Un poeta autèntic i un autèntic poeta

2.06.2018

Magnífica aquesta antologia d’un poeta que ja mereix el qualificatiu de clàssic, per bé que l’autor és entre nosaltres i donarà encara molt més fruit. No és habitual una afirmació com aquesta quan l’obra no s’ha acabat. Tanmateix goso fer-la, perquè la de Miquel-Lluís Muntané és d’una qualitat i d’una coherència extraordinàries, que de cap manera ens pot donar sorpreses a la baixa. Muntané és un autèntic poeta. Témenos Edicions publica Construir la transparència. Antologia de l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané.

Miquel-Lluís Muntané. |

Per a les lletres catalanes la publicació d’aquest recull és una fita important. Cal felicitar, doncs, l’editorial i l’antòleg, que, conscients de la seva significació, l’han fet possible. Perquè el llibre reuneix poemes de tota l’obra de Muntané fins al moment actual i permet seguir-ne l’evolució, tant formal com temàtica, gràcies a la bona feina de l’antòleg, també poeta i crític, Vicenç Llorca. Més enllà d’això, el llibre suposa la recuperació de bona part de l’obra de Muntané que ja no es pot trobar a les llibreries i que ens congratulem de poder tornar a adquirir.

Qui no conegui el poeta trobarà en aquest volum una magnífica manera d’introduir-se en una obra imprescindible, que transporta ecos de la millor poesia catalana del segle XX (Marià Manent, J. V. Foix, Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol…), i qui el conegui podrà gaudir-ne altre cop, compendiada amb gran destresa. Perquè per bé que quan es fa una selecció mai no es pot evitar aplicar un criteri de gust personal, Llorca té un ull crític afinat que garanteix al màxim la coincidència entre el seu gust i la qualitat. La selecció segueix cronològicament la producció i la publicació dels poemaris, cosa que fa possible al lector fer un seguiment de l’evolució personal de l’autor, d’una banda, i de la progressió formal de la poesia, de l’altra. I dic de l’autor, i no del subjecte poètic, perquè mai m’ha semblat més clara i legítima la identificació entre autor i veu poètica. Perquè la poesia de Muntané no és un joc magistral de paraules excelses, és una poesia vital autèntica, com també afirma Llorca.

El recorregut poètic de Muntané té un propòsit ètic des de bon començament: és un camí de recerca constant de la llum, de l’inefable, del sublim, d’una transcendència, no intuïda més enllà del món que habita l’autor, sinó dins de si mateix i en l’entorn tangible, com a projecte permanent de depuració, d’autoconeixement i de millora personal. L’autor entén la poesia com l’eina ideal per a l’observació interior i exterior, per desempallegar-se de tota qualitat supèrflua i inútil per viure de manera autèntica; Buscar els orígens i trobar les formes, és una de les cites de Feliu Formosa, que encapçala un poema simptomàticament intitulat Essencial, d’El tomb de les batalles. I així fa va fent seus els valors que realment fan de l’ésser dit humà un humà, cercant mestratge i guia en altres poetes o músics, i dóna una lliçó ètica universal sense propòsit de donar-la, sense cap pedanteria, perquè no és alliçonadora, sinó veraç i pregonament sentida. El poeta fixa en el primer poema de l’antologia les bases programàtiques del seu treball: […]/Marxo del temps amb Chopin i Bach/i em diu la pau més inconeguda/una lliçó de Rabindranath/o quatre versos del gran Neruda./A voltes corro místics senders/del braç d’aquell que m’atrau les passes;/d’altres em perdo per l’univers/i empaito, foll, les raons més altes./Obro una porta cada matí, enceto un somni cada capvespre…/Roman al fang una part de mi/i una altra corre per les estrelles (L’esperança del jonc).

Així, l’antologia fa un recorregut per L’esperança del jonc (1980), Llegat de coratge (1983), A influx del perigeu (1985), L’altra distància (1994), El foc i la frontera (1997), Migdia a l’obrador (2003), El tomb de les batallesLa pell deserta, Diafragma, Festa local— (2009), Hores tangents (2012) i Qualitats de la fusta (2016).

Vicenç Llorca l’encerta de ple quan en el seu estudi introductori insisteix a referir-se a la poesia de Muntané amb l’expressió de «poesia de la tendresa». Cap epítet la defineix millor que tendre. Tendresa traspua cada paraula. I no pot ser d’altra manera quan tendresa és la condició sine qua non de l’existència segons la percepció del poeta. Fa explícitament un homenatge a aquesta condició quan, al poema Tendresa (El tomb de les batalles), cita com a introducció Anna Akhmàtova: Coneixeràs l’autèntica tendresa/encara que no digui cap paraula.

En aquesta constant recerca vers el sublim i valuós per assolir l’autenticitat es perfila una veu humil d’alta sensibilitat, que aprecia la petitesa, el detall, el gest, la discreció, el gaudi en el matís, qualitats aquestes que es reflecteixen directament en l’exquisida i acurada utilització del lèxic. I aquest recorregut vital que emprèn amb l’eina poètica està ple de combat, de coratge, de resistència i d’esperança, quatre condicions que assumeix el poeta —quatre leitmotivs en la seva obra— sense les quals no ens podria deixar el llegat poètic que va bastint amb la consciència de l’herència poètica de què es nodreix: […] et vull deixar aquell vers que m’ha de sobreviure/amb un gust de combat arrelat a les lletres;/ […] et vull deixar el sentit del meu gest i els meus passos/i de tots els instants de força i de feblesa (Et vull deixar un crepuscle…, a Llegat de coratge).

El poeta és coratjós, perseverant en la recerca, resistent als embats i al desànim, i aconsegueix l’aprenentatge que es proposa: Per acabar aprenent a distingir el miratge./Per allerar el solatge/que ha destil·lat el pas cansat dels dies./Per comprendre el llenguatge/dels qui han tombat el full./Per destriar el coratge de l’orgull./Per estimar les belles companyies/i els herois ignorats./[…]/Per fer més clara la mirada./[…] (Les hores fèrtils, a El foc i la frontera).

Comú denominador en tota l’obra de Muntané és l’apreciació del gest subtil, del que passa generalment imperceptible, essent com és el més digne d’estimació: […] quan l’adjectiu soberg ajup el front/davant la força immensa d’un silenci, […]/es baden les rescloses de la pell, […]/i a la llum d’un llampec se t’apareix/la imatge més oculta de la vida (Lucidesa, a L’altra distància). És per això que la mirada de la veu poètica es detura sovint en la fugacitat d’un instant, en una sensació interior, en un record o en una observació externa, per reflexionar. Al poema Essencial, d’El tomb de les batalles s’hi palesa aquella consciència de pertinença còsmica a què també fa referència Llorca: […]/De vegades t’adones com et manca l’alè/i no pots, tanmateix, fer-te enrere en la cursa;/aleshores no queda més farina al rebost,/[…]/i et fas ínfim com l’àtom, gegantí com el món/—tot el que no és precís es bat en retirada—/i l’univers s’escola en el minúscul doll,/argentat i sublim, que raja entre les pedres. O bé quan observa una situació, aparentment prosaica, darrere de la qual hi sap besllumar la poesia: Des de l’alt tamboret,/asseguda davant de la barra,/intueix com declina la tarda/darrere els seus cabells./ […]/i Cocker posa a prova/el pes de la nostàlgia./Els ulls inquisitius que, de l’angle oposat, li busquen la figura,/no sabran veure mai/el pas evanescent d’un espectre fugaç;/ la infantesa remota (Distàncies, a El tomb de les batalles).

I l’aprenentatge que el mestre s’ha anat llaurant amb esforç sembla donar-li, en la maduresa, la seguretat per extreure lúcides conclusions, que, en el darrer poemari publicat, Qualitats de la fusta, s’expressen formalment a l’últim vers de molts dels poemes, que tendeixen a la recapitulació asseverativa de la lliçó apresa: El fred del cor no sap de primaveres (Quinze graus), perquè la pugna és àrdua, el temps és un corcó/i els noms no fan les coses (El carrer sense nom), De vegades, el càstig més cruel/pot ser la lucidesa (Tot l’enyor de Rimbaud), Res no ens pertany amb tanta força/com allò que hem viscut (Guaret)

L’antologia va precedida d’un pròleg introductori de Vicenç Llorca, que dóna valor afegit al llibre, perquè traça un dibuix sensible del recorregut personal del poeta —des dels inicis, passant per una fase de crisi personal i la superació després, tot fent el balanç vital de guanys i pèrdues—. Llorca hi integra els estudis de Júlia Ferrer i Xavier Gual, així com articles puntuals, d’ell mateix i d’altres, que incorpora a la breu bibliografia que clou el preàmbul.

Per bé que formalment s’hi percep una evolució, la poesia de Muntané posa el llistó ben alt des del principi de la seva trajectòria; assaja la rima (a El foc i la frontera), conrea amb mestratge i preferència el decasil·lab blanc, però també la poesia en prosa, que no la prosa poètica, perquè sap treballar de tal manera el ritme a partir de l’accent i la sonoritat de les paraules que no li cal el vers per fer un poema, sovint fins i tot tallant el mot: […]//Els ulls que miren des del rusc s’aboquen a l’atzur im-/mensurable, als ocres i canyella de les capçades tardorals, a/la delicada coreografia del pit-roig, a l’esclat de l’incendi in-/dolor que progressa entre el llom dels turons, i al rictus que/traeix la fatiga en el teu rostre. Des del rusc, el món és divers/i acolorit com un calidoscopi. (Des del rusc, a Hores tangents).

Un llibre imprescindible, d’un poeta imprescindible.