Boris Rotenstein: “No hi ha actors per fer un Txèkhov”

6.05.2015

Fa només tres anys que el Teatre Akadèmia va obrir les portes i ja s’ha convertit en una sala imprescindible del panorama barceloní. Un espai on l’espectador hi comença anar amb els ulls tancats. Mercè Managuerra i el seu equip han apostat per una programació de qualitat, coherent i més centrada en els autors que en la butxaca. Ara s’atreveixen amb un dels grans clàssics: La Gavina, d’Anton Txèkhov. Arribo al carrer Buenos Aires preparada per parlar amb el director, Boris Rotenstein i la Mercè Managuerra, totalment induïda per les presses i l’estrès del dia a dia però a poc a poc l’entrevista —o més aviat la conversa— s’imposa. “Cada cop que parlem de l’obra hi trobem coses noves”, em confessarà, poc després, la Mercè. I mentre baixo les escales de l’Akàdemia, penso que aquesta és la grandesa dels clàssics, que mai te’ls acabes. Com deia aquell director, tu no t’apropes a Txèkhov, és Txèkhov que ens ajuda a apropar-nos a nosaltres mateixos.

 

Boris Rotenstein

Boris Rotenstein

Aída Pallarès: Mercè, per què vas decidir com a directora artística del Teatre Akadèmia que un director rus, com Boris Rotenstein, dirigís una obra russa amb un repartiment català?

Mercè Managuerra: Això, en part, té a veure amb la meva trajectòria com a actriu, ja que he treballat molt amb gent de fora de Catalunya. En els teatres petits no és tan habitual treballar amb directors estrangers però aporta una nova dimensió. Al Teatre Akadèmia tenim uns directors residents, com en Boris Rotenstein, que donen suport a la producció del teatre. I per això el Boris cada any ha dirigit un muntatge però aquesta és la primera gran producció. I crec que ja la podem fer, La Gavina. Ja tenim la maduresa necessària. Durant tots aquests anys, en fa més de deu que ens coneixem, sempre em deia que no havia trobat la seva Nina, que no la veia. I ara l’ha trobat. També el seu Trigorin, la seva Masha, la seva Arkàdina, etc…

Com ha anat el procés d’assaig?

Mercè: En Boris Rotenstein un director molt curiós. Normalment els directors volen que arribem amb el text aprés el primer d’assaig, però en Boris creu que si a l’inici no hi ha una pàgina en blanc és difícil que hi hagi porositat entre les relacions dels personatges. I des de la pàgina en blanc anem construint els pensaments. Et diré que jo gairebé ni me l’he mirat, el text. Quan em perdo no penso on està de la pàgina, sinó que busco dintre de la relació i de l’escena el que venia i es necessita en aquell moment. De fet, quan vas assajant t’ho llegeixes unes quantes vegades i quan treballem el Boris t’explica d’on ve cada cosa i el text més aviat fa nosa en aquest moment. No cal ajustar, sinó trobar, descobrir i desenterrar el que hi ha sota. Crec que això és molt útil i fa molta por perquè sempre tenim por d’oblidar-nos del text, però en Boris ens ha ensenyat que hi ha altres punts d’anclatge que no són el text, com les relacions i el que està passant en aquell moment.

Això et fa estar molt més atenta al teu voltant.

Mercè: Sí, i estar en el present. Perquè ell no marca tons. Si tornes a repetir exactament la música d’una frase és perquè s’ha tornat a produir exactament la relació de conflicte entre els dos personatges. D’aquesta manera sents que cada actor cada dia està ballant el text, l’està construint. I això és un regal per als actors. Estàs a l’abisme però et dóna una fragilitat que no la tens si t’amagues darrere del text.

Tot això en dos mesos?

Mercè: No, des del mes d’octubre ens hem anat trobant cada dijous una o dues hores al dia. Durant una època fèiem improvisacions, després lectures, després vam començar a treballar i finament els últims dos mesos assajàvem tres dies a la setmana però només quatre o cinc hores. Hem entès que hi ha coses que només el temps posa al seu lloc. En aquest aspecte, al Teatre Akadèmia som molt flexibles i entenem que cada creació necessita una manera diferent de treballar per no fer productes estàndards. Quan estandarditzes el procés de creació tot et surt més o menys de la mateixa manera. I amb el Boris, per exemple, sabíem que no podríem fer un espectacle en dos mesos.

Per què t’agrada treballar així, Boris?

Boris: Perquè per fer una criatura necessito nou mesos. Quan hem arribat als dos mesos els actors ja són els personatges i llavors comencem a treballar. Els set mesos anteriors són necessaris perquè els actors entrin en la matèria de l’obra i estiguin allà, a la Rússia de Txèkhov però vista i pensada des de la contemporaneïtat.

Per què La Gavina?

Boris: Crec que és la millor obra de Txèkhov o com a mínim la que més em toca i si em toca a mi espero que toqui als espectadors. A més, és una obra que parla de dues coses principals: amor i art. L’amor ens toca a tots i l’art és l’amor de la meva vida. Volem que els espectadors descobreixin que alguna cosa està naixent des de la creació de cada actor i des de la meva. Que entrin en la història. A més, La Gavina també em fa pensar en alguns dels actors més reconeguts del país, que tenen molta por de sortir del que ja saben fer perquè estan molt segurs amb allò que coneixen. Arriscar-se és tan perillós per a ells que no s’hi atreveixen! També crec que amb la meva proposta de La Gavina els espectadors veuran els actors protagonistes amb una altra profunditat i per això estic molt content amb el repartiment, perquè han entrat en aquest joc i han permès ser guiats en aquest camí.

Mercè Managuerra

Mercè Managuerra

El càsting no deu haver estat fàcil.

Boris: Per tractar-se d’un Txèkhov el càsting ha estat molt fàcil perquè sé que no hi ha actors per fer Txèkhov. Per això buscava actors que poguessin canviar els seus costums interpretatius. Jo somiava que tal actor o tal altre podia fer un determinat personatge, treballar d’una altra manera i crec que estem molt a prop d’aconseguir-ho. Txèkhov, com Ibsen, era un revolucionari de la dramatúrgia, la va canviar. Els seus personatges parlen però el que diuen no importa, importa el que ells volen dir, el que roman sota les paraules. La nostra feina era descobrir precisament això.

Per això sovint diuen que Txèkhov és avorrit.

Boris: Sí, exacte. Txèkhov és avorrit quan els actors només diuen el text perquè és clar, és un text banal. Però Txèkhov juga amb això. Nosaltres no parlem profundament, sentim profundament i ell jugava amb això. Sota les paraules banals hi ha molta vida. El contingut està dins i és el que hem buscat durant set mesos i ara que hem entés què hi ha sota el text hem començat a assajar. El text és una crossa per als actors, jo crec que primer has de caminar i després ja te l’aprendràs. Estic convençut que el públic notarà que mentre diuen una cosa, en passen d’altres, notaran la doble vida.

Mercè: Moltes vegades busquem la justificació racional de les paraules. En canvi, amb Txèkhov has de passar per un procés d’humanització dels actors, no de justificació de les paraules perquè has d’harmonitzar el teu cor amb la seva simfonia i no justificar les paraules. Txèkhov és com una partituta musical perquè avança en concret i abstracte i  amb el seu esceptisime respecte a la humanitat donava unes respiracions per somiar i volar.

Mercè, com t’has enfrontat a un personatge amb tants contrastos com l’Arkàdina?

Mercè: M’hi he enfrontat sense pensar en la dimensió del personatge, sense posar-me cap repte i molt oberta a fer el que el Boris proposava, sense jutjar gens les propostes de direcció. Tampoc he tingut por de tirar-me a la piscina. El Boris, de fet, no et deixa estudiar el text. Jo no m’imaginava fer d’Arkàdina perquè no sóc tan histriònica, però el Boris diu que a Barcelona totes som Arkàdines, actrius mediocres (riu).

Suposo que heu estat completament fidels a l’original, no?

Boris: Sí, Txèkhov ja és contemporani. Crec que posar un mòbil en mans de Ricard III indica una incapacitat per fer Ricard III. L’obra de Shakespeare, sense mòbil, ja et parla de tu, ja sembla que l’escrivís sobre nosaltres. Això sí, l’espectacle que estem fent no el podria fer a Sant Petersburg, per exemple, perquè està fet per a Catalunya i per al moment actual. En faig una lectura que fa referència a la realitat d’aquí i havia de tenir present els Txèkhovs que han vist i no han vist els espectadors catalans.

Txèkhov deia que La Gavina era una obra sense acció però 80 quilos d’amor. Vosaltres com la veieu?

Boris: Txèkhov no feia teatre, intentava posar damunt de l’escenari la vida humana. Ell parlava del que era per a ell l’existència humana, que no deixa de ser tragèdia i comèdia alhora. Naixem i, quan comencem a pensar, a ser conscients, ens adonem que morirem. Llavors, com viure si saps que moriràs? I per què? És tragèdia i comèdia alhora! Passem de no ser a no ser i ser és precisament la comèdia humana. I això Txèkhov ho captava molt bé.

Mercè: Txèkhov és com una partituta musical perquè avança en concret i abstracte. A més, els seus personatges són grans lluitadors, no només passegen. Cada individu lluita, cada personatge té el seu somni. Per això crec que la gavina no és només la Nina, tots miren aquest somni. I no és pas un somni impossible, tots somniem amb coses que si ells sabessin fer-ho millor ho aconseguirien. I d’aquí també ve la part còmica. És tan evident que el personatge no se’n sortirà!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Espero amb candeletes que arribi la tarda de diumenge. He tingut la sort de trobar entrades i espero impacient aquesta Gavina que promet emocions ben íntimes.

  2. Vaig tenir ocasió de fer un taller de teatre amb Boris Rotenstein. Una gran experiència i un director que no deixa indiferent. Segur que aquesta Gavina promet.

  3. Cada dimecres, des de fa deu anys, baixem a Barcelona per fer d’avis cangurs al Poble Nou i anem a dinar al Bar Andalucia, molt a prop de l’ estudi on s’han fet els assajos de la Gavina. Aquests darrers mesos que s’ha gestat la posada en escena de l’obra de Txèkhov, en Boris Rotenstein , la Mercè Managuerra i molts membres de la companyia, sobre tot l’ amable i extrovertit Sergi Mateu, han sovintejat aquest establiment a l’hora de dinar; moments en què s’establia una entretinguda tertúlia amb l’ amo, els actors i els “parroquians”. S’ha baixat el teló a la cantonada d’ Esronceda amb Ramon Turró però una bona colla anirem a veure com puja el teló del Teatre Arkàdia, al carrer Buenos Aires.

  4. Perdoneu el lapsus, rectifico el nom del teatre : és el Teatre Akadèmia!

  5. Ja l’he vist! Quina meravella! Tres hores i mitja que es fan curtes per la gràcia d’uns intèrprets que han treballat intensa i llargament a les ordres de Boris Rotenstein, que ha sabut injectar-los l’esperit del teatre rus. Les pauses, els silencis, les mirades són gairebé tan eloqüents com el text del gran Txèkhov. Un luxe més del Teatre Akadèmia que els espectadors catalans no ens poden perdre. Si puc, hi tornaré!

  6. Sencillamente FABULOSO. Impresionante la obra, los actores, vestuario y la escenografía realmente espectacular.