviure, els destrueix i els allibera alhora. Perquè saben que fora dels mots els espera la despietat més absoluta. Per tant crec que només en la mesura que tot el text és una deriva podries parlar de digressió. I en la certesa de saber que tanmateix els mots acaben essent per sort una falsa sortida. Perquè al ras només hi trobaran l’atròfia més ferotge i inhospitalària, l’atrocitat més implacable. Aquesta és la seva por, i la nostra, davant la inanició. Es tractava per tant de saber com s’escriu la desintegració, com arribar a dir l’impasse, l’estancament d’aquestes veus que semblen moure’s en un aquàrium. Per això semblen surar enmig d’un naufragi, en un temps amorf que no passa. I és en això mateix en la seva forma tenaç i infatigable que creuen trobar aquella puixança del llenguatge. Veus al ras s’alça com una reclamació i una protesta al bell mig de la precarietat del present. I pren aquesta forma de vestigis, restes, que fa ull i s’esberla en detalls. Dos que baden, quan la història sembla un canal d’evacuació, decantats, al ras, quan només els mots fan respirable la intempèrie. El text inventa, en aquest sentit, una forma d’autohospitalitat en un panorama diluent.

Dius que Veus al ras és una història d’amor i tens raó. Algunes vegades m’ha vengut a la memòria aquell cant partit de Vinyoli. Dues meitats d’una foguera negra espurnejant a l’hora de pensar en el text. Com aquella cripta vinyoliana on els amants ja no saben res, ja no volen saber res. I són estàtues d’una tomba antiga. El text només és com una il·luminació d’aranya, d’aquelles aranyes del poeta que cremen. Musil, d’altra banda, afirmava que les passions més implacables sempre van lligades al fet que un ésser s’imagina rere les cortines dels ulls d’un altre. I servirien per tal de perfilar Veus al ras des d’aquesta perspectiva. Va ser Miquel Cardell que em va apuntar la idea de pensar el text com una mena de llibre d’amic e amat, on l’amat ja s’ha dissipat en pura gestualitat, el furor que ha emmudit, quan el desig és una forma d’oxidació. També m’agrada pensar el llibre com allò que queda d’una anunciació. Però aquí l’àngel compareix i calla. Només és una remor que no entenem. Per això aquí ella escriu un text que és un cant per a ella sola. Aquí és ella que l’escomet. Pren la paraula. I s’entreté en aquesta conversa que no acaba mai. Aquesta manera d’estar entretenguts. Quan no n’hi ha d’altra. Sempre al principi de la nostra impaciència, que he sentit dir. I tot  per descobrir que la inclemència també és aire lliure, que fins i tot la destemprança és respirable. I és al camp ras, sense lloc on arrecerar-se on deixes enrere el retraïment i la separació. Només això. Inventar una hospitalitat en els mots per a les veus en aquest no tenir què alenar. Quan ningú sembla parlar la llengua dels naufragis.

Si el text s’adiu amb la contemporaneïtat, no som jo qui ho ha de dir. Però la meva intenció ha estat escriure ara i aquí. La meva idea és que es tracta d’una novel·la en temps difícils i prova de dir la nostra fragilitat  i la inestabilitat que ens rosega a tots plegats. I vol ser una veu de la solitud enmig de la piuladissa, són veus d’una societat en crisi, més enllà de qualsevol joc de la veritat. No s’enfila a cap peanya, no cerca autoritat, s’escriu i neda en la improductivitat que ens rosega, diu la seva corrosió i l’aire desganat, destalentat i maldestre que fermenta en nosaltres. Per això mateix presenta aquesta estructura de bastes i prova de sostenir-se en aquesta provisionalitat. Vol especular-se en aquesta debilitat. Sembla que hem de surar en aquest trencadís i alhora sentim aquí i allà que és aquesta inconsistència allò que solen retreure els galls de brega de sempre. A mi, en canvi, em fa l’efecte que és des de l’extrema fragilitat que hem de trobar noves formes de teixir la llana. Noves formes d’elasticitat i d’entrellaçament són necessàries quan sembla que no sabem qui pot marcar el rumb davant els problemes que ens mengen de viu en viu. L’endemesa del poder que s’invisibilitza en una globalitat amorfa ens arrenca la pell i les formes d’abordar tot això ens fugen de les mans. Però em sembla absurd tornar a les formes de sempre i reclamar fortalesa en un context de lluita, retreure la manca de concentració de poder, quan tot fa pensar que les solucions per ventura cal cercar-les en l’exigüitat, on podem trobar paradoxalment més capacitat d’acció i més representació democràtica. La fragilitat de la tela d’aranya que alhora és molt resistent, filar com elles, que sempre tenen forat per on sortir. Aquí ressonen aquells mots del poema de Blok: Estic ferit! Obre’m. Aquí no hi ha veus que ja saben el que diuen, cerquen, furguen, assagen. Som lluny d’aquells que creuen veure les coses clares i distintes i es presenten com a amos de les respostes. Aquí només hi ha preguntes. I sembla que ningú no piula, llevat de les sibil·les de sempre, que solen donar els arrambatges de sempre, que només són l’eixabuc, quan puja més el farciment que el gall, que quan ha cantat no sap què ha dit.

 

Quan entres dins veus al ras tot es posar a tocar. Començ a llegir i oblit que faig un acte perillós. Perquè dins veus al ras toca la pell de les paraules escatades a mà i a consciència. Perquè dins veus al ras toca una absència que esperava en la profunditat de mi mateix, que he reconegut i he pujat a la consciència. Perquè dins veus al ras toca una llengua molt gastada i, alhora, nova de trinca, en la qual es mesclen records novells per a mi que estaven perduts en un lloc que no sabia on era i al qual no hauria pogut arribar mai. Perquè dins veus al ras toca el silenci de la vèrbola viva, de la salmòdia remorosa, del flux d’una xerrameca que perd. Perquè dins veus al ras toca un mapa sonor —una carn sonora seria més just— d’aquesta respiració verbal que suscita i confegeix remucs, esgarips, mots, secrecions aèries de verb, taques d’ecos, ressons que surten de les profunditats: veus sense sopluig, sense aixopluc, sencer recés, ni recer, basteixen una capsa de músiques, no, mentida, una casa de músiques, on una dona, que teixeix un desmonòleg, com el defineix Perelló, no s’atura de parlar del seu home i, parlant d’ell, és de si mateixa que parla i, també, és de mi mateix que conta i canta al mateix temps.

Biel Mesquida

 Sebastià Perelló. Veus al ras. Club Editor. Febrer de 2016