Za!

Òscar Rocabert ens parla de l’últim disc de la formació Za!, Jose’s Ministry of Sound, editat per Mascarpone Discos. Segons Rocabert, “decididament, l’humor és allò més seriós que hi ha, i Za! ens demostra que sí, que té alguna cosa a veure amb la música.”

El bon Leonard Bernstein, en el seu afany de didactisme i divulgació d’allò que conforma el fet musical, va arribar a gravar un LP en què la cara A estava tota ocupada per una miniconferència sobre l’humor que hom pot trobar en la música clàssica. Després de menysprear tota broma lingüística o semàntica dins una obra musical, feia èmfasi en el fet que la sola variació o subversió, mínimament perversa, de les regles d’or de la música seriosa ja produïa un efecte humorístic durant l’audició d’una peça.

El príncep d’aquest aspecte jocós dins la música popular (diguem-ne rock) nord-americana és Frank Zappa, a qui mai acabarem de plorar del tot, i que es va passar gran part de la seva vida aplicant la perversió més hilarant a les partitures que els seus pobres músics havien d’executar. En unes declaracions recents, el seu trombonista Bruce Fowler recordava amb estimació tota la diversió que suposava tocar la música del nàpies de Baltimore.

L’actual formació de Za!, un duet desplegable en multitud d’instruments, ja s’ha declarat, per activa i per passiva, seguidor d’aquest corrent alegre i seriós a la vegada. Aquests músics calongins i terrassencs (i castellarencs en el seu moment) s’han lliurat a l’aventura musical de la manera més arriscada possible; és a dir, sense pretensions de fer música transcendent (mal anomenada trascendent, llegeixi’s Mishima, Mazoni i d’altres músiques a mig fer), però tampoc abandonant-se a la jocositat i el bon rotllo sense una forma musical mínimament plena (llegeixi’s Els Amics de les Arts i altres jocs adolescents que massa sovint passen per ser música de l’estil dels Beatles sense ser-ho).

L’aposta de Za! és valenta i còmoda alhora: és tan senzill com passar-se mitja vida escoltant jazz i música d’avantguarda (Miles Davis, Ornette Coleman, Sun Ra, John Cage, Karlheinz Stockhausen i Philip Glass a fons, com a mínim), estudiar moltes hores els propis instruments, que són estimats pel duet amb una barreja de devoció i ràbia, tal com demostren a les gravacions i als concerts, i, amb valentia i comoditat alhora (repetim), posar la pròpia vida al servei del projecte musical, d’una manera molt vivencial, d’aparença infantil i extrema a la vegada. Aquella famosa continuïtat conceptual que mostrava en Zappa resta, així, garantida.

Jose’s Ministry of Sound, editat només en cassette i també a Spotify, ens planteja les dues vessants que sempre han conformat Za!: alta cultura combinada amb el trash, afegida a allò que Zappa anomenava un comedy group. La primera cara conté gravacions en directe a l’estudi, amb públic, dins la millor tradició de The Jimi Hendrix Experience i Throbbing Gristle. Hi repassen temes dels seus dos discos anteriors, Megaflow i Wanananai, tot afegint-hi «Badulaque», una peça que sembla que hagi estat inèdita fins ara. En canvi, la segona cara està plena d’aquelles rareses de circus freak i de colla d’amics que sempre presenten als concerts, però que rarament apareixien als LP anteriors. Inclou, entre d’altres, un fragment de la instal·lació sonora que van fer per a l’exposició «Relat de Belles Coses Falses» al Centre d’Art Santa Mònica, una magnífica improvisació de sabor japonès feta amb l’Arpasauro (una arpa gegant), i una molt divertida peça d’homenatge als seus amics Picore, dins la tradició més festiva i divertida d’un estil barceloní ben conegut: el de Macromassa, Nubla i Crek, amb literatura inclosa.

Els jocs musicals són constants en les peces de Za!. Fins i tot podríem dir que el joc conforma tota la música que toquen. La magnífica idea de combinar el math rock amb els ritmes africans els ha convertit, segurament, en una etapa clau de la música (diguem-ne rock) catalana, que serà recordada amb una gran nostàlgia quan tots ja tinguem vuitanta anys. Tenim molta sort de tenir un grup de primera línia mundial tocant tan sovint a Barcelona i comarques. Decididament, l’humor és allò més seriós que hi ha, i Za! ens demostra que sí, que té alguna cosa a veure amb la música.