Llàtzer Garcia: “La gent sense fe és la més trista del món”

A la sortida d’Els nens desagraïts, Xavier Vidal, llibreter de la NoLlegiu, conversa amb Llàtzer Garcia, dramaturg i director d’aquesta peça que es podrà veure a la Sala Beckett fins al 10 de desembre.

Llàtzer Garcia | Foto Sala Beckett

Surto de l’obra i penso: som el que som i el nostre passat, la nostra educació, no ens la podem espolsar, no hi ha manera d’alliberar-se’n.

Jo vaig tenir una època que vaig decidir anar al psicòleg i em deia: per molt que et capfiquis en voler tallar d’on vens, no podràs deslliurar-te del teu passat. I per més que ho intentis, encara cobrarà més importància. Per tant, no tenim més remei que conviure amb això.

La fe. Aquesta gent els han posat la fe a dintre i no saben com viure sense ella.

Jo tenia dubtes sobre això. La fe pot ser que et repulsi. Però si et repulsa molt és perquè hi ha alguna cosa allà que la necessites. Ja ho diuen, oi, que la fe mou muntanyes. La gent sense fe és la més trista del món. Jo me’n sento d’això, m’adono sovint que no tinc fe i em sap molt greu no tenir-ne.

La crisi de fe és postureig. Jo dic que no tinc fe però en realitat el que he perdut és la intenció de tenir-ne i lamento haver-la perdut. Per tant, la voluntat de tenir fe sempre hi és.

No ho sé, no ho sé… també és cert que si no tens ni tan sols la intenció de tenir-la estàs perdut. La fe ho és tot, és el que et fa tirar endavant. Si no tens fe, no tens res. I no em refereixo a la religiosa.

En el programa de mà expliques que el text neix d’un dia que et trobes un amic que t’ho explica. És un element de ficció per donar-li èpica al muntatge?

L’amic no existeix. Però tot el que explico, l’escenari, aquest Natzaret, a Girona hi va ser. L’altre dia vaig anar-hi amb una televisió que volien enregistrar allà. Naturalment que hi ha ficció perquè aquesta és la meva feina, però tot això va existir. L’espai, la mare fundadora Maria Assumpció… però he tingut accés a la documentació en cintes de casset, tot té una base documentada sobre la qual he construït la dramatúrgia.

Llàtzer Garcia a un assaig de ‘Els nens desagraïts’ a la Sala Beckett

Els quatre actors estan extraordinaris, però també has treballat molt els elements d’escenografia i llum. Confesso que en algun moment vaig tenir por o com a mínim la sensació que la mare fundadora et mira des del més enllà vigilant els personatges. La Maria Assumpció hi ha moments que en comptes de caminar, sembla que leviti damunt l’escenari.

Quan estava escrivint l’obra em va agafar per fer un intensiu de cinema de Tarkovski. Per tant, amb en Paco Amat, que és el responsable de llums, vam buscar aquesta mirada sobrenatural a partir del cineasta. Volíem donar-li un punt molt irreal a un fet que havia estat real. Més que fantasmagòric volíem potenciar la part més espiritual. Els personatges joves el que volen és sortir molt de la realitat i no poden perquè s’hi han endinsat massa.

Hi ha aquests tres plans de personatges, el de la mare fundadora que ho vigila tot, el dels nens que fugen, però em sembla molt interessant la construcció dels pares de les criatures. Gent que es deixa seduir per no dir enganyar.

Són els més difícils d’entendre, sí.

Has tingut algun contacte amb gent que ho ha patit, que ha estat en contacte amb sectes… busques referències reals?

Sempre intento partir de la realitat que m’envolta, de la gent que conec, miro de no partir de zero. No em vaig documentar parlant amb gent de sectes ni amb devots, però intento prendre exemples de la meva pròpia biografia i de com gent que m’ha envoltat ha viscut determinats episodis de crisi personal. Però la literatura és també una bona font d’informació; en aquest sentit, La curación por el espíritu de Stefan Zweig em va ajudar molt a entendre la psicologia d’alguns personatges com el de la Maria Assumpció. Zweig explica, en aquell llibre, la història de tres persones que van desenvolupar un mètode de curació psíquica. Una d’aquestes persones era Mary Baker-Eddy que va recórrer a l’èxtasi de la fe. Per tant, la literatura és font d’informació fins i tot més útil que la realitat.

Quan Carson McCullers va escriure El cor és un caçador solitari es veu que el personatge de John Singer no era un sordmut, però a mesura que avançava en l’escriptura va veure que aquell home ni escoltava ni parlava. Fou llavors que va decidir que fos sordmut. I el seu marit li va dir d’anar a un lloc on hi havia gent amb aquesta disminució i li va etzibar que no hi volia anar perquè la realitat podia espatllar-li un molt bon personatge.

Ha, ha ha! No ho sabia. Però em sembla una decisió molt encertada. A banda de la literatura, però, utilitzo molts referents cinematogràfics.

Has parlat de Tarkovski…

Sí, però en aquesta obra també tinc una referencia fonamental: Rebelde sin causa. Sobretot amb els nois. Són els tres: James Dean, Natalie Wood i Sal Mineo. Quan veig els tres nens desagraïts sempre penso en ells.

Si voleu saber-ne més, aquí podeu veure l’entrevista que l’Oriol Puig Taulé va fer a Llàtzer Garcia en motiu de l’estrena d’aquest muntatge a la Sala Beckett.