Si vas a casa d’algú i no té aquest llibre, no te’l follis

“L’esperada novel·la del líder de Love of Lesbian”: així anuncia l’editorial el gran projecte literari de Santi Balmes Sanfeliu (1970), La Fam Invisible (en l’original castellà El Hambre Invisible). A Londres, Amsterdam o París no caldria al·ludir a l’ocupació de l’autor. El llibre camina sense crosses, i puja el nivell de manera estratosfèrica. No, no exagero. Sabeu que no tinc filtres.

El curs escriptural de Balmes no comença amb Mataré monstres per tu (2011), ni amb ¿Por qué me comprasteis un walkie-talkie si era hijo único? (2012), ni amb La doble vida de les fades (2014), ni amb Canción de Bruma (2017), el poemari arrel i rovell de La Fam Invisible. La literatura li neix així que li cauen les dents de llet. O abans i tot. Com una supernova fugaç, Balmes aterra a la tardor literària com una alenada d’aire nou enmig de la ferralla canònica, deshonesta, somnífera i gris de cada setembre. Quan un llibre funciona com una arma de seducció intel·lectual durant gairebé cinc-centes pàgines sense fer figa, poca broma. El lector no té manera humana d’escapar de la trama, els diàlegs, l’estil, l’amor a la parauleria plena, els jocs lèxics, les remeses cinèfiles i musicals, ni del sentit de l’amor a la ironia, el gran múscul. La seva intuïció és la nostra brúixola. Quin festival d’estils i registres, veus i mirades, barris i avingudes, rius i pantans mentals d’una ciutat interior edificada al detall, l’atmosfera viva que és Bruma. No som davant d’un llibre d’autoajuda ni d’una biografia, sinó d’un viatge compartit de llenguatge simbòlic on l’important és la recerca. Un experiment literari i un joc psíquic sobre la petitesa i la fragilitat de l’ésser humà. I els seus forats de cuc.

La Fam Invisible és un llibre de llibres que parla d’amor, d’identitat i de temps. Un obelisc a l’alteritat contemporània. L’amor incondicional cap a Edith, la dona-musa a qui el protagonista, l’ésser central d’aquest elenc de veus interiors, Roman Spinelli (àlies Equilibrista), buscarà sense respir en el seu periple després d’una caiguda física i anímica. Edith no només remet al nom bíblic, que en hebreu vol dir “amagada”, sinó a Edith Aron, la musa real del gran Cortázar. Si de Rayuela se’n va fer la banda sonora Jazzuela, aquí caldria crear una FamInvilist: hi ha confluències de ponts i de rius, de dones que s’assemblen a la Dona, espill terrible, de pluja, cafès i unicitat còsmica. La identitat del narrador és un romiatge de nines russes que no acaba mai; ell necessita ser actitud i mostrar la seva cara (els seus jos, fragàncies condensades) oculta als altres per deixar de tenir consciència de si mateix. Quant al temps, el llibre segueix el lema del how stop time de què parla Matt Haig. La Fam Invisible és un concepte que varia depenent de les mancances personals de cada moment, un somni fractal i lúcid que reclama petar i localitzar el nucli de l’error, un laberint irreal dins la Corea mental d’Equilibrista, que cau en les excepcions a causa de la seva crisi d’identitat de pronòstic reservat. Si l’adjectiu del títol, la varietat de narradors, l’autobiografia dels Àlter Egos, energúmens extrems i contradictoris, la polisèmia del fum, o la pèrdua que li marcarà la vida us fa pensar en Invisible (2009), la novel·la de Paul Auster, heu de saber que Balmes fa vint-i-tres salts mortals endavant i l’avança per l’esquerra. La seva antinovel·la encén una llar de foc que crepita a base d’ansietats i dependències. Aquells que no saben viure a mitges i que s’hostien amb la fletxa del temps s’expressen de manera genuïna i tenen un agut sentit crític cap al món. La Fam Invisible és un circ surrealista, una suma d’epifanies, el verí que et torna voraç i t’aïlla de la majoria, l’afany, l’inconformisme, el Desig que lluita amb la puta Culpa. Una antihistòria de contingut incert, com la mateixa vida, amb estacions tintades de poesia al marge de la narrativa en capítols, un joc sofisticat de tipografies que baixa els fums als postmoderns amb les il·lustracions de Sergio Mora obrint cada nota mental d’aquest corresponsal hiperactiu de les faveles de la pròpia psique que parla amb Bowie, cau en mans d’una nimfòmana, escolta un gat poeta, visita una Fada, participa d’una orgia al·lucinant i li dona el berenar al nen que porta a dins.

En l’imperi de la postveritat, un llibre com La Fam Invisible obliga a treure’s el barret de copa perquè no és un artefacte muntat ah hoc sinó l’experiència d’una vida i la temptativa de portar-la a l’escriptura sense disfressa de diva, ans al contrari. Per la versemblança radical malgrat la volada estratosfèrica que exposa la trama (un viatge a les catacumbes de l’ésser, amb fets hilarants, estranys i interessants), l’honestedat i l’ofici, el talent i l’intens imaginari Balmes que fa un arriscat salt al buit sobre el turquesa de l’oceà i sempre cau dret, el paio. M’he esforçat a practicar una mirada externa per polir dinàmiques, disposada a trobar peròs, punts febles, vores que fessin bossa. I no: el retrat del propi bosc geogràfic des de la desconnexió, el lirisme, la muntanya russa emocional que enfila l’autor mentre passeja és un acte valent i inconscient sense clivelles. Balmes és un repte abracadabrant de llenguatge, enginy i psicologia humana. Un nu integral, com diu César Pérez Gellido al pròleg. Sense el pes de l’ego, afegiria jo. Exhibicionisme del dolor no resolt garbellat amb el filtre de la personalitat bàlmica: la catarsi de la bellesa. Abandó de la mera estètica a favor de l’art i la consciència d’estar viu a través de l’observació dels morts. La Fam Invisible esdevindrà un clàssic de literatura oberta i bella, bandarra i sòlida. L’il·lusionista t’entra a l’inconscient i t’embroma. Paraula de MILF.

Columna publica La fam invisible, originalment escrit en castellà a Planeta. Anna Carreras n’ha fet la traducció al català.