Carme Cruañas: “Cal repensar el model galerístic actual”

9.10.2014

Carme Cruañas és la impulsora the me & the curiosity, un projecte recent de recolzament a la creació artística que sorgeix en un context de transformació del mercat de l’art. Cruañas treballa amb una clara voluntat de trencar barreres i apropar l’art contemporani al públic. Seguint la filosofia Pop-up, organitza exposicions, intervencions i events, que no tenen necessàriament un espai físic estable sinó que emergeixen en diferents llocs,  tots ells singulars. Ara inaugura l’exposició col·lectiva ‘Selected Works #1‘ a la galeria Dolors Ventós en el marc del Festival Ingràvid que se celebra a Figueres del 9 al 12 d’octubre. 

Carme Cruañas.

Amb el projecte the me & the curiosity proposes una nova forma innovadora de descobrir l’art. A quina necessitat respon aquesta proposta? 

Respon a la necessitat de repensar el model galerístic actual. S’han de trencar les barreres d’accés a l’art contemporani. L’actual model no facilita l’entrada a les galeries i el contacte amb l’art. A mi personalment sempre m’ha costat d’entrar-hi (i això que porto més de 15 anys en el món de la cultura), costa obrir la porta, i sentir-se benvingut, excepte que siguis un col·leccionista conegut . És una impressió que no només tinc jo sinó que és compartida amb moltes persones.  Entenc, però, que no ha sigut fàcil per les galeries, combinar la funció pública de difusió de l’art,  amb la part comercial de venda d’obres d’art. Però crec que aquest fet ha provocat que el públic en general no s’acosti a les galeries.

B.P. The me & the curiosity és híbrid, recolza en el digital però no renuncia al contacte presencial de l’espectador amb l’obra i l’artista. La xarxa permet donar a conèixer a un nombre més gran de gent les obres que exposeu, però no creus que la proliferació d’imatges a internet pot devaluar l’objecte, el contacte amb l’obra d’art?

C.C. No crec que devaluin l’obra d’art, tot al contrari. És una manera de fer accessible a tothom unes obres que d’altra manera no podríem veure. No tothom té la oportunitat d’anar a una exposició i gaudir de l’experiència presencial. D’aquesta manera trenquem les barreres de temps i de distància que separen l’espectador de l’obra. Està clar que la xarxa mai podrá substituir l’emoció del directe, però és una manera molt pràctica de conèixer obres que d’altra manera seria impossible.

B.P. Les vostres exopisicions són multilocals i efímeres. Per tant, l’estructura és mínima. Heu pogut calibrar la diferència entre l’impacte que causeu amb expos pop-up i la reprecussió que tindríeu si mantinguéssiu un local estable?

C.C. Encara no portem prou temps com per fer una valoració vàlida sobre els avantatges i inconvenients del format multilocal i efímer. De moment, portem dues exposicions però crec que quan n’haguem fet un parell mes podré respondre a aquesta pregunta.

B.P. En la vostra declaració de principis, dieu que voleu estimular un col·leccionisme jove, atret per una nova manera d’apropar-se a l’art, honesta, espontània, pròxima i transparent. És possible vendre art als joves d’avui? Oferiu preus assequibles per a un mileurista?

C.C. Clarament, sí, és posible vendre art als joves. Nosaltres intentetarem tenir sempre algunes peces, generalment sèries limitades, a uns preus asequibles per tothom. Per exemple, a la primera exposició que vàrem fer d’en Mike Swaney vàrem produir unes edicions limitades de 50 exemplars d’un fanzine a 6 €, numerat per l’artista i un gravat a 50€  signat i numerat per l’artista. Qualsevol persona que estava interessada en el treball d’en Mike podia comprar alguna peça especial.

B.P. Me & the curiosity és un projecte de laboratori o el conceps com una empresa de llarga durada?

C.C. Em plantejo Me & the curiosity com un projecte de llarga durada. Quan parlem en termes de cultura, els resultats mai no són immediats, o sigui que hem de tenir una visió a llarg termini si volem que l’empresa funcioni i tingui un “calat” real en el públic, els col·leccionistes i en la creació de context cultural.  Hi ha qüestions com la confiança, el respecte i la credibilitat que només s’aconsegueixen amb el temps i la relacions que estableixes.  Aquest és un dels nostres reptes a aconseguir amb el nostre públic i els nostres clients.

B.P. Com t’has plantejat la construcció d’una marca com the me & the curiosity?

C.C. La veritat és que no m’he plantejat Me & the curiosity com una marca. És un projecte molt personal i intuïtiu.

B.P. Però et planteges de ser una prescriptora d’un tipus determinat d’art? Promoure artistes amb un criteri determinat? Et planteges d’elaborar o propiciar un discurs crític que acompanyi la vostra activitat o en tens prou amb presentar les obres dels altres?

C.C. No em sento prescriptora de cap tipus d’art determinat. Sóc molt eclèctica amb els meus gustos i em deixo portar per la intuïció. Tampoc em plantejo un discurs crític, tot i que si que hi ha uns elements que són comuns a tots aquells artistes i projectes que m’interessen: la qualitat, el compromís i l’experimentació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Em quedo amb la última resposta, plena de tòpics, per il·lustrar en gran part la crisi del fet artístic al nostre país: “No em plantejo un discurs crític” Aleshores sense un discurs crític i els paràmetres d’avaluació que se’n desprenen, com es pot tenir criteri per saber què és de qualitat i compromís? I això de declar-se partidari de “l’experimentació”, té alguna sentit aquest terme més enllà de que queda “bé” esmentar-lo? I a més en un context acritic i sense discurs…? Basar-se en la intuïció, no és una manera de dir que no pots articular el més mínim pensament estètic? I aquesta dèria d’acostament amb el públic, ho justifica tot? Sense discurs estètic, com es pot fer un projecte de llarga durada intentant guanyar-se la credibilitat i el respecte??? Bé, crec que ha començat la casa per la teulada, com passa sovint en el dessolador panorama de l’art.