Nit d’estrena al TNC

Dijous es va viure la primer nit d’estrena al TNC després dels acomiadaments de la setmana passada. Llibertat! de Rusiñol és un text que amb les dures circumstàncies que vivim torna a ser de rabiosa actualitat. Josep M. Mestres hi ha sabut trobar les arestes i n’ha ressaltat els detalls.

La funció va arrencar amb la lectura d’una nota de protesta. Un actor va sortir a l’escenari acompanyat per quatre tècnics del teatre per llegir un comunicat a la llum d’una trista bombeta. Entre el públic hi havia el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que es devia escoltar aquell manifest com una interpel·lació directa. Tot plegat evidenciava que el fred ha arribat també al TNC.

Aquesta arrencada reivindicativa no va desentonar amb la peça, perquè LLibertat! és una obra, com diu Mita Casacuberta avui a Núvol, que permet “la coexistència d’un extens ventall d’interpretacions, des de la purament humorística fins a la lectura ideològica militant”. El primer acte és molt bufonesc, una caricatura del racisme invers: aquell dels que acullen amorosament el negre com una mascota, i se’l fan seu amb una gran exhibició de bondat. Artur Raurich, el nen que ahir feia el paper del petit esclau, va fer una interpretació commovedora, que transmetia la fragilitat i el desempar de la personeta acostumada a la servitud i que no sap què fer amb la seva llibertat. El poble l’adopta quan és petit, però quan es fa gran ningú se’n responsabilitza, ni tan sols la noieta que més l’havia estimat, la Florentina, que renuncia a casar-se amb ell amb uns arguments que no queden gaire lluny dels que s’havia de sentir el personatge del Cala a Una història catalana de Jordi Casanovas: “Tu no ets d’aquí”. El negre és finalment explusat del cos social pels mateixos sindicalistes, representants de les capes més humils, que en lloc de veure’l com un dels seus, l’assenyalen com un rival. Rusiñol ens convida a preguntar-nos si al capdavall som racistes perquè som classistes.

Josep M. Mestres trasllada el tercer acte a l’actualitat. Passem de finals del XIX a principis del segle XXI sense solució de continuïtat. El zoom a què sotmet el material de Rusiñol és respectuós amb el text i li serveix per reenfocar el llargavista, no fos cas que ens penséssim que el guinyol del primer acte era només una cosa dels nostres avis.

Ahir es va produir un fenomen curiós, que probablement no es tornarà a repetir en cap altra funció. Al darrer acte irrompen a escena uns piquets de vaguistes, que entren sorollosament a la sala pel passadís de platea. Són els sindicalistes de Sobrinos & Hermanos que es manifesten contra els amos de la fàbrica i els pròcers de la vila. Per un moment podia semblar que eren els mateixos tècnics del teatre, que havien pres el control de la funció per protestar contra les retallades.

Aquest Rusiñol de Josep M. Mestres no s’esgota en la simple fractura social.  S’hi pot fer també una lectura en clau nacional. Quan sentim els crits de Llibertat!, proferits d’una manera tan cridanera i retòrica, no podem evitar de sentir dintre nostre l’eco de la proclama que es porta ara, el crit d’Independència! Mestres ens deixa amb un interrogant inquietant: Serem veritablement un poble lliure si som racistes?