David Plana. Paternitat i masculinitat en crisi

13.07.2016

El bon pare és el darrer text de David Plana, dirigit pel propi autor. El dramaturg no estrenava cap text des del 2008, quan Rafel Duran va dirigir Dia de partit al Teatre Lliure de l’era Rigola. El seu retorn al Teatre Borràs ha estat acompanyat per un repartiment de luxe: Lluís Soler, Teresa Vallicrosa, Georgina Latre i Jaume Madaula. Ara encaren la recta final. La darrera funció serà el 16 d’octubre. Afanyeu-vos.

David Plana, dramaturg. / Ester Roig

David Plana, dramaturg. / Ester Roig

D’on surt El bon pare? Una comèdia sobre la paternitat i el fals progressisme, en els temps de les xarxes socials i el compartir-ho tot?

És un text que tenia moltes ganes d’escriure, volia fer una comèdia per riure-me’n d’un tipus de personatge molt concret: aquest senyor que intenta governar la seva vida de la millor manera possible, que fins i tot es pensa que ho aconsegueix, però que en realitat no pot. És a dir, algú que som una mica tots nosaltres, perquè al final el caos sempre acaba guanyant a l’ordre. Tenia ganes de parlar d’aquest tipus de gent que es creu que fa les coses bé, que dedica molts esforços a construir-se un personatge: que és un bon pare, un bon alcalde, un bon tot.

Tenies molt clar que volies que el protagonista fos alcalde d’una ciutat de comarques, o havies pensat en alguna altra professió?

No ho tenia planificat, va ser quelcom que vaig afegir després, perquè vaig pensar que era paradigmàtic d’un cert tipus de persona d’esquerres, que se sent una mica per sobre de la resta de la societat. El fet que tinguis idees molt vàlides no et converteix automàticament en millor persona. El que compta a la vida són els fets, no les idees que tinguis o les paraules que diguis.

El text gira al voltant d’un fet molt concret que contamina la teòrica bona relació entre una pare i la seva filla. Un cop llegit, de fet, queda clar que el tema principal és la paternitat i la desorientació d’una certa masculinitat. Ens trobem davant d’un pare que creu que ho ha fet (i ho fa) tot molt bé, i en una tarda tot el seu món s’ensorra.

La relació pares-fills està molt present a les meves obres, especialment a La dona incompleta, que van protagonitzar Lluís Soler i Laura Conejero. En aquest cas volia seguir aprofundint en aquest tipus de relació familiar, amb un pare i una filla que aparentment tenen una relació idíl·lica. D’una banda volia gratar una mica per esbrinar què hi havia al darrere d’aquests dos personatges. I de l’altra volia parlar d’aquesta figura masculina del segle XXI, un home que es debat entre el tipus d’home que voldria ser (modern, obert, amb molt bona relació amb la seva exdona, que pot parlar de qualsevol tema amb la seva filla…) i el tipus d’home que realment és (més conservador del que es pensa, no tan “guai”).

La mentida també plana per tota l’obra, especialment en una gran escena protagonitzada pel Roger (Lluís Soler) i la Fanny (Teresa Vallicrosa), la seva exdona.

Volia riure d’aquesta obsessió pel control que tenim tots plegats, i l’obra ve a dir (si és que diu alguna cosa) que quan et penses que ho tens tot controlat sempre hi ha coses que passen al teu voltant de les quals ni t’assabentes. Ningú té el control absolut sobre les coses, i trobo que aquesta actitud té un punt d’arrogància. Volia fer com a la tragèdia grega, que els déus castiguen els humans pel pecat de l’Hybris, i volia fer-lo en forma de comèdia. He escrit un personatge molt segur de si mateix, “encantat d’haver-se conegut”, com se sol dir, i desmuntar-li la paradeta.

David Plana, dramaturg. / Ester Roig

David Plana, dramaturg. / Ester Roig

S’agraeix que el protagonista, el Roger, caigui bé, i no sigui una caricatura d’aquest perfil de pare que volies tractar. Crec que el públic sentirà empatia per aquest personatge, i que s’hi podrà sentir identificat en molts aspectes.

No volia fer una paròdia ni una caricatura, vull que el públic vagi amb ell, és un tipus simpàtic, no volia fer sang. Simplement volia posar-lo en un compromís vital i fer-li trontollar les seves conviccions. Si l’obra succeís a la vida real, segurament ell es convertiria en millor persona. Ha patit un procés, una transformació, com una purificació o catarsi que necessitava.

El paper que tenen a l’actualitat la tecnologia i les xarxes socials a les nostres vides està molt integrat en el text, i fins i tot se citen les emoticones de Whatsapp com un testimoni de conversa entre la mare i la filla: “Un missatge que deia: ens veiem demà. I res més. M’ha estranyat. O sigui que li he enviat una emoticona, aquella dels ulls sorpresos, però no m’ha dit res. Després li he enviat dos o tres signes d’interrogació, però tampoc. Al final li he trucat. Però no devia tenir cobertura, tot i que és estrany, perquè m’havia enviat el missatge feia poc.”

Volia incloure la manera com tenim integrada la tecnologia a les nostres vides, i sobre les xarxes socials hi ha un moment on el Roger diu “Aquests temps de merda on s’ensenya tot”. I de fet ell ha vist més del que hauria d’haver vist. Amb la sobreexposició dels nostres temps sembla que tothom ho sàpiga tot de nosaltres, però en el fons no sabem res de res. Cada vegada estem més exposats, més a la vista de tots, i pengem les fotos de les vacances, de les festes familiars, de les nostres relacions… I no sé fins a quin pot això pot arribar a ser perillós. I a l’obra el pare veu un vídeo compromès que no hauria d’haver vist, protagonitzat per la seva filla, que és el desencadenant de tota l’acció.

L’acció se situa en una petita ciutat de comarques… T’has inspirat potser en Manlleu, on vas néixer?

L’obra no passa a Manlleu, això vull que quedi molt clar. Sobretot el que jo volia era parlar dels petits poders. L’alcalde d’una ciutat petita és algú important entre cometes, sempre m’ha fet gràcia la gent que agafa petites parcel·les de poder per sentir-se millor amb ells mateixos. El Roger se sent molt orgulló d’haver convertit el centre de la ciutat en peatonal però, com sempre succeeix, els comerciants primer es queixen, els sembla que si la gent no pot passar pels carrers amb cotxe deixarà de comprar, i segur que si ara els preguntéssim si volen tornar a tenir cotxes dirien que ni parlar-ne. La gent es queixa per qualsevol cosa. Aquest és el punt d’arrogància de l’alcalde: ell se sent una mica superior als seus conciutadans.

Creus que hi ha un element identitari, s’entén català, en la relació entre el pare i la seva filla? El pare que no expressa els seus sentiments, el marit que no xerra massa (“Sempre et demano com estàs. I sempre em contestes: “bé”. I, per més que insisteixi, només dius: “bé”. I jo dedueixo que estàs bé”)

De fet a l’obra hi ha dues figures paternes. Un és el pare del Pol, el nòvio de la filla, que no apareix mai en escena i que és un tipus de pare català molt concret: no parla de res amb els seus fills, té molts diners però és un pagès, sempre fa pudor de porc. I això ens mostra un altre vessant de la prepotència del Roger: ell no vol ser aquest tipus de pare, és progre, creu que és un pare modèlic, modern… I l’altre és qui finalment es demostra més comprensiu i més empàtic. També volia parlar del complex de ser de poble, del contrast poble-ciutat, que és quelcom que em queda bastant proper.

David Plana i Lluís Soler, autor i protagonista de 'El bon pare'

David Plana i Lluís Soler, autor i protagonista de ‘El bon pare’

Et vas posar a escriure el text pensant en el repartiment que tindries (Lluís Soler, Teresa Vallicrosa, Georgina Latre i Jaume Madaula) o els actors van arribar després?

Normalment no ho faig, em sembla que cap obra l’he escrit pensant en cap actor en concret. Però amb el Lluís tenim una relació especial, i de fet ell va protagonitzar La dona incompleta i també és de Manlleu, com jo mateix.

I et sents còmode en la faceta de director? Al llarg de la teva carrera ha predominat la teva feina de dramaturg o guionista, però també has dirigit textos teus. 

Vaig començar escrivint i dirigint Mala sang, que va ser la primera obra. També vaig dirigir Petita mort, amb la Clara Segura… He anat fent coses en teatre, però en centrar-me en la meva feina de guionista, sobretot a La Riera, he anat deixant aquestes facetes. Ara, com que ja fa dos anys que vaig deixar la sèrie, m’he pogut concentrar en escriure i dirigir aquesta obra. Perquè abans trobar el temps per dirigir hauria sigut impossible. Escriure és diferent, sempre es pot trobar un moment per fer-ho. Després de El bon pare vaig escriure un altre text, Els encantats, que va guanyar el darrer Premi Frederic Roda, que encara està inèdit, i algun dia m’agradaria dirigir-lo. Però he de trobar un teatre, que és la cosa més difícil.

Dins de la gran oferta del Grec, de quina manera animaries els espectadors a que vinguin a veure El bon pare?

M’agrada pensar que és una comèdia turbulenta, o amb alguns corrents subterranis, no és una comèdia a l’ús. I crec que val molt la pena veure els quatre actors, perquè estan tots molt divertits. Sense ànim de criticar, penso que en els nostres escenaris de vegades tendim cap a un tipus de comèdia molt concreta, molt estripada, o sinó ja fem drama. Aquí juguem amb gèneres diferents, no és una comèdia blanca. Té mala llet, però sense passar-se. I si algú encara dubta que vinguin a veure la fantàstica escenografia que ens ha fet el Sebastià Brosa, la música del Dani Ferrer (de Love of Lesbian) o els vídeos de Mar Orfila.

El bon pare es podrà veure al Teatre Borràs fins al 16 d’octubre.