Toni Cabré i el feixisme indiferent

16.09.2018

Acaba d’aparèixer l’edició nova de La peixera, una obra del dramaturg Toni Cabré, que situa lectors i espectadors davant la impietat insensible dels mecanismes de microdestrucció quotidiana de l’empresa neoliberal, i ho fa plantant-nos davant la “peixera” d’un grup d’informàtics desbordats.

Toni Cabré.

Sens dubte, hem normalitzat el feixisme corporatiu. I, sens dubte, hem normalitzat la idea que, en una societat democràtica, tots els agents socials estan obligat a actuar-hi democràticament menys les organitzacions jerarquitzades, que, en efecte, regeixen la major part de la vida en societat. No parlo, evidentment, de la idea pueril que un ens és democràtic si les decisions s’hi prenen per votació!, esclar que no: parlo –la resta és soroll– del principi fonamental segons el qual els individus que viuen en una democràcia han de ser tractats sempre com a “persones”. És a dir: que la seva dignitat humana ha de ser, sempre, preservada.

El feixisme corporatiu, però, ha estat qüestionant i demolint sistemàticament aquest principi. I ha fet un pas més, encara, mitjançant una generalització perversa, que ve a dir: si el feixisme és bo per a les organitzacions –que no ho és, eh!–, és bo per a la política. (I guanyar unes eleccions no és, en la seva lògica, un problema rellevant. Hi ha maneres.)

Vet aquí que els líders de les dues potències militars del final del segle XX siguin dos emblemes d’aquest feixisme corporatiu: l’un provinent de la direcció d’uns serveis secrets corruptes i l’altre, d’una empresa privada corrupta. Putin i Trump han elevat als fòrums internacionals (bèl·lics o econòmics) el terror despòtic que campa pels despatxos dels executius i les sales d’interrogatori.

L’origen i el reservori d’aquest feixisme continua estant, en efecte, als espais de treball de les empreses verticals. I el mecanisme d’aplicació de les seves dinàmiques continua sent la zitzània: l’enfrontament caníbal entre les víctimes.  I, en aquest marc, penso, és on vibra de sentit i d’esgarrifança La peixera (2018, Quaderns de la Font del Cargol).

Toni Cabré (1957) ha visitat i revisitat els entorns informatitzats de la societat digital en diferents textos, com repassa l’excel·lent pròleg de Francesc Massip que obre el volum. A La peixera, l’acció transcorre al departament informàtic d’una empresa prou gran, que es veu abocat a l’extinció, com a conseqüència d’un ocultat (però imminent) procés d’externalització del servei.

El tema de l’obra és el poder cec (o l’autisme autoritari), però aquest entorn masculinitzat d’analistes i programadors aporta a l’obra colors i ressons d’un món tan aspre com revelador en termes de ficció, com ja van demostrar, per exemple, les aventures disruptives d’una sèrie televisiva, de culte gairebé patològic, com IT Crowd (2006-2010).

Cabré, aquí, transita entre el drama de personatges d’huis clos i la comèdia negra contemporània, amb determinació i fluïdesa: no gaire lluny, i ho dic sobretot per entendre’ns, dels jocs de violències mal gestionades d’un Martin McDonagh. Massip, més afinat, al pròleg, apunta: “Cabré és un meticulós constructor de laberints dramàtics fets de revoltes insospitades, en les sinuositats dels quals hi amolla els personatges que malden per trobar-hi l’eixida.” Vet aquí: violència latent i revolta espontània, sí.

La peixera és una reescriptura d’un text anterior de l’autor, revisat i retitulat, en diferents fases. La darrera versió, que ara es publica, va ser portada a escena l’any 2016 al Versus Teatre, en un muntatge dirigit per Òscar Molina. I si les previsions actuals es confirmen, el muntatge retornarà als escenaris properament.

Llibre i muntatge són oportunitats bones per encarar-se a una fàbula radical, que posa rostre a la tirania invisible més devastadora de dignitats, en la pau fingida de les societats democràtiques (dites) avançades. És una tirania pandèmica, humiliant, feta de components reiterats: secretisme tàctic, mentides emmascarades, coaccions laborals (amb l’índex d’atur com a facilitador de la intimidació) i, sobretot, obediències servils portades, permanentment, al límit.

Els referents de les màfies o les religions submissives són indefugibles, com a tradicions de referència. La diferència és que els mafiosos, d’alguna manera, es beneficien de la publicitació dels seus crims, mentre que les sectes perverses combaten retòricament (de manera incansable) per preservar l’aura d’innocència. A l’empresa de La peixera, que no té l’atenció dels media, els efectes negatius en la reputació corporativa, com a tercera via, ja es gestionen des de l’absoluta indiferència: conscients que el seu poder s’ha fet incontestable.

No vull desvelar girs ni traces argumentals de l’obra. Però el lector hi trobarà, recreada, i sense dubtes, la constatació del gran error emocional (o sigui, polític) del proletariat qualificat, i desclassat, dels nostres dies. Com diu el personatge més veterà, sobre l’empresa que ara l’assetja: “Quan vaig començar, pensava que em tindrien per una persona…”.