Maria Escalas. Sense la sensació física del so

28.08.2018

L’escriptora i músic Maria Escalas (Mallorca, 1969) torna al panorama literari amb la seva segona novel·la, Sara i els silencis (Ara Llibres, 2018), després de la multireeditada Abans que el teu record torni cendra (2016), un debut impactant on els personatges contagiaven els seus excessos al lector.

Maria Escalas | Ara Llibres

Ara, amb un títol sibilant, Sara i els silencis (que també es podria haver dit “Sense la sensació física del so”), construeix una segona persona del singular, una mena de veu en off, una consciència que es dirigirà a la protagonista al llarg de tot el llibre. Al costat de molts moments on els personatges callen, hi trobem diàlegs convencionals, intervencions a cos de narració, correus electrònics i missatges de mòbil que vesteixen l’orquestra encarregada d’escortar temes tant actuals com dramàtics. La literatura d’Escalas permet una lectura fluïda que es completa amb un llenguatge oral sense impostures. La Sara somnia que es masturba. Quan sent el plaer es torna música. De sobte, però, un dolor intens la desperta. L’endemà al matí camina de memòria cap al bany, reviu el somni, una mena de contrapunt al record del matrimoni fracassat amb el pelacanyes d’en Narcís, un director d’orquestra que primer va fer que deixés d’escriure partitures i després directament la va abandonar.

Filla d’un percussionista famós i humil, i de la Conxita, una addicta al bingo, a la frivolitat i als discursos d’autoajuda barata, xapada a l’antiga en qüestions matrimonials, la Sara, professional de la viola de quaranta-cinc anys sense fills i amb ràbia acumulada per la mort del pare, fa temps que no composa res. Sara i els silencis, en realitat, parla de la família des de fora. La desestructuració del matrimoni, el fracàs de les relacions familiars i conjugals, les diferències abismals entre generacions quant a pensaments, obres i omissions. La literatura d’Escalas no creu en la família com a tal, com a estructura, sinó que planteja una idea de tribu, la família que et vas trobant al llarg del camí, persones que no comparteixen la sang amb qui estableixes uns vincles més forts que amb la pròpia família. Sí que hi ha, amb tot, un enyor constant del pare mort, i un xoc frontal també continu amb la mare retrògrada.

La vida de la Sara fa un capgirell sobtat: una notícia terrible –un càncer al pit, li han d’extirpar de seguida– li genera un profund sentiment de dissociació, d’esperança, de pèrdua, de solitud i de lògic trasbals existencial. L’estil de Maria Escalas és impecable, líric a estones, descarnat quan cal, i fa mà de la metàfora musical: ella viu amb “la sordina posada”, el ginecòleg té “mans de contrabaixista”, la Montse “podria tocar la flauta travessera”, el timbre sona “en una tercera descendent”, els coberts són “espases afòniques”. La reaparició de Josep, l’antic professor de música de la Sara, un vell fumador malhumorat, instal·lat en el caos i cínic fins al límit, farà que la Sara vulgui tornar a escriure per evadir-se del seu tràngol. Només l’art permet suportar aquesta existència miserable. Però no l’art com a mer entreteniment, sinó el que no surt del cor ni del cap, ans del ventre, del pur centre. L’art com a manera d’enganyar la mort. L’abisme. L’espasa de Dàmocles. La plaga universal.

Tenir el cos en perill i viure en un fàstic covat: aquesta gravetat argumental reclama una literatura arriscada, dura, com una bufetada necessària i desesperada, que Escalas recrea fins a la incomoditat artística més potent: “Pessiga’t el mugró. Encara et dóna gust. Com pot donar-te gust, si t’amenaça de mort?”. L’autora diu les coses tal com són, i la realitat commou. Quan estàs cagat de por, penses molt: el pas del temps malparit, l’enyor de la intensitat de la joventut, les vegades que has perdut la dignitat, la covardia, l’amor com a possessió mal entesa, la buidor, els imprevistos que cal entomar. Quan la Sara comença a rebre ajuda de la jove Cristina per passar a net la partitura manuscrita del seu rèquiem l’efecte mirall és immediat, a tots nivells. Sola, vulnerable i mutilada, la Sara es mira a retalls i es posa perruca. Sort de la Cristina, la viola, en Josep abans que mori i en David, l’antic amant que ara torna. Sara i els silencis també és debat generacional i un thriller ben travat però previsible amb una melodia misteriosa de cinc notes repetides. La tonada dels que no poden cantar, els secrets de família. La música com un camí per arribar a alguna banda. Escalas enfila un relat clar i dur i detallat sobre l’abans i el després del càncer, la feminitat, l’autoestima, la infidelitat i el maltractament masclista, la condició humana asimètrica, els dubtes infinits, la inevitable recreació en el sofriment, la necessitat d’afecte, la mort per fascicles i la por a la por, amb un lema preciós i harmònic: “Mira’t i estima’t”.