Lisa Bause: “Crec en les coses i accions petites que canvien el món”

Lisa Bause, música, violinista, exmembre del conegut grup Las Migas, ha muntat juntament amb la seva parella, el fotògraf Jordi Cané, el “Cine Galerias” durant quatre dies, dins l’antic teatre del mític Centre Fraternal per les festes de Flors i violes de Palafrugell. Un festival que dóna la benvinguda a la primavera amb la creació d’un circuit de patis i espais decorats per artistes, amb instal·lacions, música al carrer, concerts, teatre i cinema. Aprofito per parlar amb ella una mica de tot. Una dona que val la pena descobrir i seguir de prop.

Montse Barderi: Què estàs fent? On et podem escoltar? 

Lisa Bause: Fa un any que vaig deixar Las Migas i fico el nas en moltes coses noves. Col·laboro amb diferents músics i grups com Calima, Bea García, Samantha de Siena, Tal Ben Ari entre altres, i tinc un petit grup molt simpàtic instrumental que es diu Surfin’ recreo. Torno a gaudir molt la musica, els concerts de format més petit i més a prop del públic, també amb persones del món de la dansa i del teatre, cosa que m’agrada molt. També treballo com a músic d’estudi, podem dir que sóc la violinista de l’estudi i segell discogràfic “Whataboutmusic” d’en Dave Bianchi, on he gravat per exemple el disc en solitari del cantant del grup més famós de Hip-hop de Israel, Hadag Nahash! . Et recomano que visitis el web d’aquest músic perquè et sorprendrà. Ara estic preparant amb el meu company un projecte sobre la batalla de l’Ebre, on barregem fotografia, vídeo i música. Amb ell m’he endinsat en el món de la imatge i vull centrar-me també en aquesta direcció. També estic molt concentrada en crear la meva pròpia música, que era una cosa pendent i és un treball personal molt gratificant. Tantes coses que ben aviat tindré a la meva web per poder informar de tot!

M.B: Ets alemanya, com és que has vingut a parar aquí? Sembla que la cultura estigui més ben pagada i valorada a Alemanya, o a qualsevol altre lloc.  

L.B: Vaig venir a parar aquí l’any 2001, atreta per la fama de Barcelona, una ciutat amb un moviment i una història cultural molt viva, un temps més càlid i més vida al carrer que a Alemanya i em va encantar la primera vegada que vaig venir. Això va ser l’any 1999, hi havia artistes de totes les disciplines i músics molt bons al carrer, molts locals i espais personals i creatius. Avui sembla que la cultura no és important, el que mana ara és  obtenir el màxim de calers pel camí més ràpid. Crec que la cultura està degenerant a tot el món, a Espanya encara més. Sense cultura l’ésser humà sobreviurà, però en una posició molt desafavorida. Sembla que avui has de tornar a explicar que un músic o qualsevol artista és una persona que treballa! I que s’ha de valorar i pagar perquè sinó no pot viure…Semblava que ja havia quedat ben clar que les societats es valoren per la seva cultura al llarg de la història. Jo pensava que sí, però se n’han oblidat.

M.B: Tornem a l’alegria. El festival “flors i violes” convida a tothom obrir patis, deixar que la gent entri a casa, a fer un cinema provisional… també és cultura, comunitària, cívica, participativa, popular…  

L.B: Mira, és un festival molt guapo perquè tot agafa molta vida i obertura! Es transformen llocs coneguts com per exemple el nostre Cinema que és l’antic teatre Centre Fraternal, un espai fantàstic. El festival és una iniciativa del Institut de promoció de Palafrugell. Per tant, aquest és un treball conjunt amb institucions i artistes. Uns donen suport econòmic o material, altres creen idees i ho transformen en realitat. Ho trobo una iniciativa molt bona.

M.B: En què ha consistit aquest cinema que heu muntat?

L.B: A la gent li ha impressionat, i s’hi ha trobat molt a gust i han vist i gaudit unes pel·lícules fantàstiques, no gaire comercials però que necessiten d’aquesta mena d’espais per poder ser projectades. L’espai que hem triat ja havia estat un cinema fa molts anys, alguna senyora ens ho va explicar amb nostàlgia i emocionada! La idea ha estat de Narcís Ferrer que és el director del Institut de promoció econòmica de Palafrugell. Li rondava feia anys però no sabia com fer-ho realitat. Després ens ho ha comunicat el director del festival Cyril Torres, artista i amic nostre, i el que hem fet es imaginar-nos la decoració per transformar l’espai a l’estil del cine clàssic d’abans. Crear els cartells, catifa vermella etc. Tota la sala estava plena de sofàs que ens ha aportat l’empresa ‘Galeries, sofàs i descans’, que també ha subvencionat una part del projecte. I hem seleccionat pel·lícules clàssiques com les de Charlot i Mickey, curtmetratges d’Arcadi Gili, que era un aficionat però ha creat els anys 60 fins 80 uns documentals filmats sobre la costa com era abans amb els pescadors i barques, o un documental sobre el projeccionista del cine de Palafrugell, ara ja jubilat.

També els curtmetratges dels cineastes aficionats avantguardistes de Palafrugell d’abans, fins a pel·lícules d’artistes contemporanis com “Ferida arrel” de Fran Ruvira en coautoria sobre Maria Mercè-Marçal i un documental premiat sobre els treballadors del suro d’Andalusia i el Marroc,  “Nosotros, los hombres del corcho” del fotògraf sevillà Manutrillo. Ha estat nou per mi buscar, seleccionar, posar cada projecció en un horari adequat i crec que he après coses veient com ha reaccionat la gent!

M.B: Quina és la teva consigna vital?

L.B: Crec en les coses i accions petites que canvien el món!