Eduard Contijoch: “Els arxius i les hemeroteques són plens d’històries apassionants”

Eduard Contijoch i Miquel, nat a Barcelona l’any 1967, és enginyer de telecomunicacions, resideix a Sant Cugat del Vallès, i fruit del seu interès per la genealogia i la seva història familiar ha publicat diversos articles d’investigació a la revistes El Foradot i Podall, de Montblanc, vila d’on procedeixen els seus avantpassats. A finals del 2014 va editar la seva primera novel·la El Convent, un volum de 814 pàgines, a través de l’editorial Círculo Rojo. Eduard Contijoch estarà el dissabte 24 de març a les 18h a la Vila del Llibre de Montblanc.

El llibre, basat en documentació d’arxiu, és la història de la superació en la Catalunya rural de la segona meitat del segle XIX. El fil argumental es basa en el seguiment de diverses generacions de la nissaga Contijoch. Josep, un jove pagès de Barberà de la Conca, analfabet i orfe de pare, amb setze anys, emprèn amb la seva mare vídua una nova vida a Montblanc, on a través d’un doble casament, passarà de la misèria a convertir-se en un dels homes més rics de la comarca. Treballarà primer en un hostal, posteriorment en el comerç del vi i la indústria d’alcohols, i acabarà entrant en la política.

Josep M. Grau i Pujol: Essent un home de números i tecnologia, d’on provenen les teves inquietuds literàries, quins autors t’han influenciat més?

Eduard Contijoch i Miquel: Des de sempre he sentit l’impuls d’escriure. De fet, no és pas gens incompatible amb cap tipus d’activitat; en el meu cas ho veig com un complement necessari, una via d’escapament. Quan necessito relaxar-me, m’evadeixo en la recerca històrica i en l’escriptura.

D’altra banda, la investigació en humanitats té molts punts en comú amb la ciència i la tecnologia: demanen rigor, mètode i un treball sistemàtic.

Quina motivació personal t’ha dut a escriure aquest relat tan extens?

Després de cinc anys de recerca havia acumulat tantes dades sobre la història de la meva família que el simple fet de repassar-les de manera seqüencial ja era, en si mateix, un relat, un relat amb dosis d’emoció, sentiments, intriga, humor… fins i tot tenia un plantejament, un nus i un desenllaç. Llavors vaig veure la possibilitat de plasmar-ho per escrit, no vaig plantejar-m’ho en termes d’una extensió determinada. Simplement tenia una sèrie de fets per narrar i els vaig redactar.

Quin tiratge has fet de l’obra i quin finançament has pogut aconseguir?

La primera tirada ha estat de cinc-cents exemplars i l’he finançat jo mateix. Però al ritme que van les vendes i pensant en Sant Jordi i en la participació aquest any a la propera Vila del Llibre a Bellprat, probablement m’hauré de plantejar fer-ne una segona edició.

La base argumental del relat és verídica, l’has extret de dades reals provinents d’arxius parroquials, municipals, notarials i d’hemeroteques. Hi ha prou marge per a la creació literària?

Als arxius hi trobem dades concretes, fets històrics. Podem esbrinar qui es va casar amb qui, quan van néixer i morir, quants fills van tenir. Podem saber on vivien, els diners que tenien i a què es dedicaven. Però el que no hi podem trobar són els sentiments, les motivacions. Certament, reconstruir la història d’uns personatges reals dels quals només tenim la informació dels arxius ja ens dóna marge per a recrear una història.

A la novel·la hi apareixen personatges rellevants com el general Joan Prim Prats, el llibreter montblanquí Antoni Palau i Dulcet o el rei Amadeu de Savoia; ho fas expressament per cridar l’atenció del lector o et serveixen per emmarcar el context social i polític de l’època?

Els fets que narro a El Convent que involucren aquests personatges són reals i estan documentats. Palau i Dulcet es convertiria un personatge rellevant per la seva obra, però no oblidem que, en un principi, era el vailet que vivia al portal del davant de cal Contijoch. I tenia la mateixa edat del meu rebesavi. Segur que va influir en la infantesa del meu avantpassat.

Pel que fa a personatges com en Prim, el rei Amadeu de Savoia o d’altres que apareixen però que no s’esmenten tan explícitament, és segur que el seu pas per la vila va marcar la vida dels seus habitants. Si volem descriure com van ser aquells anys, no podem ignorar fets que foren recordats durant molt temps després d’esdevenir-se. D’altra banda, però, ha estat una oportunitat interessant per recordar i recrear moments destacats de la història de Montblanc i, com s’apunta, de contextualitzar el moment històric en què vivien els protagonistes.

La descripció acurada que fas dels carrers i edificis del casc històric de Montblanc no és una dificultat per al lector que no coneix la vila ducal. Ho fas amb segona intenció, per despertar les ganes de visitar-la i conèixer de primera mà els llocs originals?

És una constant que he tingut present al llarg del procés d’escriptura de tot el llibre. Fins i tot em vaig plantejar d’incloure un plànol de Montblanc dibuixat en la mateixa època que transcorren els fets; però vaig pensar que no era necessari. Per als montblanquins, òbviament és un avantatge poder situar la història en els escenaris que coneixen tant i segur que se’ls fa satisfactori. Però per a qui no conegui prou bé la vila, és tan sols qüestió de deixar-se portar per la història. Tant li fa si no són capaços d’ubicar els fets. La qüestió és que la narració els enganxi. I crec, com se suggereix, que és possible que fins i tot, si la història agrada, el lector senti interès per visitar aquells carrers i places. I si ho fa, s’endurà la sorpresa que la vila es manté, en gran mesura, tal com descric en el llibre.

En relació amb l’esforç de recopilació de dades i redacció de la novel·la, quines conclusions en treus, de la societat rural del segle XIX?

Si bé d’una banda és evident que som hereus d’aquella societat, en el transcurs dels anys s’han produït trencaments en el decurs històric fins als nostres dies que també han marcat la societat actual. En concret, a partir de l’època que descric a El Convent, un dels fets més rellevants fou la irrupció de la fil·loxera, que significà una fractura d’àmbit social, econòmic i fins i tot polític de conseqüències dramàtiques.

Tens projectes futurs de continuïtat en el món literari?

Sí, un cop provat, és un estímul al qual un ja no pot renunciar. A banda d’uns quants articles pendents al voltant de recerques que tinc encetades, ja estic pensant en la continuació d’El Convent. A la segona part, que es titularà La Fàbrica, la següent generació de la família es traslladarà a viure a Barcelona, de manera que alternarem els dos escenaris: Montblanc i la ciutat comtal. Així, a banda de veure com evoluciona Montblanc, tindrem l’oportunitat de veure com era la Barcelona de principi del segle XX.

Què recomanaries als escriptors novells que es volen endinsar en la novel·la històrica?

La base d’una bona novel·la històrica es troba en una bona recerca. I els arxius i les hemeroteques són plens d’històries apassionants que estan esperant algú que les desenterri. Primer cal buscar una història interessant, després apassionar-s’hi, la resta vindrà sola.

Molts dels habitants de les grans ciutats provenen de famílies emigrants d’origen rural. No creus que la memòria familiar és important i quan els avis encara són vius és bàsic recollir-ne la història oral?

Totes les famílies tenen una tradició oral que es transmet de generació en generació; inevitablement, amb els pas dels anys la informació minva. Es perden els detalls i el rigor s’esvaeix. Això s’accentua pel fet natural que quan som infants o joves no posem massa atenció al que expliquen els nostres avis. I quan som prou grans com per interessar-nos per les seves històries, malauradament, sovint ja no els tenim amb nosaltres. És per això que és important recollir i escriure la història oral dels nostres avis, pares o oncles per assegurar-nos que no es perdi. La història de les societats es compon de les petites històries de tots i cadascun de nosaltres.